Mon tio Vicent té la memòria jugarrina, però va ser sentir la paraula «garguilot» i em va mostrar com es fea anar la cosa quan era un xiquet. Més tard mon tio Tino, més jove, mentres anàvem a arreplegar la bossa de taronges de la Vall que tenia per a mi, em va mostrar el mateix gest fixat en la memòria infantil, no de tots, perquè ma tia Amparo no recordava haver-ho sentit mai.
Per una altra banda, el meu cosí Manolo voldria un escrit «contra la llibertat en sentit sarcàstic». El mal és que els sarcasmes i les ironies són idees presoneres de la ideologia i u tant pot estar pensant contra una llibertat progretxatxi o contra una llibertat roja-i-bruna —els cercles es tanquen, ¿no? Doncs, en este cas també—. La cosa és que siga graciós, com ara tant pot ser un acudit homòfob com un acudit anticapitalista... Ara bé, la gràcia que cada u hi puga trobar també sol estar en presó ideològica condicional.
Diu que hi ha flamencs rondant per l'albufera i que els qui fan arròs es queixen. Les llibertats en conflicte i el mercat circular de la memòria.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada