El dibuixant de vinyetes humorístiques sobre política Peridis insistia en la ràdio este matí: «és que Madrid els acull, és que Madrid acull...», i es deixava dur ben a gust per eixes expressions sentimentals que són l'altra cara de la moneda amb que habitualment fan funcionar la màquina del discurs contra els nacionalismes dels altres, com ara el dels catalans. Perquè, precisament, estaven parlant del fet que Barcelona havia deixat perdre totes les oportunitats de preeminència peninsular, de ser el far de no sé quantes coses en el món.
En substància, Madrid, en lloc d'una ciutat es convertia en una entitat genèrica i homogènia amb sentiments humans de bonhomia i acolliment. I ara prova a discutir-ho. Doncs, no es pot. I el cas és que eixe és un dels suposats defectes que els retrauen als independentistes catalans: el fet de parlar en nom de tots els catalans com si no foren persones amb idees i sentiments diversos.
A més, es veu que per a Peridis no és rellevant la diferència entre ser el centre ideològic i polític d'un estat «nacional» a ser el centre ideològic i polítc d'una «nacionalitat» sense estat. Perquè d'això es tractava, de nacionalismes i d'estats. Al cap i a la fi, supose que deu ser ben estrany anar a viure a Madrid i no voler ser espanyol, cosa que pot ser fins i tot ben vista al revés: anar a viure a Barcelona (o a València) i no voler ser català (o valencià).
Com allò que dien en alguna , «en Espanya hi ha llibertat religiosa, tots poden ser catòlics», a Madrid hi ha llibertats «nacionals» per a «acollir-te» com a espanyol. Resulta tan malaltís com inquietant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada