No sé si per a desintoxicar-se, per a intoxicar-se definitivament o per a trobar un poc de consol mirant els peus de fang inclús de les societats del nord d'Europa, que tendim a admirar sense esforç, per la fama que han aconseguit, sense que sapiam massa bé per què o sense que sapiam fins a quin punt l'ideal té més grisos entre la claror nívia amb què mos els pintem, podem pegar una miraeta als episodis de la sèrie finesa Rosvopankki (Els invencibles). 🔗
L'encant de sentir parlar en finés (amb subtítols en valencià-català), i de vore una recreació dels anys huitanta finesos del segle passat, sense el cartó pedra ni els maquillatges rutilants. Això sí, esperant i desitjant que l'ètica triomfara sobre les injustícies, un poc a l'estil de la més melosa Borgen, mos hem quedat de pasta de moniato al final. A cal sabater, això que diuen, sabates de paper. Si més no, pareix que al final no supera els traumes, però els arrossega una miqueta millor, de la millor manera que troba. També Finlàndia deu estar en això, amb petroli i amb les lleis de Jante. 🔗
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada