El valor afegit de les barreres

El Síndic de Greuges valencià em tramet un informe d'una denominació d'origen valenciana d'oli. Es comprometen a resoldre l'absència d'ús del valencià, després d'excusar-se en el fet que s'havien centrat lingüísticament en evitar les «barreres lingüístiques» per als visitants de fora del País Valencià.

Li responc al síndic:

Vos agraïxc la gestió i espere que la bona predisposició mostrada per la DOP es confirme amb una gestió lingüística més correcta del seu web. Això sí, lamente que la DOP considere que la llengua siga una barrera en lloc d'un ingredient cultural que es podria considerar un valor afegit del producte que elaboren. Moltes gràcies.

Espere que complixquen. I després diuen que la democràcia que tenim funciona: ¡i tant que funciona!, però ¡perquè una parella de bous espenta amb les banyes! Alguns voldríem anar ja amb mitjans eficients i no contaminants, aprofitant que estem en el segle xxi, però hi ha qui encara està arribant ara a trobar el moment d'eliminar dret de cuixa o el tantúndem.

Noms i cognoms ben posats

En l'administració pública els funcionaris haurien de tindre interés en treballar bé, complint les seues funcions correctament, amb professionalitat. N'haurien de tindre, fins i tot més que els dirigents polítics que passen per les administracions, més que el caps funcionarials sotmesos a decisions polítiques. Però és difícil mantindre eixe interés i eixa dedicació quan t'enfrontes a caps funcionarials que atenen servilment els desitjos d'alguns polítics o, més greu, quan servixen els seus propis interessos personals aprofitant la desídia o la poca professionalitat dels càrrecs públics despreocupats del funcionament, la funció i la gestió de l'administració pública.

Dit això, que és un preàmbul genèric sabut, he de constatar que mos està costant més del que pensàvem confegir una llista amb uns noms rigorosos, reals i correctes dels polítics i polítiques elegits per a la desena legislatura de les Corts Valencianes. Arriba a ser un mareig aclarir si algú que fa anys i panys que firma documents d'una manera vol realment escriure ara el seu nom i cognoms sense accents, amb accents en valencià, en castellà, amb cognoms composts junts o separats, amb àlies, unes voltes aixina, unes voltes aixana...

No sé per què els polítics no han transmés als seus equips i als qui fan eixes tasques administratives que s'ha de treballar amb rigor, amb implicació, amb interés per complir els deures i per fer la faena ben feta. En canvi, hi ha grups parlamentaris que envien llistes amb suposats noms certs i fiables, però veus que el nom del diputat de la llista no coincidix amb el seu nom en la firma... Si comencem aixina, la resta no podem confiar que resulte massa fiable.

Paperetes i ortografia

No sé per què les paperetes electorals municipals i europees tenien no tan sols colors diferents sinó que responien a decisions tipogràfiques o ortogràfiques diverses: unes tenien els noms dels polítics amb totes les lletres en majúscula i les altres estaven escrites només amb la majúscula corresponent als noms propis. A més, l'ús amb totes les lletres majúscules pareix que convida a no accentuar o a accentuar malament.

També es dóna el cas que arriben els diputats i les diputades a les Corts i ni tan sols el personal d'administració del seu grup polític sap en molts casos si els noms o els cognoms s'escriuen amb accent o sense. Passaren unes setmanes i encara estarem revisant la llista dels noms, tant si es tracta d'accents com si algú vol que li diguen no sé com, siga hipocorístic (Ximo, Toñi) o àlies (Papi).

Cita dominical / 549: Víctor Maceda López

A Compromís tenien referents tan diametralment oposats que han optat per cremar-los tots: Joan Fuster, Pere Mayor, Julio Anguita... Uns autèntics iconoclastes.

Víctor Maceda López, «President, 'mande firmes'!», El Temps, 16.05.2019.

La remor de la vegetació

Fem un passeig fins al parc Central de València, encara per acabar, però sembla que és una bona idea que finalment ha pogut prendre cos. Els arbres encara són jóvens i, encara que hem arribat amb núvols, al poc ha eixit un sol que torrava bona cosa.

La retolació estava en valencià i castellà d'una manera prou aconseguida. Prou, perquè algun error n'hi ha i alguns cartells eventuals que demostren que no hi ha protocol clar per a situar tots els textos, ja que estan en ordre invers castellà i valencià. La novetat és simplement que el valencià apareix com si fóra la llengua peculiar del lloc.

Llàstima que, a pesar de la vegetació i els desnivells dels jardins, la remor de fons del trànsit de motor d'explosió encara es sent massa clarament.

Les profecies autodestructives

Les intenses jornades del juí contra el dirigents independentistes catalans ja fa temps que és més aviat un juí a les canonades i pilars de l'estat democràtic de dret. I està eixint molt de rovell i s'estan detectant molts clavills en els elements estructurals. De moment, el Congrés dels Diputats espanyol ha suspés els diputats processats basant-se en l'article 384 bis de la Llei d'enjudiciament criminal i no en el reglament de la cambra (art. 21.2), cosa que resulta sorprenent i preocupant, ja que els codis legals no els han d'aplicar les meses dels parlaments, sinó els jutges. I, vaja, en este cas els magistrats no han «ordenat» l'aplicació d'eixe article de la llei. I s'ha complit la «profecia» de la suspensió.

La cosa graciosa, si podem dir-ho aixina, del dia l'ha provocada una nova demostració de l'atreviment de la ignorància, tant lingüística com informàtica: ni una traducció va ser correcta (segons Gemma Rigau) ni la relació informàtica que havien «descobert» els guàrdies civils entre Òmnium Cultural i el ctti de la Generalitat de Catalunya tenia cap fonament. De fet, la van provocar els mateixos guàrdies civils (El Temps, 23.05.2019). Certament, en tenien ganes els «benemèrits» i van arribar a provocar una profecia autocomplida.

El mètode sentimental

Em sembla que el mètode científic no s'ensenya amb massa rigor o insistència. Trobe que molts dels problemes que patim els més granaets amb això de confondre causes i conseqüències, orde d'aplicació de procediments, jerarquia de valors, etc., resulta que tampoc els han treballat massa en l'educació dels jóvens que van substituint-mos.

Tampoc és estrany. Al cap i a la fi, tal com la cosa de l'ou i la gallina, les gallines velles només per atzar ponem ous que se n'ixquen del costum que tenim. I els pollets continuen rebent en general les mateixes lliçons sobre el món que els envolta: la por, la submissió, les arbitrarietats diverses, l'hostilitat ideològica... En tenim per a prou de temps, perquè costa d'innovar davant la força de l'experiència. Només pensant en un món diferent podem imaginar propostes i actituds que opten per no repetir o mantindre el camí reconfortant de les solucions simples i atàviques (l'esclavitud, el masclisme, les pàtries imposades, el capitalisme depredador i contaminant...). La literatura i la nostàlgia tenen molt de valor sentimental, però no solen fonamentar propostes justes i eficaces.

Anem fent proves

Vaig fent proves amb les plantilles per al web de W3schools.com. Mire d'adaptar-me'n alguna per a fer que l'edició del Tirant en línia estiga adaptada per a qualsevol dispositiu de lectura. De moment, no l'acabe d'encertar. Ës que sóc un poc desmanotat i no acabe d'aprendre del tot estes coses de l'html. Per sort, el web W3schools.com té un munt de dades i oferixen pàgines per a anar provant els codis, per a anar aprenent sobre la marxa. És un web fabulós per als que anem toquejant el codi sense saber massa bé què estem fent.

Vaig fent, vaig mirant, i veig com en altres àmbits i amb altres intencions menys ètiques, toquegen els codis legals per a aconseguir que la semàntica «patriòtica» d'una legalitat formal esperpèntica (Jordi Nieva, «¿Han de ser suspesos els parlamentaris?») s'impose sobre els drets dels presos polítics d'un règim democràtic que dubta i no s'ho acaba de creure.

Campanya de llandosos

Estan de campanya electoral per les europees i les municipals. Fins i tot pega un bon arruixó per a que pugam reflexionar un poc amb els carrers menys polsosos sobre què mos convé votar, per si algú encara no ho té clar. Al mateix temps, també hi ha algú que està de campanya comercial i m'està martiritzant el mòbil. Segurament això no ho podré resoldre votant, però sí que vaig anotant-me cada número i posant-li una etiqueta: «comercial-llandós», «comercial-desconeguda», «comercial-de no sé qui», segons si deixen missatge o no en deixen.

Torne a rebre una tramesa de paperetes electorals. Hi ha els que els té igual la crisi climàtica —ja hiha qui diu que això de «canvi climàtic» es queda curt i s'ha fet quasi retòric— i els envia emplasticats. Eixa mostra de malbaratament de recursos naturals hauria de ser suficient per a evitar votar-los. Els ciutadans també hauríem d'estar permanentment «de campanya», encara que de forma amable, reflexiva i conseqüent. No despenge les telefonades dels llandosos comercials. Quant al vot, sobretot procure evitar els mentirosos, els autoritaris o els malicciosos, que també són ben llandosos, per cert.

Un mal moment democràtic

Diuen alguns periodistes i entesos en dret que ara, a mitjan juí contra el independentistes catalans, els acusats i encausats que hagen segut elegits diputats i senadors han de ser suspesos d'estos càrrecs, tal com es «deduïx» d'un article del Codi penal que ¡no està redactat per a eixa finalitat! És a dir, em resulta sorprenent que no apliquen ara el principi bàsic del dret democràtic que diu que, en cas de dubte o d'ambigüitat, s'ha de fer la lectura més favorable a l'exercici dels drets dels ciutadans.

En canvi, sembla que mos estem acostumant a creure que les normes són una defensa contra les persones que tenen unes idees que no compartim, en lloc d'una garantia dels drets i una exigència dels deures. La falta de reflexió i l'interés partidista permanent mos està fent caure en una versió de la democràcia que resulta ben arbitrària i reaccionària. En fi, vist que encara es fan eleccions, que puc escriure estes línies i expressar les meues idees, accepte de mala gana que tot això encara es pot continuar denominant democràcia. El nom aguanta bé, però el concepte passa per un mal moment.

Cita dominical / 548: Ultron

Tots creen el que temen.

Ultron, personatge de Avengers: Age of Ultron, de Joss Whedon (2015).

Amb maceres

El primer canvi positiu (a mitges) de la nova legislatura de les Corts Valencianes ha segut que els macers que tradicionalment solen decorar l'acte de la primera sessió de les Corts —la constitució— han segut dos funcionàries de les Corts que han volgut fer eixe paper voluntàriament. Fins ara eren dos persones que enviava la Diputació de València —no sé segons quin procediment, conveni o acord—. Enguany, doncs, un petit canvi en un sentit que millora la representació de la igualtat entre els sexes.

Llàstima, com sempre, que se no s'haja eliminat simplement eixe toc medievalitzant i carrincló. Entenc que també es pot entendre que, si ho han fet dos hòmens durant vora quaranta anys, està bé que, abans d'eliminar eixa recialla, la utilitzem per a donar visibilitat a la importància de la igualtat de funcions entre els sexes. Ara només cal que el pla d'igualtat s'implante realment i que no mos facen estar discutint i ajornant amb excuses diverses durant unes quantes dècades més si ampliem les mesures de conciliació, d'eficàcia, de millora professional i tantes coses que no són gens decoratives però que no han avançat durant els quatre anys passats a pesar del que proposaven políticament.

Si les funcions decoratives han de ser més rellevants en les Corts que les funcions legislatives, laborals i administratives, convindria que, ja posats, mos pegaren un toquet amb la maça.

Per un badallet

Les coses poden millorar si canviem les paraules amb què les denominem. Per tant, també les podem empitjorar. Este matí, en la ràdio, el fet que Iceta perguera una votació en el Parlament de Catalunya era qualificat de «xantatge» per algun periodista; el boicot a un acte electoral era denominat «escarni»; al Tribunal Suprem espanyol els fiscals denominen «rebel·lió» la desobediència i la protesta pública. D'altra banda, el fet que un policia li pegara un bac a una manifestant i li trencara la pelvis, el fiscal ho va denominar «incident» i no es va interessar per si s'estava investigant el cas.

Per un badallet a voltes es veuen més i millor moltes coses. És a dir, una visió estreta no impedix tindre un pensament ample.

No ho són gens

Torne en el juí a la qüestió de la censura de la llengua catalana. Torne a llegir l'article 231.3 de la Llei orgànica 6/1985, del poder judicial:

Les parts, els seus representants i els qui els dirigixquen, i també els testimonis i perits, poden fer ús de la llengua que siga també oficial en la comunitat autònoma en el territori de la qual tinguen lloc les actuacions judicials, tant en manifestacions orals com escrites.

No acabe de vore com és possible que eixe article afecte els testimonis d'un juí de manera que demolixca l'article 3 de la Constitució espanyola:

El castellà és la llengua espanyola oficial de l’Estat. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d’usar-la.

Per tant, quan tribunal del juí del suprem contra els independentistes intimida i amenaça els testimonis que pretenen respondre en català per tal que ho facen en castellà, no acabe de vore què fa que l'article 231.3, adduït pel tribunal, el faça millor que els drets lingüístics inclosos en l'article 14 de la Constitució espanyola:

Els espanyols són iguals davant la llei, sense que puga prevaldre cap discriminació per raó de naiximent, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social.

Si descarte que el tribunal estiga violant els drets dels testimonis, em queda que, en el fons, alguns espanyols són més espanyols i tenen més drets (i es veu que menys deures). En conseqüència, uns altres no ho són tant. O no ho són gens, tal com pretenen.

La incontinència i la desproporció

A voltes et toca el tendre, però has d'aguantar sempre un poquet més. Al final acabarem igual, però eixa continència, eixa contenció —i no sé si això també ho dien els retors i les monges d'abans— es compensa amb una satisfacció inteŀlectual més ampla i intensa.

Ací estem fent hores perquè algú ha pensat que la faena és la submissió a les ordres i la presència en el lloc de treball en lloc de l'eficàcia, la capacitat o la productivitat. Alguns faran hores a la presó, perquè els òrgans de l'estat no tenen contrapesos que els exigixca responsabilitats pels excessos ideològics patrioters que posen els procediments burocràtics o administratius per damunt dels drets més bàsics dels ciutadans d'una societat que aspira a ser tan democràtica com siga possible.

Per sort hem vist l'Esteban González Pons en un fragment que han posat en el programa d'humor Està Passant de tv3. Aixina hem pogut digerir amb unes quantes rialles la seua reivindicació (Diari La Veu, 15.05.2109) d'una llengua que no parla i que usa contra els catalans per a demanar-los el vot. No sé segur si es pot ser més hipòcrita, malicciós i desvergonyit. Fa anys que ho està practicant però sempre estan en eixe nivell. Es veu que la incontinència i la desproporció li proporciona alguna satisfacció.

També els arribarà el dia

Mos estan modulant els drets. Podem observar que hi ha presos polítics, exiliats, horaris administratius que són prevalents sobre els drets, jutges i fiscals més favorables a l'acusació que a l'aclariment dels suposats delictes. I polítics que se n'aprofiten amb mentires i desqualificacions personals. Mos ho engoliml i esperem que passe la pluja. Després, segons l'amígdala que tingam, ja farem amb el poc que quede.

Ja no mos queda sentiment de vergonya. El sistema democràtic es basa en el caràcter de les persones. Espere que l'educació vaja donant fruit i vaja posant en posicions de decisió i de poder persones amb valors ètics i morals realment socials i democràtics. Arribarà l’hora que la pantomima dels «procuradors» franquistes deixarà de formar part de les actituds i l'ideari dels qui arriben a posicions de poder. I eixes morts de cent anys tarden molt a anar-se'n.

La latitud normativa

Els falciots han tardat vora una setmana en recórrer el circuit que fan al llarg dels carrers que donen a la plaça. No semblava que enguany vullgueren decidir-se a baixar dels cels per on passaven fuetejant els núvols. No ho tinc tan calculat ni açò són regles ortogràfiques o gramaticals. Supose que la temperatura, el vent, els núvols, el grau del sol sobre l'hortizó deuen ser alguns dels factors que fan que els falciots vagen més amunt o més avall.

Estic consultant per què els ha pegat als de l'Ésadir i als del Termcat per adaptar gran eslam en beisbol però no en tenis. En tenis, segons diuen, hem d'usar la forma anglesa Grand Slam. L'escriuen també en majúscula i diuen que el plural ha de ser «Grand Slams»; en realitat, en anglés també l'escriuen en minúscula.

El cas és que en això de la gramàtica i les normes ortogràfiques pareix que els qui elaboren la normativa busquen la manera de botar-se contínuament les opcions més generals, sistemàtiques i, sovint, simples. Ho teníem fàcil, aprofitant l'adaptació feta per al beisbol, però preferim els mals oratges. Deu ser cosa de la latitud.

Cita dominical / 547: James Comey

Els líders amorals posen de manifest el caràcter dels qui els envolten.

James Comey, «How Trump Co-opts Leaders Like Bill Barr», New York Times, 01.05.2019.

L'acolliment nacional

El dibuixant de vinyetes humorístiques sobre política Peridis insistia en la ràdio este matí: «és que Madrid els acull, és que Madrid acull...», i es deixava dur ben a gust per eixes expressions sentimentals que són l'altra cara de la moneda amb que habitualment fan funcionar la màquina del discurs contra els nacionalismes dels altres, com ara el dels catalans. Perquè, precisament, estaven parlant del fet que Barcelona havia deixat perdre totes les oportunitats de preeminència peninsular, de ser el far de no sé quantes coses en el món.

En substància, Madrid, en lloc d'una ciutat es convertia en una entitat genèrica i homogènia amb sentiments humans de bonhomia i acolliment. I ara prova a discutir-ho. Doncs, no es pot. I el cas és que eixe és un dels suposats defectes que els retrauen als independentistes catalans: el fet de parlar en nom de tots els catalans com si no foren persones amb idees i sentiments diversos.

A més, es veu que per a Peridis no és rellevant la diferència entre ser el centre ideològic i polític d'un estat «nacional» a ser el centre ideològic i polítc d'una «nacionalitat» sense estat. Perquè d'això es tractava, de nacionalismes i d'estats. Al cap i a la fi, supose que deu ser ben estrany anar a viure a Madrid i no voler ser espanyol, cosa que pot ser fins i tot ben vista al revés: anar a viure a Barcelona (o a València) i no voler ser català (o valencià).

Com allò que dien en alguna , «en Espanya hi ha llibertat religiosa, tots poden ser catòlics», a Madrid hi ha llibertats «nacionals» per a «acollir-te» com a espanyol. Resulta tan malaltís com inquietant.

Buits arbitraris

L'administració pública no hauria de regir-se per l'arbitrarietat, inclús quan les normes tenen buits de redacció o de sentit que obrin eixa porta. Els funcionaris públics i els càrrecs polítics haurien de tindre una percepció suficient dels valors de l'ètica pública i laboral per a evitar travesar eixa porta. No sempre passa aixina i hi ha qui, davant les protestes o les recriminacions, sempre troba una justificació per a abusar del poder personal eventual que li proporcione la posició jeràrquica i l'aplicació una norma.

A més, pensant en la Generalitat valenciana o també en les Corts Valencianes, resulta obscenament contradictori que els cursets per a formar i reclassificar funcionaris alliçonen sobre els valors per a la faena administrativa de la responsabilitat, la coŀlaboració, l'ètica, el respecte en les relacions, el compliment dels deures, el diàleg... La lliçó que amaguen és que el que tot això és palla davant dels interessos personals i l'abús jeràrquic dels qui troben massa mala legislació on ajocar-se.

Soroll de budells

Estic repassant la treballosa i artesana edició del Tirant lo Blanch que fa anys que vaig construint en l'espai cibernètic. No puc evitar topar amb el tòpic sobre la naturalitat i el realisme de la narració. Alhora passe per la frase següent: «Pres tan gran alteració que la fel li sclatà e morí de continent». ¿Vols dir que això és possible? ¡I en moren dos igual en l'obra!

Mire alguns polítics que almorzen prop de mi —que no paren de repetir cançoners argumentals contra els drets lingüístics i polítics dels valencians que no siguen seguidors del seu nacionalisme espanyol «reconqueridor»— i trobe que, la fel, no, però que si es mossegaren la llengua, els budells els farien soroll —i trobe que eixa possibilitat no la comenta Martorell.

El maquillatge del sexisme

Pegue una mirada al partit de tenis de Nadal contra Auger-Aliassime. A banda de patir pel fet que un locutor no encerte a pronunciar d'una manera més o menys aproximada el cognom del jugador canadenc —que segons ell és «auguer»—, relacione l'anunci de Mutua Madrileña que passen de tant en tant —«Ante el maltraro, nada de tolerancia»— amb el fet que les xiques que arrepleguen pilotes en eixa pista pareixen triades amb una mirada empresarial sexista, d'eixes que cosifica la idea de dona en uns determinats tipus d'objectes maquillats.

Sé que tot això és un negoci —de roba, de begudes, de maquillatge, de bancs...—, però si la campanya d'El Corte Inglés pel dia de la mare ha mereixcut que obriren un expedient per possible sexisme contra les dones, trobe que algú hauria de mirar com s'estan triant eixes xiques del tenis.

De totes formes, la cosa no és d'enguany, ja que trobe notícies sobre la qüestió des del 2004, i fins a l'any passat (El Economista, 18.05.2018). Ara mateix, segons la cerca que faig en la xarxa, pareix que no hi ha qui hi trobe cap problema de sexisme. El maquillatge de Mary Kay em deu estar encegant.

Ficció condensada

M'adone que fa un temps que no mirem films de ficció, ni al cinema ni quasi en la televisió. I això que tenim un munt de peŀlícules pendents emmagatzemades, tant clàssiques de tots els temps com obres més recents. I de tots els gèneres. Estava pensant que podia ser cosa de no tindre temps per a tantes coses que hem de fer —per deure o per plaer— en esta vida. Però crec que no és això, no és la lectura ni el bricolatge o la faena funcionarial: és el juí contra els dirigents catalans.

No tan sols mos absorbix, sinó que mos proveïx de les dosis de ficció i intriga que abans mos venien dels guions cinematogràfics. Ara tenim fabulació, fantasia, exageració, trama policial mancada d'ètica, trama política tergiversadora i mentirosa, trama judicial prepotent i autoritària, esperances independentistes, iŀlusions pacifistes... N'hi ha de tot i sobretot ficció política i judicial, narració distòpica i sentimental, molts guions ben adobats.

La lleialtat a les raons

Pensem diferent i no patim per això, sinó que diem que ho celebrem. Llevat que eixa diversitat contradiga la nostra posició militant. Llavors, la divergència és un mal tràngol, una inquietud que mos provoca por i angoixa, hostilitat. Segur que tenims raons per a la inquietud i per a rebatre les posicions diferents. Però si només notem els sentiments que mos pugen a la gola, convé mantindre'ls arraconats, calents en un braseret —perquè tampoc mos hem de fer pedres en el fetge—, però a recer de la intempèrie i dels efectes excessius que podrien causar. Almenys fins que les raons mos diguen cap a on és millor conduir-los.

La sociolingüística estudia i fa propostes diverses. Una de tantes és que els parlants han de mantindre una certa lleialtat lingüística per tal que la seua llengua continue tenint ús en un entorn on ha de competir amb altres llengües. Hem arribat a fet un món d'etiquetes classificatòries per a batejar nacions, races i llengües humanes. Quasi podríem pensar que som aixina, llevat del fet que sabem que podem ser d'una altra manera. El sentiment de ser aixina, que és molt còmode; la incomoditat de la raó que mos diu que podem ser diversos. Atemorits i temuts alhora.

Cita dominical / 546: Josep Mascarell Gosp

La majoria de dolències, diria jo, l'home les sol sofrir precisament per no anar més sovint a muntanya, per no viure una vida higiènica d'aire lliure, esbargiment i deport encara que aquest no siga altre que estirar les cames i fer exercici els diumenges, com fem ara els excursionistes i els caçadors...

Josep Mascarell Gosp, Amics de muntanya. Excursionisme i plantes medicinals, (1961).

Bricolatge de cap de setmana

En lloc d'una Dremel mos han venut un tornavís Bosch amb bateria que es suposa que mos ha de fer el mateix paper. També té els accessoris necessaris per a decapar. Les hores de rascar, la pols i el soroll, això va a banda. Ja mos ho trobarem. Supose que el xicon de Bauhaus mos ha aconsellat bé.
Som aixina d'ingenus, a pesar que sabem que això del mercat i el capitalisme té molts racons foscos. Com ara els productes ecològics que arriben ací des del Perú, Xile, Turquia o els EUA. ¿Que ja no hi ha panses, anous, avellanes o prunes per la contornada? Almenys diu que els alvocats són d'Espanya, que això ja para un poc més a prop.
Lligc que les bateries tampoc serien una solució contra la contaminació, perquè contaminen molt per a fabricar-les. No hi ha manera d'encertar-ho del tot, l'existència de les societats humanes altera les persones, el medi natural i tots els éssers vius, fins i tot l'espai està convertint-se en un abocador il·legal i no tardarem a fer que «l'última frontera» també siga insalubre.
I el bricolatge de cap de setmana no ho apanyarà.

Riffs polítics

Em deixe enlluernar per l'habilitat o el virtuosisme d'un xicon en un vídeo on reproduïx cent riffs de la música rock. És una petita història d'eixa música, certament, molt sintètica i comprimida en uns pocs passatges de cada cançó. Uns pocs acords, distorsions i puntejos i entre en fase evocadora o nostàlgica en moltes de les cançons.

S'acosten unes altres eleccions, i pareix que tots toquem el vot amb el mateix virtuosisme auditiu, no mirem la lletra ni el conjunt de la música, mos deixem dur pel record de la tonadeta, per les emocions que mos van despertar. Una companya el tuit d'eixe votant d'extrema dreta que demana un país de dretes on emigrar després de vore que no han pogut arribar al govern: u li respon que vaja espai, que allà on podria fugir i governara la dreta més o menys extrema, doncs, que l'expulsarien amb els mateixos pocs miraments que ell proposa amb el seu vot contra la resta de la humanitat.

La música no són només els riffs, per molt que mos agraden i que acostumem a simplificar-ho tot.

El guionet després de les «fake»

Per a debatre en l'aoetic un ús o desús del guionet en els manlleus no adaptats (cas de fake news), segons la nova ortografia de l'iec em toca pegar una mirada als diccionaris.

Mire el Merriam-Webster i l'Oxford (els dos en línia), i no recullen eixe nom (encara: el Merriam-Webster el comenta com a possible terme nou). Per tant, seguint l'IEC, cal llegir l'últim paràgraf del punt 4.3.2.2.f de l'ortografia, que diu: «Certs manlleus nominals, procedents especialment de llengües romàniques i que són sintagmes descriptius en la llengua d’origen, mantenen el seu caràcter sintagmàtic.» Vist això, escriuríem «fake news».

A banda, sobre eixe últim paràgraf de la regla de l'IEC, podem oblidar això d'«especialment de llengües romàniques», perquè un dels exemples és «kale borroka», que ve del basc. A més, podem vore que el GDLC escriu «bel canto», però l'italià Garzanti escriu «belcanto», és a dir, ja no tindria un caràcter sintagmàtic. La regla convida a la confusió.

Més tard he localitzat el terme en el diccionari Collins: diuen que és un nom i l'escriuen «fake news» (en l'Oxford hi ha «fake bake» i «fake book»). Per tant, seguint l'IEC (primer paràgraf de 4.3.2.2.f), cal escriure-ho «fake-news», a pesar que el diccionari anglés ho escriu sense guionet i que el guionet no aporta res al català.

L'ús del guionet hauria de ser un recurs per a millorar l'escriptura i la lectura, hauria de resoldre algun problema, en lloc de provocar-lo. Tal com diu Abelard Saragossà («La grafia de les paraules compostes», 14.2.9.A; versió HTML; versió: PDF): «Cada norma sobre l’ús del guionet hauria d’exposar quin avantatge aporta a la comunicació.»

En el cas de «fake news», els anglesos ho escriuen aixina, però l'IEC proposa una complicació (que provoca confusió ortogràfica) derivada del fet d'haver de descobrir si és un nom o un sintagma. Seria més simple no clavar-se en eixos bucs si no hi ha una proposta que millore la comunicació afegint un signe de més (en este cas, el guionet).

El mètode de l'opinió

Coincidix amb les eleccions que acabe Public Opinion de Walter Lippmann (1922-1949). Per tant, tant en la faena parlamentària com per la campanya electoral constant i interminable en què vivim, m'ha sabut mal —i m'ha alleujat alhora— sintonitzar la meua percepció sobre la societat democràtica amb les reflexions de Lippmann. En concret, una frase perduda cap al final del llibre: «Hi ha una dificultat inherent en l'ús del mètode de la raó per a abordar un món irracional.»

Ocells estadístics

Les explicacions per als resultats electorals s'han de prendre a petites dosis, perquè les dades són un poc un tobogan d'alegries i temors. Els gavians, les gavines, els falciots, fins i tot les corbes que passen arran d'aigua, tot són resultats electorals en viu.

En lloc de pensar-hi més, ja que hi ha poc a rascar i a esperar, tant si repetixen uns com si en vénen de nous, complete la distribució estadística d'ús lingüístic dels diputats valencians en les Corts. Si més no, podem pensar que en la primera legislatura hi havia 29 diputats que parlaven en valencià; en la passada, la novena, n'han segut 32. Segur que el país deu anar un poc aixina, amb vol de corba marina.

Neverending

En el full d'estils del tema HipWords (versió fillola adaptada per al bloc fdt), es veu que la nova versió del Wordpress havia provocat un canvi en el resultat d'una línia, que fea que no es vegera el títol de la primera fitxa del bloc.

Després de provar a fer altres canvis i mirar pàgines, no aconseguixc que aparega eixe títol de l'apunt més recent del bloc. Per casualitat, canvie el text de la línia sense saber massa bé per què i aconseguixc fer-lo aparéixer. Canvie l'ordre del final de «none» a «block»:

.infinite-scroll.neverending .site-footer { display: block }

Ha segut un canvi un poc com els resultats electorals, tocant un poc per ací i per allà sense saber què sí o per què no, els votants han salvat els països, el valencià i el català. I l'ànim, perquè Takse s'ho vea tot negre, que mos tancaven tv3 i, ja posats, també les Corts. En tot cas, ací també hi ha un «neverending» de patiment, perquè ara toquen les del més que ve, locals i europees. A València, de moment, no tot són flors i violes, però van bé els carrils bici i els 94.352 vots de la ciutat de València per a les Corts l'han posat en la primera posició (amb un 20,88 %). Com diu el codi, que no s'acabe ahí i que pugam avançar un poc més per eixos carrils ideològics.

Cita dominical / 545: Joan Garí Clofent

Com menys idees, més banderes; com més poca vergonya, més banderes; com més interessos ocults, més banderes.

Joan Garí Clofent, «Demà», Diari La Veu, 27.04.2019.

La responsabilitat del vot

Solem desconéixer les dades reals i els fets certs, no comprovem mai prou, no revisem les comprovacions prèvies o les exposem a la crítica. Hi ha qui està convençut que les seues idees i sentiments, com que els té i li'ls dicta l'enteniment, són realitats o certeses. Per tant, per a evitar desequilibrar el seu sistema d'estereotips i prejuís, bandeja el dubte, el contrast de dades i de les experiències.

No podem acudir a tot, és cert, però això no hauria de ser una excusa per al fanatisme o el dogma, sinó que hauria de ser una finestra mental oberta a l'exterior, a les possibilitats, al canvi. I també a la confirmació, és clar, perquè és possible que algunes de les idees que acumulem, derivades de la nostra experiència, siga correcta. La percepció de la realitat sempre proveïx d'una part de raó.

En el camp de les eleccions democràtiques que mos afecten i mos tocaran els nassos durant un temps més, no està bé que mos facen creure —perquè aixina ho expliquen— que estem elegint directament amb el vot la persona que serà presidenta del govern espanyol o presidenta de la Generalitat. Tant Mónica Oltra com Nathalie Torres o Belén Bachero i la resta de diputats que ixquen elegits, poden ser presidentes de la Generalitat. I per al govern espanyol, fins i tot pot ser elegit alguna persona que no siga diputada (tal com s'ha esdevingut amb Pedro Sánchez).

Si cultivàrem la idea que la informació ha de ser correcta i rellevant, podríem combinar les preferències ideològiques amb un poc menys de palla i confusió. Si evitàrem els lideratges personalistes, podríem recordar que tots els representants que ixen elegits per a diputats i diputades poden ser presidents d'eixes institucions. Els elegim diversos i haurien de poder explicar les seues decisions polítiques i de gestió individualment, assumint les responsabilitats dels encerts i els errors. I els ciutadans, per tant, sabríem que mosatros mateixos, com a ciutadans individuals d'una societat democràtica —i no tan sols com a massa informe— tenim el poder i la responsabilitat del vot, i la possibilitat d'exigència davant de cada servidor públic. La democràcia no hauria de ser una extensió del futbolerisme.

Les eleccions estranyes

M'acabe d'enterar que, segons comenten Takse i algú en la televisió, la ciutadania no sap que en la votació al senat pot triar tres candidats en total de partits polítics diferents. Em sorprén, perquè és suposa que la votació és el ritual democràtic més senzill i més transcendent. És un acte simple en què hi ha dos versions de vot: al parlament, tries una llista d'un partit; al senat, pots triar fins a tres persones del conjunt de persones que apareixen en la papereta i poden ser del mateix partit o de partits diferents. I això ja anava aixina des de la primera volta.

Cert que la majoria són desconeguts o pareixen despenjats de les altres llistes, però això mateix hauria de permetre innovar o atrevir-se a prendre decisions variades pensant realment en la capacitat de les persones proposades. O en la incapacitat, que en coneixem casos, per tal d'evitar-los.

Me'n vaig a pegar una volta pel riu, pensant en la capacitat de moltes persones per a votar contra els interessos comuns (inclosos els propis), tant si es tracta del benestar social com del medi ambient. Prou constant hui: 06:59 + 07+02.

Cadenes de codi abstrús

Enregistre la meua primera macro amb el Libre Office. Un èxit i un petit desastre alhora. Fa el canvi que li demane, però resulta que la versió del Salt incorporable al processador de text no fa cas. Canvia «la jefa» per «el cap»; la macro preventiva prèvia canvia «la jefa» per «la cap», però el Salt continua posant «el cap». I, per ara, em sembla que no puc modificar la programació del programa de traducció. Caldrà mantindre la marca cridanera en Word:

Call bescanvi ("el cap ", "l[a cap ")

Eixa ordre activa una macro de canvis genèrica (bescanvi) que simplement fa que es substituïxquen les dos cadenes de text que li pose entre parèntesis. Afigc un claudàtor a la paraula per tal de crear un error ortogràfic o una marca que faça més visible el canvi.

Pareix que no hi haja «macros» en la vida, però n'hi han, són els estereotips i el prejuís. Llàstima que el codi per a canviar-los i millorar-los no siga tan «clar» com toquetejar el Visual Basic. Ah, abans de descobrir cada quatre anys els debats i programes electorals, hi hauria d'haver oficines objectives i professionals que comproven els errors dels codis aplicats fins ara. El medi ambient, per exemple, està ben esdernegat, però no hi ha ni una placa solar en les Corts.

Sense lluïment

No sé ja què buscava ahir, però vaig topar amb l'entrevista censurada per Vicent Satorres, antic subdirector general de Política Lingüística: «L’entrevista censurada de 'Què ens passa valencians!?'» (Diari La Veu, 04.06.2015). Pareix que era ahir, però han passat quatre anys i els que han vingut després no l'han fet bo, perquè era difícil, però tampoc és que s'hagen lluït massa. De fet, s'han mostrat en molts casos mancats de cap projecte clar i fonamentat, com ara en l'anuŀlació del teletreball, els canvis en la situació funcional i laborals dels tècnics lingüístics, l'elaboració de protocols de gestió lingüística, la proposta de criteris i més coses.

És una llàstima que el poder de millorar el funcionament i les condicions de l'administració pública en este àmbit es malbarate d'eixa manera. Les ocasions es donen més sovint del que pensem, perquè sovint es tracta d'impulsar, dirigir i facilitar les iniciatives personals de molts funcionaris i funcionàries. Els efectes i els fruits positius de les iniciatives personals s'haurien de valorar i canalitzar, en lloc de malbaratar periòdicament el bagatge de coneiximents i pràctiques a força de frustrar i coartar la faena del personal de l'administració pública. Certament, abans era pitjor, però vam votar per a eliminar la censura i les mentires polítiques afegides, tot i que segur que pensàvem que votàvem per alguna cosa més.

En fi, qui no és consola és perquè no mira els noticiaris ni les hemeroteques. O els debats electorals.

Roses roents

Este matí, rosa de paper, com dia l'Estellés, que hui toca. Millor això que educar els xiquets en la violència contra el mal o contra els independentistes, si és que a Coripe opinen que això és el mateix: sempre que siguen catalans, no crec que cremen una figura de Sancho Gracia fent de Curro Jiménez.

Mentres fuigc un poc de la rabiosa actualitat —que seria la campanya electoral— passe per la tv3 per a la ració de juí del Suprem espanyol de hui. Com que ho mire a Els Matins de Lídia Heredia, tope amb el llibre de Mireia Sallarés: Com una mica d’aigua al palmell de la mà. Mire la seua pàgina en la Viquipèdia, i amb això vaig cap a Jill Goldmilow, que és el punt que em fa arribar a Antonia Louisa Brico, pianista i directora d'orquestra que desconeixia i que es veu que degué tindre una vida intensa i de lluita pels drets de les dones en la música. Aprofite i faig algunes millores d'edició en la pàgina.

Veig en Spotify que hi ha algunes gravacions de música clàssica en què Brico dirigix l'orquestra. Demà les escoltaré.

El desús accessori

Un company de debats ideològics sobre la normativa de la llengua abandona Taula de Filologia Valenciana perquè algunes intervencions en un debat de la llista de l'associació li generen una «incomoditat insuportable». Ell proposava que l'associació fera algun article sobre, segons comentava, el fet que el Partit Popular de la ciutat de València haja assumit una normativa lingüística que no és l'oficial de l'avl. Em sembla que la seua proposta no va tindre el suport que ell esperava.

No sé per què es va sentir incòmode, però ho entenc. Encara que no m'havia enterat d'eixa novetat política, també em violenta periòdicament que una part del Partit Popular valencià estiga interessada a polemitzar contra l'ús del valencià —i, en conseqüència, estiga sovint fent propostes per a mantindre la imposició suposadament tranquiŀla i pacífica del castellà—. La qüestió és que, si hem aprés que la cosa és faŀlaç i periòdica —no tenen més interés que moure la polèmica i continuar el desús accessori de la llengua—, també podem entendre que hauran aconseguit el seu objectiu quan, els contraris a eixes posicions, donem aire a eixes trifulgues.

Mentrestant, l'ús de la llengua —parlada, escrita o llegida— recula. Mos encabotem en eixos debats i perdem de vista que el model no fa la llengua, que la normativa no fa la llengua. Ben al contrari, el moll de la cosa és que la llengua ha d'usar-se, ha de ser la transmissora de les idees i de les passions, de la ficció i de la notícia veraç o falsa, dels debats sobre economia i física quàntica —en deuen quedar alguns que compartiran la frase atribuïda a Suárez—. Si l'ús del valencià fóra la premissa protocoŀlària i habitual, segur que també estaríem debatent cada tres setmanes quins canvis fem en els accents diacrítics o en la morfologia verbal, però seria un entreteniment per a tècnics, un tràngol per a estudiants i un motiu més de vivacitat expressiva de la llengua.

Cita dominical / 544: Mercè Barceló Serramalera

Una Constitució democràtica com l’espanyola contempla en el seu marc que es puguin defensar projectes completament oposats a la mateixa Constitució. Per tant, perseguir unes determinades idees en nom de la unitat d’Espanya com si es tractés d’un metadret fonamental, d’això se’n diu judici polític. Perquè s’estan, claríssimament, perseguint idees polítiques. Això és un judici a l’independentisme. I s’està fent servir com a escarment.

Mercè Barceló Serramalera, entrevistada per Manuel Lillo en El Temps, 16.04.2019.

La merla que torna

En el meu cas, m'enyore que som també la biblioteca que creem. Repasse el llom d'uns llibres que va comprar ma mare: «abedul-centeno, centrárquidos-granado, granates-perídoto, períodos-zumaque». Tota la natura de l'època per als xiquets. Una traducció d'una obra nord-americana un poc adaptada a l'Espanya dels setanta del segle XX.
Mire la merla que ha fet niu prop de casa, però en l'enciclopèdia només apareixen les aquàtiques i les americanes, que són més lluïdores. La natura que imaginem amb els llibres posa la realitat al lloc. La merla fuig, però torna. Els llibres se'n van i no tornen mai a ser els mateixos.

Oratge amb ocells

Fa mal oratge, més que a l'hivern. Per la marjal passen els falciots, les gavines i els picaports de bec endoblegat. Una merla s'amaga de la pluja baix dels pàmpols verds i preciosos d'una parra americana. Deu estar fugint també de la discussió sobre el debat electoral. Un espectacle prou inútil si ho comparem amb les entrevistes de Mònica Terribas, Lídia Herèdia... Ah, i la de Tim Sebastian al ministre Borrell. Oronetes, també n'he vist.

Pel que fan, no pel que proposen

Coincidixen en la bústia la revista L'Illa de Bromera, el butlletí d'Aministia Internacional i els enviaments de propaganda electoral. La cosa és que em sobren tots el fullets de propaganda en paper i, d'amunt, el de Ciutadans va tancat dins d'una funda de plàstic: això parla molt de la seua idea de la protecció dels oceans i la millora del medi ambient en general. En canvi, el butlletí d'Aministia Internacional anava dins d'una bossa de plàstic «100 % compostable». Es veu que hi ha qui se les pensa totes, fins i tot per a intentar fer les coses bé.

Com que la revista de Bromera també porta funda de plàstic, però no diu que siga compostable ni ecològica ni res, els proposaré que seguixquen l'exemple d'Aministia Internacional en això. Als d'Amnistia ja els vaig dir que els donaria més suport si feren més coses en valencià. Pensant-ho bé, Bromera i Aministia Internacional podrien ajudar-se complementàriament.

Pel que fa a Ciutadans, bé, la política els definix pel que fan, no pel que proposen —refent la cita de Captain Fantastic.

Pantalles sense tinta

La tinta electrònica avança, però molt a poc a poc. Es veu que el negoci està dóna prou en l'estat actual i no apareixen les evolucions que fa molts anys que sentim que serien possibles, fins i tot una pantalla per a l'ordinador amb tinta electrònica. No res, que no arribe. Mentrestant, perc un poc de temps comparant el Boox Note 10.3 i el nou Likebook Mimas 10.3. El primer està disponible i l'altre acaba d'eixir, aixina que, encara que el més nou (Likebook) tindrà alguna millora, caldria esperar si mos volem decidir per la novetat. Però això sempre és igual, com més esperes, més nou... O no cap, que també és un estalvi.

Veig que fan moltes més coses que el Kindle, i algunes fins i tot em podrien ser útils, com ara subratllar els PDF o escriure notes (en els mateixos documents o a banda). Inclús escriure amb un teclat extern connectat per Bluetooth. I no descarte que això de dibuixar puga tindre alguna gràcia. Vorem.

S'encén

En algun m'he descuidat intentant apanyar un endoll i s'ha cremat Notre Dame de París, ha mort Neus Català —hi ha un llibre de Carme Martí amb iŀlustracions de Paula Bonet—, els guàrdies civils i els policies espanyols han continuat inventant-se, amb el suport dels fiscals, una pàtria excloent i una tasca delictiva contra els drets de tots, hi ha dones en política que mostren que són capaces de ser tan mentiroses i malintencionades com els interessa partidistament —és a dir, igual que els hòmens habituals—, busque panses ecològiques per no en trobe que no vinguen de Turquia o Xile, uns turistes amb suposat interés per l'ecologia van als paradisos naturals amb avió. He pogut posar l'endoll i fer funcionar l'aparell. Toca.

L'amnistia lingüística

M'escriuen de la botiga d'Amnistia Internacional perquè hi pegue una mirada a vore si hi ha res que em fa goig. Hi hauria samarretes, llibres i altres coses que és possible que m'agradaren si no fóra... Sí, exactament, que no tenen quasi que res en valencià: casualment, un còmic infantil sobre Sant Jordi. I no he vist res més en valencià. Totes les samarretes, tasses i coses que més o menys siguen reinvidicatives dels drets que promou l'organització, les tenen només en castellà, web inclòs. Per contra i amb la mateixa intensitat pels drets, Òmnium Cultural sí que permet un poc d'amnistia lingüística.

Responc als d'Amnistia per a assenyalar-los la incoherència d'eixa pràctica comercial i poc solidària amb els drets que es suposa que promouen i la llàstima que m'excloguen lingüísticament, cosa que fa que no puga contribuir un poc més amb l'organització. I bé, amb això compense el fet de no anar massa sovint a les manifestacions on proposen coses que ja m'agradaria, com ara la de dissabte passat en València.

Cita dominical / 543: José Manuel Romero

Quan a Eugenio Pino (Madrid, 1952) li van demanar en el Congrés dels Diputats què faria per Espanya, va respondre lacònic: «Tot». I quan els diputats van insistir: «¿Què és tot?», Pino es va repetir: «Tot». Sense dir res, Pino va dir molt. La seua afirmació taxativa era quasi un reconeiximent del que sospitaven alguns dels diputats de la comissió d'investigació parlamentària.

«Las cloacas del Estado, bajo la lupa judicial», José Manuel Romero, El País,, 07.04.2019.

Sense gracietes còmiques

Li propose a Takse que llija el còmic L'àrab del futur de Riad Sattouf. A pesar que no li agrada el mareig d'haver de combinar el text amb els dibuixos li dic que no haurà d'analitzar i entendre les convencions humorístiques o dramàtiques de la part gràfica, que tot s'entén en el text i que el dibuix en este cas és documental i servix per a aportar un poc d'èmfasi amb eixe complement visual i artístic de l'autor, sense les gracietes més o menys còmiques habituals. L'agarra i va llegint amb interés, sense problemes de concentració.

Me n'ixc, sense ganes però intentant posar-ho voluntat, a fer el circuit de muntanya, amb sol i airet fresquet: 14:28. Hi havia gent passejant amb gossos. Unes quantes voldritges, xatracs o gavines d'albufera (Sterna hirundo) o pot ser que siguen xatracs becllargs (Thalasseus sandvicensis), escaroten la vora de la platja.

Assaborint l'absència

Estem assaborint l'absència d'activitat parlamentària, unes poques resolucions, unes validacions de decrets i poc més. Mos preparem per a la reentrada postelectoral repassant i refent criteris, la millora de macros, canvis i ampliacions de blocs amb fitxes, tota la faena tècnica rutinària que hauria de fonamentar la tasca professional de la institució. Els informàtics busquen virus, mosatros busquem paraules, sintagmes, locucions, tot això que quasi dóna un sentit als discursos polítics.
La farsa parlamentària té estes pauses cada cert temps i convé aprofitar-les per a recuperar la sensació que l'ètica professional té algun sentit i sorprendre-mos de continuar creguent-ho.

Jocs de caràcters

A voltes el problema de les pàgines que fem per a penjar en internet són els navegadors. Es veu que cal incloure ordres específiques per a que funcionen d'acord amb el que volem. M'estava calfant el cap en la revisíó del Multicerca amb això dels jocs de caràcters (codi charset), entre l'utf-8 i l'iso-8859-1 i no sabia massa bé com ajustar això, perquè la cosa era que en l'ordinador on estava amb el navegador Internet Explorer no hi havia manera de quadrar-ho. Quan he canviat d'ordinador i he provat amb el Firefox he vist que el mateix codi html funcionava correctament.

Per tant, quan torne a l'altre ordinador, provaré a fer-li alguna adaptació específica, no sé si serà prou amb accept-charset o caldrà fussar un poc més.

Les proves

Gràcies a l'espai de proves de codi que oferix W3Schools en el seu web, resulta molt simple comprovar si el codi html o javascript que estàs toquetejant funciona. Tenint en compte com funcionen l'internet i els servidors que utilitze, em passava hores mirant de canviar algun trosset, penjant-lo en el servidor, comprovant si funcionava... I sempre esperant la resposta, esperant que no es penjara el servidor, que no estigueren fent un manteniment o coses semblants.

Això de poder fer proves abans d'actuar, de decidir, d'implantar, de fer efectiva alguna acció, és una cosa que sabíem que existia, perquè tant des de menuts com en el procediment científic hem aprés a utilitzar eixe procediment, però en la realitat de les nostres faenes i activitats massa sovint mos fan botar-mos la fase de la prova. I no estic pensant només en el juí del Tribunal Suprem contra els independentistes —on la fase de prova està resultant ridícula, si no fóra que és molt greu que això ho facen fiscals i tribunals—, sinó també en moltes altres decisions que mos han dut a guerres, crims brutals o tortures contra persones i animals, fins al punt de malmetre globalment i estúpidament el medi ambient general.

Vam encendre el primer foc, però no vam comprovar mai si convenia tindre'l apagat més sovint. No sé si l'internet arribarà a temps de resoldre-ho.

L'esmena judicial

Diuen que es desunfla el globus del juí del Tribunal Suprem espanyol contra els dirigents polítics i socials independentistes. Però també diuen una cosa que deixa molt malmesa la percepció ètica que hem de tindre d'eixos magistrats: la sentència s'ha d'ajustar al fet d'haver-los tingut més d'un any tancats en presó provisional. Perquè els jutges es veu que no són capaços de corregir errors propis pel seu compte, es veu que ha de vindre alguna «instància superior» judicial o divina que els esmene la plana.

Això sí, es veu que només els esmena la plana de la sentència, però no els fa responsables d'haver-se cregut que havien de sobrevolar el dret per a salvar la seua pàtria imaginària comuna i indivisible.

Solucions inesperades

El primer mosquit de la temporada: tigre, trobe, per les franges blanques i negres de la pates. Es veu que s'han fotut els que fins ara eren comuns. De ser cosa de la campanya política, de la unitat de la nació, de la independència del país o del canvi climàtic. Per sort he vist en un vídeo que la Coca-Cola alleuja les picades dels insectes. I encara resol un fum de manualitats més, des del rovell i la calç fins a la neteja de la manisa. El mosquit tigre i la Coca-Cola són un poc el símptoma de la política. Hi ha problemes que no voldríem, però que no evitem, i solucions inesperades.

Cita dominical / 542: Chama Najmi

Si la gent no s'ho pensa dos voltes abans de jugar-se la vida en la mar, és perquè ja no hi ha vida en terra.

Chama Najmi, «Para frenar la inmigración», Cartas a la Directora, El Paíz, 30.03.2019.

Panses de la Marina

Passem per la Tira de Comptar, eixe mercat de carrer que hi ha a la plaça de Tavernes de la Valldigna de València. Les eleccions són una inquietud per al manteniment dels canvis positius que hi ha hagut durant esta legislatura en la ciutat, que no han segut canvis excepcionals o revolucionaris, però sí que han tingut una intensitat i un efecte apreciable en la vida ciutadana. Podem pensar en el carril bici, els colecamins, la reducció del trànsit, la conversió de carrers per a vianants, la recuperació dels refugis de la guerra civil...

Encara hi ha molt per fer. Esperem que la ciutadania pretenga continuar —i aprofundir— per esta via. I que les runes i les ruïnes (àrabs, romanes, medievals o modernes) vagen transformant-se en espais de cultura, ciutadania i millora del medi ambient. Són necessitats fonamentals que no pareix que puguen ser simplement opcions alternatives. No entenc per què l'agricultura pot ser no ecològica. Trobe que d'ara en avant, llevat que vullgam convertir-mos en zombis, hem d'incorporar les energies renovables, l'aire respirable, l'aigua neta, el soroll ambiental del vent i els ocells.

Els xics de la tira tenen bledes, colràvens, bròcolis, les últims carxofes de la temporada. Ecològic i deliciós. Per contra, no trobe panses de la Marina en el supermercat i me s'estan acabant. Les que diuen «ecològiques» les porten de Xile. Haurem de continuar buscant. Són eleccions que hem de fer.

El relax del codi

A mitjan matí ha arribat el relax: he pogut adaptar un codi per als cercadors en el Termcat que intentava apanyar en el Multicerca. Després del canvi de web del Termcat, havien deixat de funcionar. M'he passat la setmana toquetejant l'html i el javascript, però no hi havia mans. Acabava el dia amb el cap ben afregallat.

Hui, finalment, he topat amb resposta a un dubte de Vitaliy Ryaboy en Stackoverflow. L'he pogut adaptar al que necessitava i em sembla que funciona. ¡Uf!, ara veig l'anar de la bavosa més relaxat.

L'excusa dels polígons

Una zona verda que hi ha prop de l'hospital d'Alzira, a la vora del polígon industrial, al lateral de l'antic edifici de «Blauverd», hi ha carril bici, camí de grava per a vianants i prou de brossa i falta de manteniment. La idea inicial sempre és verda i bonica, però la cosa és si eixa idea és només una excusa o una responsabilitat per al futur.

La majoria dels polígons es veu que es construïxen com a excusa, i funcionen mentres funciona l'excusa: l'enriquiment d'uns quants, la faena d'uns molts que viuen (o sobreviuen) a canvi d'arriscar la salut i les hores de vida, la maximització dels beneficis a canvi de degradar el medi ambient... L'empresa capitalista d'explotació, vaja.

En tot cas, aprofite els fruits de l'excusa, i encara, si els pareix, m'ho podrien retraure. Lligc coses sobre els antievangelis —els Toldot Yeixú (o Toledot Iesuz, segons Manuel Forcano en la revista Enrahonar)—, sobre Boeci, Maimònides... Mig al sol, mig a l'ombra de les mèlies, amb l'airet fresquet que fa estos dies.

Arrossegant-me pel codi

Me se passa el temps fent no res... Bé, fent coses que moltes voltes acaben en no res. I tal com comentem estos dies Takse i jo, tot s'acaba en no res, no hi ha un premi final o una pròrroga per fer bé les coses. D'ahí les dos maneres de vore les coses del món, que és vore-ho d'una manera molt simple i sintètica i molt evident a la llum de l'experiència.

Després, és clar, ho adornem i ho emboliquem. I per això em passe hores i, al final, no res, no he aconseguit fer passar un «input» com a part central d'una adreça html, a pesar que sí que em va servir en una altra ocasió. Continuaré arrossegant-me pel codi.

El barber i els diacrítics

Mentres em calfe el cap intentant (re)construir els quadres de cerca per al nou Termcat, veig de passada en l'Ara.cat que la República Txeca té nova presidenta, Zuzana Čaputová. Em sorprén la notícia i me n'alegre un moment. Observe que en el diari simplifiquen el cognom eliminant els signes diacrítics. Supose que si la Česko és Txèquia, el cognom de la nova presidenta hauria de ser «Txàputova». Però no ho sé segur.

Porte al cap el juí contra els independentistes catalans, el javascript i les transcripcions. Me'n vaig al barber, però això no ho retalla.

El juí sense traducció democràtica

M'alegre un poc de llegir en l'article La llengua en el judici del Tribunal Suprem sobre el procés de Josep Cruanyes i Tor (rld, 28.03.2019) que hi havia més opcions per a la gestió de l'ús de les llengües en la justícia. No em pareixia raonable que la imposició taxativa de la llengua castellana en els juís del Tribunal Suprem espanyol no tingueren ja, en ple segle xxi —per utilitzar un recurs retòric que mostra sorpresa de manera buida, però coneguda—, una alternativa un poc més adequada als avanços democràtics que suposadament anem aconseguint.

És una irregularitat més que va desballestant la credibilitat de qualsevol sentència que puga emetre este tribunal. I trobe que va ser una llàstima que ningú no aprofitara la possibilitat de posar el tribunal davant el fet lingüístic. «Com a fet social» , que dia Vallverdú (veg. la ressenya del llibre que féu Joan A. Argente).

Cita dominical / 541: Miguel Ángel Rebollo Torío

Al nostre país, cap organització s'autodenomina feixista. No obstant això, es pot saber quins partits simpatitzen amb eixa ideologia.

Miguel Ángel Rebollo Torío, Lenguaje y política. Introducción al vocabulario político republicano y franquista 1931-1971 (1978).