Un 5 %... ¡Para el cabàs!

A voltes sembla ridícul que pugues pensar que el 5 % del teu sou de funcionari puga resoldre les malifetes polítiques, bancàries i financeres que han provocat el que coneixem com a crisi econòmica. D'acord.

Al cap i a la fi, si pensem en el global dels funcionaris, ja suma una poc més de diners que es veu que els polítics governants es podran gastar en pujar en Ferrari, atorgar contractes a dits d'instituts d'ensenyament que tindran un sobrepreu del 300 %, convenis i subvencions per als oripells de l'església catòlica, armament per a matar persones més miserables encara que malviuen en països propers o llunyans, regals de Nadal o de commemoració de les Corts, tal com el restaurant ruïnós que l'anterior president, Julio de España, va fer construir en l'hemicicle i que ha deixat com a penyora... I tantes, tantes possibles nimietats que es podrien resoldre amb un funcionaments més transparent i rigorós de l'administració pública que no se n'anirien en Fileses, Naseiros, Zaplanes, Camps i Bigotes... Ah, no: retallem el 5% del sou dels funcionaris, això sí que és fàcil, vistós i ja no cal fer res més, ¿no?

És a dir, la partida de diners se'n va en els arquitectes i advocats que cobren en negre, les constructores, botigues i llanterners que no et cobren l'iva, les despeses de representació, el personal i les famílies eventuals d'assessorament i cafés diversos dels càrrecs polítics, les festes de socialització de les elits polítiques i socials, la calefacció i l'aire condicionat deficients i malbaratadors dels edificis públics, l'aigua que se'n va pels albellons mentres els demagogs de torn prometen transvasaments a crits i colps de paella pagada per tots, les multes que els alcaldes perdonen als seus «clients», les llicències urbanístiques per a les butjaques polítiques... No pararíem. De fet, eixe és el funcionament de la nostra petita democràcia. I podem dir que és una sort, vaja.

En resum, que jutgen Garzón i que li restauren els drets, que inhabiliten ja d'una al tal jutge Varela i a la colla d'alegres maniquins sense por ni vergonya del cas Gürtel i, si anara aixina, encara podríem alegrar-mos de poder contribuir-hi amb un 5 %. No s'enganya Camps Ortiz quan diu que ningú es pot creure que ell es venga per uns vestits: no mos ho creguem, sabem que n'hi ha més.

Macros mentals

¿I què fem si treballem en Word amb documents que contenen més d'una llengua alhora? Tant és si el document està fet com si l'estem escrivint, podem fer una macro (associada a una combinació de tecles) com la següent:

Sub Idiomes()
'
' Idiomes Macro
' Macro creada el 23/02/01
'
On Error GoTo eixida
Rem QUADRE DE TRIA
WordBasic.BeginDialog 300, 150, "Tria l'idioma:"
WordBasic.OptionGroup "Grup"
WordBasic.OptionButton 50, 6, 150, 16, "&Català", "Botó1"
WordBasic.OptionButton 150, 6, 150, 16, "&Espanyol", "Botó2"
WordBasic.OptionButton 50, 26, 150, 16, "&Anglés", "Botó3"
WordBasic.OptionButton 150, 26, 150, 16, "&Francés", "Botó4"

WordBasic.OKButton 105, 75, 88, 21
WordBasic.CancelButton 105, 100, 88, 21
WordBasic.EndDialog
Dim Diàleg As Object: Set Diàleg = WordBasic.CurValues.UserDialog
On Error GoTo eixida
If WordBasic.Dialog.UserDialog(Diàleg) Then
If Diàleg.Grup = 0 Then Selection.LanguageID = wdCatalan
If Diàleg.Grup = 1 Then Selection.LanguageID = wdSpanishModernSort
If Diàleg.Grup = 2 Then Selection.LanguageID = wdEnglishUS
If Diàleg.Grup = 3 Then Selection.LanguageID = wdFrench

eixida:
End If

End Sub

Amb eixa macro (en Open Office encara no sé fer-ne), el text que seleccionem canvia a l'idioma que triem, cosa que facilita la correcció (i cal recordar crear diccionaris per a cada idioma).

Ara bé, si Cortes Llopis (pp) diu «churros con meninas», això ja no hi ha macros que ho apanyen.

Lògica lingüística

«Volvido», diu la diputada Quinzá Alegre, que ha corregit immediatament, «vuelto». És el que té la llengua, que dóna més opcions de les que fem servir, però la normativa, la «legislació» de la llengua, establix els límits de l'acceptabilitat. Més avant, em diuen que el diputat Cortes Llopis, enmig d'un discurs atarantat, inventa el gènere «fémino». ¡La llengua per a qui la treballa!, indubtablement.

Per cert, parlava Cortes Llopis de la llibertat d'educació, d'empresa educativa, per extensió... Ni més ni menys que un representant del partit del govern valencià, que pretén tallar les emissions de la televisió i ràdio públiques catalanes que arriben al País Valencià. ¿Quina llibertat estan ensenyant en l'educació, per tant? ¿La llibertat autoritària? ¿La dictadura llibertària? Llibertat per crear centres educatius (de l'Opus, per cert), però censura de la comunicació i informació lliures. Tal com diu la lògica de Fernando Savater en rèplica a Jesús Mosterín, «si veig (el baló / la iaia) al pati, li pegue amb el peu». Sí, hi ha qui tracta la iaia com si fóra un baló; i qui diu la iaia, diu els bous, que es veu que sí que són per a pegar-los patades.

I acabant ja amb un altre puntelló a la lògica: el lliure mercat sense adobs socials democràtics, és a dir, la desregulació dels mercats financers, que ha provocat beneficis privats i ruïna social pública, negocis fraudulents, amiguisme i clientelisme en personal eventual dins de l'administració pública, càrrecs públics amics dels jutges de la seua causa, diputats que violen els drets constitucionals i continuen en els càrrecs, adjudicacions a dit, imposts sobre les rendes del treball i no sobre els guanys especulatius, frau fiscal, finançament iŀlegal dels principals partits polítics (pp en primer lloc), irresponsabilitat pel dany a la hisenda pública, etc. ¿Resultat de l'operació? Rebaixa del 5 % en els sous dels funcionaris públics. Les oronelles fan l'estiu. I si no vénen, les pintem.

Relacions

He estatut buscant algun altre cantant en àrab que m'agradara tant com l'algeriana Souad Massi, però per ara el que he sentit no m'ha fet el pes. Després d'intentar-ho amb Fairuz, Elissa i George Wassouf, torne a Bach a través de Rostropovich, per a descansar el cervell mentres xarra Torró Gil.

Arran dels escarafalls que ha mogut la nova gestió de la transcripció cortesana, he sentit algun tremoló en l'ànima en intentar avaluar què aporten algunes persones als companys de faena. Els disgust pel que estic pensant i pel que estic valorant és profund, però l'experiència em mostra que hi ha qui aporta d'acord amb les seues capacitats i possibilitats personals i professionals. Tanmateix, també hi ha qui no aporta, sinó que simplement s'endú, absorbix —vampiritza, per fer-ho cinematogràfic.

Això deu passar en tots els àmbits de la vida, però és una cosa en què potser no pares massa atenció. El dia que ho fas, però, a pesar del disgust inicial, te s'obri un badall en el núvol fosc que fins ara temies vore llampegant. Cal aprendre a apreciar també la part negativa de les relacions humanes.

Treballs delicats

Estic pensant en ampliar lingüísticament este bloc, és a dir, no limitar-me a la possibilitat que donen els traductors automàtics, com ara els botonets que tinc en la columna de la dreta, sinó anant més enllà, fer versions dels apunts en dos idiomes més. Hi ha eminències lingüístiques que ho fan, com ara la Comtessa d'Angeville (català - castellà) o, millora encara, tal com fa la traductora professional del Blog sur la traduction que treballa amb l'anglés i el francés.

Ja sé que és això és una complicació, més encara si continue pretenent fer un apunt diari. Fer-ho en castellà no tindria més complicació, supose, que hi estem acostumats, a eixe bilingüisme i a eixa normativa, però passar-ho al francés o a l'italià sí que requeriria una posada al dia en unes normatives que fins ara havíem alçat en no sé quina pallissa ortogràfica.

M'ho he de pensar bé, i he de fer els assajos oportuns abans d'obrir eixes rèpliques. Fins i tot repensar eixa necessitat de ser llegit en altres llengües. En tot cas, és fàcil llegir les llengües romàniques si en coneixes dos —amb tot, veig que no lligc cap bloc en italià...—, i, per tant, no caldria fer eixes trauduccions. I, per cert, les meues habilitats lingüístiques tampoc no m'asseguren massa èxit escrivint en anglés.

Au, a pensar-ho. Es nota que és dilluns i que la novetat del dia ha estat que la tècnica de salut laboral m'ha fet recordar que treballe amb el teclat i la cadira de gairó respecte de la taula, perquè, si he de fer servir el ratolí, acaben fent-me mal el braç i el muscle. Aixina el tinc més a prop de la mà dreta. Sóc molt delicat en algunes coses.

Cita dominical / 81: Manuel Rodríguez Rivero

L'esquerra mai no deuria deixar en mans de la dreta la crítica de les estupideses dels qui pretenen parlar o actuar en nom seu, perquè d'eixa manera esdevé menys creïble. Quan eixa aprensió —«no donar-li armes a la dreta»— es barreja amb les vidrioses qüestions de la correcció política, l'error s'amplifica.

Manuel Rodríguez Rivero, «Negro sobre blanco o censores y maestros», El País, 17.04.2010.

Desregulacions socials

I ara, dissabte, ja em diràs què he de poder escriure, després de passar el dia amunt i avall, sense temps per a pensar més que en mobiliari o alimentació. Doncs, d'això està feta la vida, en realitat. Per exemple, de la dependenta que no ha sentit mai, això diu, la paraula «aixeta», i jo em pense que fa mala cara per qüestions laborals, però a Takse li sembla que el que li molesta és que no li parlem en castellà. ¡I ara!, ¡mai no ho hauria pensat!

A banda, també hi ha el cas típic del valencià de tota la vida que s'ha de presentar al mitjà de la jqcv en juny i que opina que parla molt malament, sense adonar-se que té una prosa molt més bona que la poesia que li posen molts presentadors de l'infame canal públic de televisió de la Generalitat valenciana. Certament, era estrany que no saber què són els llanterners, però ara ja la sap.

I acabarem el dissabte denunciant que la força del mercat desregulat, incompetent i amb deriva cap al monopoli m'està fotent la tv3. Es veu que la competència, per als «liberals» autoritaris que mos governen és el monopoli territorial de l'emissió. És a dir, que si m'agrada el Cacaolat, doncs, no, el monopoli diu que ací he de breu Choleck, i si vullc tastar un vi del Priorat, doncs, no, ha de ser de Requena... ¿Era això?

De moment, després d'uns quants milers d'euros de tots els valencians gastats en recursos judicials, la Generalitat s'ha d'engolir la supèrbia i la demagògia en el cas de la titulació universitària de capacitació lingüística (filologia catalana). A poc a poc ho resoldrem tot, sense haver de deixar ningú tombat en una cuneta, tal com dia el president peper Camps Ortiz que li desitjaven els socialistes. Només un poc més despullat, això sí.

Llengües redundants

Sembla que la Universitat de València suprimirà la correcció dels texts juridicoadministratius d'entre les assignatures del màster que impartirà l'any que ve per a futurs tècnics lingüístics. Si no fóra perquè ho trobe iŀlògic, fins i tot podria dir que fan bé, tenint en compte l'existència residual d'eixa correcció. (I estic segur que el professor d'eixa petita assignatura no ho feia per diners, que sis-cents euros no resolen res al cap de l'any. Potser és que canvien de professor, que tampoc no puc que el que n'hi havia fóra cap eminència en la qüestió.)

En realitat la correcció de textos juridicoadministratius és la correcció de la traducció del text castellà, i això és realment un fet paradoxal per a l'existència d'una llengua oficial. La realitat és que el valencioà pràcticament no existix en l'àmbit juridicoadministratiu, si entenem per existència, l'ús en la redacció de documents. En un país on els ciutadans «necessiten» fer servir el castellà per a obtindre, posteriorment, documents en valencià, no podem concloure de cap manera que el que cal és saber traduir correctament. Llevat no tingam clar en què consistixen els drets lingüístics i, fins i tot, l'existència d'una llengua.

Em passa pel cap que això és una cosa com si decidírem no escriure noveŀles en català, ja que n'hi han tants milions de noveŀles escrites en altres llengües, entre les quals, molts milers de castellanes. Les podem traduir i avant. El cas és que em sembla evident és que, ja posats, per a què buscar els còpies, si podem llegir directament els originals.

Malauradament, eixe punt de vista és conegut i no faré ara un repàs als Galinsogas, Savaters i altres ideòlegs de la redundància de les llengües (que no siguen les seues). El mal és que la Universitat de València hi caiga de morros. I fa anys que ho fa i aixina estem, entre una proclama d'«unitat» lingüística i la següent, anem perdent els llençols de l'ús.

Músiques socials

M'he llançat una mica més hui en l'ús de les xarxes 2.0, que diuen, és a dir, principalment el Facebook, que tinc prou descuidat en general. Tot perquè l'Spotify ha canviat el contracte i m'ha oferit la possibilitat d'enviar les meues músiques a eixos amics mig desconeguts de la xarxa. He fet algunes proves. He de dir que no m'aclarixc massa amb la interfície del Facebook, que tampoc acaba de funcionar massa bé, trobe.

En canvi, l'Spotify va millorant en tots els sentits. A més de posar-me de fons Håkan Hellström, pegant una volta passant per Holanda, he tornat a caure en Suècia amb Raymond & Maria i he topat amb Säkert, que no estan malament. Pop lleuger. No sé si és que simplement em fa gràcies el suec. A més, he topat amb les noves possibilitats de conéixer la música que recomanen altres usuaris. Gràcies a un d'ells, m'he adonat que no tenia res d'àrab i he començat eixa llista amb Souad Massi, algeriana.

No sé si faré molt de recorregut en la cosa de la socialització, que sóc molt desapegat, però quant a novetats musicals, la cosa sí que sembla que funciona.

Ses senyories

Em demana un company si «sa senyoria» o «vostra senyoria». Mire una mica a vore què solen fer «ses senyories» i, sí, «sa senyoria». Els nostres diputats estan a l'última en el que fa a carrincloneria ininteŀligible i, per tant, una ploma d'oca fins i tot podria ser un estri necessari en molts despatxos. Al cap i a la fi, això és el poder de la classe, la capacitat de manipular el llenguatge. Bé, però és un simple accessori, tampoc cal que mos en passem.

El que sí que va de bo són el clientelisme, l'amiguisme, les adhesions incondicionals, etc. El cas és que em sembla que per ací encara no han discutit sobre el hijab i totes eixes variants de mocadors al cap que tant han de fer per la protecció de la llibertat... La llibertat que tenen alguns d'obligar les dones a portar mocadors al cap, pel que sembla.

Certament, a mi m'és igual el mocador que cadascú es puga posar al cap, home o dona, que de tot n'hi ha. El que no veig gens acceptable és l'amenaça a la llibertat que prové del fet que unes persones es pensen que la seua llibertat consistix a reprimir la llibertat i els drets dels altres, i per tal d'assegurar-se la patent de cors, es veu que ho proclamen en nom d'alguna religió, com si les religions foren tractats internacionals o la declaració dels drets humans.

Les religions no les descobrirem ara. El que sí que caldria descobrir és la normativa que regula la vestimenta en els centres educatius públics. Si diu que no es poden dur pinces d'estendre en les orelles, doncs, per molt que ho diga una religió particupar de ca u, no se'n poden dur. Si no ho diu, avant amb les pinces. I qui diu pinces diu mocadors o tirants amb la bandera espanyola.

Malauradament, amb això del mocador d'alguns musulmans s'esdevé com amb això de les faldes i els pantalons, que no t'aclarixen mai res. Hi ha qui diu que, sí, que és religiós, però que qui el porta ho fa per una decisió lliure i personal. Llavors boten alguns que diuen que és una imposició masclista pròpia d'una certa cultura (associada a una religió). I, finalment, hi ha qui mata «religiosament»...

Em qualsevol cas, i per acabar en un punt conegut i indefugible, Francisco Camps Ortiz no lluïx hijab, ell, tan religiós de la seua religió, però sí que vist roba regalada per uns «empresaris» amb una religió que consistix en apoderar-se dels cabals públics. Crec que almenys no eren masclistes, i en això hauríem avançat un poc, ja que també li feien regals a les parelles i fills dels subornats i subornades. La família, és clar, un altre pilar d'eixa societat que paga religiosament.

Identitats inoxidables

No sabia què li passava al Blogger. Em pensava que m'havia eliminat el quadre del bloc dedicat a identificar-me que havia d'aparéixer en la columna de la dreta (em va avisar l'amic Francesc fa uns dies i no sé des de quan no apareix). Si entrava en la configuració, en la fitxa del format, sí que el tenia ben coŀlocadet i el podia editar, però no apareixia en el bloc. Finalment, la cosa era de poc trellat, només calia «compartir» el meu perfil, cosa que no sé per què s'havia desmarcat. Ja torne a tindre el quadre «sobre qui escriu estos apunts» al lloc.

No és que hi diga res important ni essencial. Tanmateix, a pesar del que em pense que amague de mi, crec que un mínim de cortesia pot ser necessari fins i tot per a copsar fins a quin punt les «animalades» i «heterodòxies» que puc amollar en este bloc poden resultar ajustades o no respecte de la personalitat amb què m'identifique.

Com que dic que faig de tècnic lingüístic hi ha qui s'estranya que no em cenyixca a conéixer i aplicar la normativa de l'ensenyament —i ja m'ho han dit alguna vegada—. Tinc el costum d'espigolar per tots els racons de les normatives, però, més encara, pels bancals de la llengua. Hi ha tècnics i tècniques que fruïxen encertant la proposta més beneïda per alguna autoritat (normalment, l'iec), però jo preferixc descobrir fins a quin punt l'encerten i mos enriquixen els parlants quan mos descobrixen les limitacions de la normativa i de les tècniques amb què s'ensenya i s'aprén. Sí, estem molt acostumats a confondre la part amb el tot, la causa i la conseqüència, els sons amb l'ortografia, els dialectes amb la diacronia, les llengües amb el dret lingüístic, etc.

I ara em toca sentir que Ballester Costa acusa de mentirós Lozano i Pastor i li diu que els seus néts sabran les mentires que va dir perquè les podran llegir en el Diari de Sessions. ¡I tant! Però el pitjor no són les mentires, sinó que això de l'equitat, la transparència, la justícia, són conceptes que es violen i es destruïxen no tant des de la mentira, que es pot rebatre, sinó des del cinisme, que és realment inoxidable.

Ceps vells

Abans de la fiŀloxera, hi ha uns quants productors de vins que diuen que recuperen o llancen vi elaborat amb ceps que van sobreviure a la malaltia que va arrasar el raïm europeu durant el segle xix.

Segons els cambrer de La Pitanza (carrer de Quart de València; encara no tenen la carta en valencià) hui n'hem tastat un, Atteca (garnatxa, Calatayud, 2008). Una relació preu-qualitat exceŀlent. No sé si la fiŀloxera era la mateixa o era posterior, però el tast ha anat molt bé i l'evolució del vi una volta obert ha estat molt bona. Amb les postres, mistela de Xaló. I, finalment, a Emili li pega per convidar. Fantàstic. Li la tornarem, és clar.

En la faena, anote una referència a Gregor Samsa, el de La transformació (o metamorfosi), feta pel diputat socialista Mata Gómez. De fet, el to amb què parlava semblava que tiraria més aviat cap al conte de Monterroso sobre el dinosaure. Més encara si tenim en compte amb qui parlava.

Cita dominical / 80: Diego A. Manrique

El cas Watergate suposà el desprestigi d'aquelles accions clandestines: es disculpaven els excessos contra comunistes i negres rebels, però hi va haver indignació quan «els homes del president» van ser atrapats espiant el Partit Demòcrata. El minuciós Comité Church va destapar les misèries del Counter Intelligence Program que l'fbi va pilotar entre 1956 i 1971, sense oblidar les gestes de la cia fora del país.

La revelació d'unes indignitats que entelaven l'autoestima de la democràcia dels eua va servir per a reforçar la Llei de llibertat d'informació, que permet accedir a expedients confidencials.

Diego A. Manrique, «Sexo, drogas y micrófonos ocultos», El País, 25.04.2010.

Al País Valencià, delictes diversos i altres indignitats comesos per funcionaris i alts càrrecs públics —els vestits i altres regals del president Camps Ortiz i família, el rellonge de la consellera Martínez Navarro, els sacs de l'alcaldessa Barberá Nolla, el cotxe del diputat Costa Climent, les adjudicacions a dit de Pedro García Gimeno en tvv, les empreses beneficiades de la família del conseller Cotino Ferrer...— estan a punt de donar pas a una època de transparència. L'endemà de la vespra, és clar.

Les ficcions de la realitat

Hi ha una peŀlícula que no em pensava que arribara a recordar tan seguit seguit, però, lamentablement, és una cosa de cada dia. Seria «la mano que messe la cuna» (conforme ho pronuncie amb un cert to macabre), el títol castellà d'aquella peŀlícula americana de Curtis Hanson, The Hand That Rocks the Cradle, un cas que barreja l'obsessió i la suplantació de personalitat.

El que a mi me se presenta davant dels ulls no té encara unes conseqüències tan tòxiques i funestes com les del film, però, ai, els aspectes més superficials d'aquell cas sí que em vénen al cap cada vegada que davant dels meus ulls es reproduïxen algunes escenes del tipus «vaja, hui anem casi igual», o «les dos portem falda hui»... Ja ho sé, estic exagerant, que tot això és normal... Sí, fins a un cert punt. La que passa és que hi ha certs factors —que han enrarit finalment la relació laboral— que s'associen fàcilment amb la trama cinematogràfica. Ja n'he parlat fa uns dies un poc de passada, la rancúnia, el ressentiment i eixos comportaments exaltats i gens raonables que poden derivar d'una simple inseguretat psicològica i d'unes ganes de compensar-la amb l'egolatria.

Sí, la realitat supera la ficció... Si és que existix, això de la realitat.

L'àrbitre (in)visible

Als traductors els passa com als àrbitres esportius, que malament si els detectes, però pitjor encara si no existiren. L'àrbitre d'ahir (De Bleeckere) va tindre molts encerts i alguna errada, no hi ha res a discutir del resultat, perquè va ser el Barça qui no va fer la faena com calia. Però l'amic portugués de la setmana passada en Itàlia, a ca l'Inter (Olegario Benquerença), eixe sí que es va lluir (negativament parlant).

Bé, fugint d'eixe opi popular i passant a un de més prestància, em sembla que els periodistes i entesos que fan ressenyes i crítiques sobre obres literàries traduïdes s'estan acostumant a fer una mínima valoració de la traducció. Amb tot, encara no és tan general com hauria de ser.

El diumenge 11 d'abril, Lluís Llort carregava contra la mala qualitat de les traduccions al català, amb un exemple concret:

I és que resulta una militància dolorosa llegir noveŀles com El bon lladre, de Hannah Tinti, en una versió infecta, atapeïda d'errors de tota mena i gruix que t'empenyen a abandonar la lectura per escriure un article.

Cal observar que encara que la crítica de la traducció siga negativa, no està gens bé deixar la traductora (Carolina Gandia Segura) invisible. Potser no ha fet una bona faena, per a Lluís Llort, però potser altres la troben excelsa, que de tot n'hi ha en este món. En tot cas, la professionalitat i la responsabilitat mereixen això, visibilitat.

És en eixe sentit que Manuel Rodríguez Rivero («El autor oculto», El País, 28.04.2010) comenta:

El nom del traductor ha de figurar en la coberta del llibre. La seua visibilitat és imprescindible com a reconeixement i com a element d'informació al lector-consumidor. La suada excusa dels «imperatius» gràfics és pura mentira. Quan Jaime Salines, mestre d'editors, va encarregar a Enric Satué el disseny de la segona Alfaguara, un dels «imperatius» va ser precisament que el nom del traductor figurara ben clar en els paratexts de la coberta. En els setanta eia decisió va crear escola i hi van haver alguns segells (literaris) que la van adoptar. Però hui sembla que en eixe aspecte hem retrocedit. Es diria que, per a certs editors, el traductor és com eixe parent incòmode que evitem presentar als amics. Donant-li la volta al vell tòpic, ara el traductor és qui és traït.

Com que n'he parlat una mica en apunts anteriors, i ara que em sembla que els de Presència indiquen més sistemàticament l'autoria de la traducció, mira, m'he trobat un gat i un gos en un munt, i fins ací arriba l'apunt.

El carabassí

El diputat Torró Gil (alcoià) ens fornix una perla de la seua cultura popular:

Clar, u comença ja a cansar-se de vindre ací a parlar sempre del mateix, sempre amb els mateixos arguments i sempre sense traure, com diuen en el meu poble, la mà del carabassí...

No traure la mà del carabassí... No, segurament no, ni d'altres llocs, vaja, tant en un sentit com en un altre.

Racisme lingüístic

Per no quedar-m'ho tot al pap, ací van uns meus acords i desacords, coses de passar l'estona, en Migjorn.

Vaig intentar ser clar i breu en el missatge amb què responia a una proposta d'Eugeni Reig. Crec que vaig dir més o menys encertadament el que volia dir i amb la intenció que Eugeni puguera aprofitar el meu comentari, al cap i a la fi, com a contrapartida al profit que traguem tots de les seues propostes i de la seua faena, profit que moltes voltes és discrepant amb les exposicions i les posicions d'Eugeni, almenys en el meu cas. Però ben útil i profitosa que trobe la seua faena.

A més, perquè no siga només profit personal meu, expose els meus acords i, sobretot, les meues discrepàncies públicament, perquè puguen ser ateses, analitzades i validades o rebatudes, que d'això es tracta en la metodologia que intente aplicar. Per això vaig fugint de determinades valoracions agafades dels discursos polítics o literaris, com ara l'amor o l'estima a la llengua, la «personificació» literària de les llengües, la figura literària que consistix a elogiar «el poble» que sempre té raó (quan volem dir que pensem que una cosa és inevitable)... En fuigc, sobretot quan intente fer un treball científic, que no sé si m'ix massa bé, però eixa és la intenció que tinc.

De fet, eixa és la part més important de la faena que crec que fa o que vol fer Eugeni Reig. Naturalment, pot ser que jo vaja ben desencaminat, tal com sembla que assenyalen altres collistaires, els quals, trobe que volen utilitzar la lingüística per a resoldre una situació política negativa (valoració política que jo també compartixc, per cert). Això és una tàctica com qualsevol altra, però, des del meu punt de vist, malmet les bases de la tasca lingüística i, a mi personalment, em sembla confús i erroni expressar-se d'eixa manera.

Les formes d'expressió que fem servir les persones es veuen influïdes per tots els aspectes que influïxen en la nostra vida (el contacte entre parlants de llengües diverses inclòs), però no són el problema que cal resoldre. Si estem discriminats lingüísticament, cal treballar contra la discriminació, no contra uns fonemes o contra una sintaxi o contra unes llengües. Tot això canviarà (evolucionarà) inevitablement, tal com acabe de dir. Tanmateix, la lluita contra la discriminació lingüística no hauria de confondre els objectius, que són legals i no lingüístics.

Per molt que mos agraden i per molt que es repetixquen, hi ha moltes ficcions associades amb les llengües i són això, tinguen el valor que tinguen, fantasies, metàfores. Ningú no parla com el seu avi, com el pare o com la mare. Això són coses que es diuen, però que només tenen un valor sentimental. Ningú parla com ningú, ni ningú parla com parlava abans. Una de les lliçons de la lingüística és que el llenguatge es crea i es recrea constantment, en cada intercanvi. El bagatge cultural i lingüístic que atresoren les societats són valors per al coneiximent, però no són una repetició constant i permanent en el temps. Tot canvia. En eixe sentit, compartixc una expressió d'Antoni Llull:

«Podem donar per segur que si els catalanoparlants haguéssim viscut amb poques relacions amb Espanya, com els portuguesos, la nostra llengua no seria com la medieval, hauria evolucionat, però seria molt distinta de com és ara.»

Una altra ficció, que té connotacions ideològiques menys agradoses, és la que insistix a confondre les llengües amb l'ús que se'n fa. Jo sé que els qui mos oprimixen lingüísticament ho fan mitjançant la imposició d'una llengua, el castellà, i fins i tot mitjançant la «degradació» i «violació» permanent de la normativa (que és una instrument polític, no lingüístic) que hem adoptat per a allò que diem català, però és com si intentaren imposar el pastissets de cabell d'àngel —que a mi no m'agraden gens, tot siga dit—: ¿hauríem de concloure que els pastissets de cabell d'àngel malmeten, degraden, corrompen, deformen, fan degenerar els pastissets de moniato? No.

Per contra, les persones que elaboren normes que impedixen que els valencians gaudim dels drets lingüístics democràtics sí que malmeten això, els nostres drets, fins i tot la nostra normativa lingüística. Són les persones els qui fan això, i no les altres llengües, que són simplement elements associats a la comunicació humana que entren en contacte en l'intercanvi comunicatiu i que no patixen gens a causa de les decisions polítiques i legals de la humanitat.

Naturalment, si el debat pretén determinar si jo m'estime més o menys la llengua, vaja per davant, que no m'estime gens la llengua, tal com he dit altres voltes i tal com pretén un company collistaire. La llengua m'interessa i l'estudie. Tanmateix, m'estime com a persona i m'estime altres persones, en sentits diferents del verb estimar, però les llengües (en plural, trossejades políticament) per a mi són simplement «la llengua», la capacitat humana que es concreta diversament a tot arreu i en cada moment. Estudie el trosset que em toca, com a part de l'estudi general i no em preocupen gens els canvis que experimenta.

El que em preocupen i ocupen són els drets (particularment els lingüístics), però sempre procure diferenciar el que és el dret, el que és la normativa i el que és la llengua (concretada en les llengües). La llengua (les llengües) són com la pell: ens embolcallen. No hi ha pells (llengües) negatives, nocives o inconvenients per a les altres pells (llengües). I si acceptem la metàfora de la pell —sense oblidar que és una metàfora—, podem entendre la relació adjectiva que algunes exposicions tenen amb el racisme o la xenofòbia.

Dec estar mirant la semifinal del Barça contra l'Inter. Espere que la cosa vaja bé, tot i que això ja seria per a elevar Guardiola als altars.

Ficcions olioses

La política al País Valencià sembla prou, si no del tot, l'art de tergiversar i mentir sense manies ni complexos. En la nova llei que estan preparant de l'estatut del personal funcionari de les Corts, els del Partit Popular (Maluenda Verdú) han convertit els caps d'àrea en càrrecs de lliure designació (amb l'oposició dels sindicats). Com que eixa llei no s'ha consultat amb el personal afectat (excepte en una assemblea convocada per l'stas, que sí que va sotmetre el text provisional a l'aprovació dels funcionaris de les Corts), només hi han tingut veu els suposats representants dels sindicats ugt i cc oo, que van sobrats per a aprovar això i més, sense complexos.

Bé, eixe no era el tema i el deixarem per a un altre dia. El cas és que la diputada Quinzá Alegre diu que és preocupant l'augment d'un 25 % del nombre de càrrecs de lliure designació en la policia estatal, que aixina «són nomenats a dit per Rubalcaba». Vaja, si els nomena a dit Milagrosa Martínez Navarro, la presidenta de les Corts, la diputada popular no hi veu cap problema, però si els nomena a dit Pérez Rubalcaba, el ministre, és molt greu i preocupant.

Malauradament, no podíem esperar res més en este ping-pong ideològic. Quinzá Alegre diu que ella vol debatre els temes seriosos que preocupen les persones a qui ella representa... Sí, però, ¿per què resulta que és impossible saber realment a qui representa? De fet, ella (i la resta de diputats) representa simplement a qui l'ha posada en la llista electoral, ja que els ciutadans ni la podem votar directament ni deixar de votar. I amb eixes ficcions olioses també vivim.

Fem un poc de foc fugint

Un matí d'atonia. No recorde que hi haja hagut res a tindre massa en compte. Algun anglicisme per ací, un llatinisme per allà... Els diputats han estat més pendents del fons que de la retòrica. Bé, excepte en el cas de Betoret Coll, que volia tapar alguna cosa amb un mant de no recorde ara què. Més val això que una punyada en l'ull.

Pel que fa a altres debats, deixe per a més avant l'expressió de l'abstracció i la intensitat (que Josep Martines deu tindre ja ben apamada) i si és «¿fem foc o fugim?» —tal com dic jo— o «¿fem por o fugim?» que diuen alguns. Fugirem.

Cita dominical / 79: Joaquín Estefanía

L'assessor d'Obama Lawrence Summers desvelava en Davos que als eua hi ha tres lobbistes financers per cada membre del congrés, que cobren per a que no canvie l'autorregulació inútil. ¿Serà possible que, una vegada més, la cobdícia organitzada prevalga sobre els interessos de la democràcia?

Joaquín Estefanía, «No hay charco que no pise», El País, 19.04.2010.

Trànsit animal

A estes hores ja quasi no estem per a apunts memorístics i menys encara reflexius. Sí, un dissabte de camí amunt i avall, veient passat els gavinets (o xatracs) d'albufera (Sterna hirundo), les gavines (Larus ridibundus), no sé si algun cua de jonc (Anas acuta), i els cotxes dels destrellatats que parlen amb el mòbil mentre m'avancen travessant la ratlla contínua i botant-se la limitació de velocitat. És clar, porten uns tancs totterreny que els permeten circular pel terreny de l'agressió automobilística.

Arribem a València i mos enterem que mos hem perdut la commemoració fantàstica de la primera cirurgia plàstica —que cantava aquell— aquell vint-i-cinc d'abril. La nostra absència segur que té el mateix efecte manifestament alliberador que la nostra presència. Va bé, doncs.

Demà vorem què peixquem.

Àngels incorruptes

S'acaba la setmana amb l'apoteosi de la festa de les Corts, que celebren a pesar d'eixa «crisi» que mos afecta en ordre inversament proporcional a la quantitat de diners que tingues, és a dir, com sempre. Fan la picadeta en el jardí del palau dels Borja. Fins i tot es fan fotos de grup, supose que satisfets de les seues proeses parlamentàries. El Diari de Sessions número 118 d'enguany n'és una bona mostra, amb un ús molt «eficient» del mètode Ollendorf (mètode que ja hem esmentat anteriorment).

Tot gira al voltant de la corrupció, segurament perquè mos han educat des d'aquella transició a una democràcia apamada, que la societat, i, més encara, la política, està conformada per àngels i, per tant, mos volen fer creure que eixa és la legislació que cal, tal com comentava José Ignació Torreblanca (El País, 12.04.2010)... Si tots fórem àngels, no caldria legislar, res, ¿no? L'altra que convé tindre present, és si convé que es dimonis legislen. Es veu que sí, perquè mentres s'entretenen amb això no fan coses pitjors, trobe.

Quant a coses de llengua, el meu aŀlegat (¡ei, observeu quina ele geminada que s'aconseguix amb el codi html ŀ!) en la llista Migjorn contra el racisme terminològic que encara confon els lectors d'articles de divulgació normativa o sociolingüística, doncs, no ha afectat cap neurona. Una sort. Deu ser que només ho veig jo i, per tant, deu ser que m'enganye. Som uns àngels.

Foscor impune

Vaja, hi ha dies com hui, en què topes amb frases afortunades, fins i tot en qüestions i amb motius diferents. En primer lloc, Takse m'ha enviat una frase que li ha sentit a Cristina Moreno Fernández (pspv):

¿Sap qui és ètic? Qui és ètic és transparent. Perquè qui és ètic complix amb l'ètica, complix amb la transparència perquè no té res a amagar. Perquè només s'amaga en l'ocultació el qui pensa que el poden pillar.

La fortuna del fragment, per a mi, respon al fet que en l'última hecatombe transcriptora —altrament dita, reunió—, vaig amollar que el nou sistema de gestió era transparent, i que per això el trobava preferible al sistema anterior, que era opac. És a dir, que jo preferia la transparència, davant una proposta que pretenia mantindre l'opacitat anterior. Coincidència inesperada, doncs, amb la parlamentària (i discordança de qui estava transcrivint-ho, per cert).

L'altra expressió afortunada ha segut de Nuria Espí de Navas (pspv):

Creuen que la impunitat és l'efecte natural de tindre majoria absoluta.

Si més no, en este cas, és quasi una sentència a tindre en compte. I ho dic sense que m'entusiasme gens la proposta política (i menys encara la personal) del partit en què militen les dos diputades. Sense entusiasme ètic, precisament.

La gola de la rancúnia

Sobre la taula s'acumulen alguns articles (del diari El País, quin remei) pendents de fixar una mica en el record. En faré una enumeració ràpida i sintètica. Lara Varela (08.04.2010) diu que entre Tui i Valença «les relacions socials conjuguen balls i música, l'idioma», però no diu quin idioma (que és el gallec-potugués). Algun dia ho explicaran això en eixa ciutat de les llengües fantasiosa que es concreta en un sou de 6.000 euros mensuals (a més d'assessor, xòfer i secretària) per a Gimeno, l'antic alcalde peper —és clar— de Castelló de la Plana. Aixina es convertixen les llengües en idiomes d'elits, com diu Viatxeslav Nikónov, director de Russky Mir, que li ha passat al rus.

Per contra, els catalanoparlants del País Valencià, en uns determinats llocs geogràfics i socials, estem més acostumats a rebre una mirada equivalent a la que patí el diari basc Egunkaria: basc (valencià) = terrorista. Amb una miqueta de sort (!!) el tribunal constitucional espanyol accepta com a normal i natural que el català (estatut català impugnat) siga tan «obligatori» com diu la Constitució espanyola que és el castellà, eixa llengua altrament dita espanyol. Per sort didàctica, la dreta espasmòdica que governa l'ajuntament de València sempre té el recurs de la censura a mà (vist l'èxit que ha tingut quan n'ha fet ús el president de la diputació Alfonso Rus): diu que va prohibir la Muixeranga i l'himne de Riego en un homenatge a les víctimes del franquisme en el cementeri de la ciutat, perquè està obert «a persones de diferents ideologies i confessions». Ho va prohibir, però a més de deixar la seua qualitat democràtica per terra, va fracassar i van sonar tal com els seus intèrprets van voler.

Només em queda ja etiquetar un tret que poden compartir Aznar López i qualsevol persona que tingues a prop —i espere que tu te l'estalvies—: l'engolament cuit en l'olla de la rancúnia (expressió deguda a Washington Irving, segons diuen en el diari de hui).

Convalidacions fàctiques

Abans de fer una petita reflexió sociolingüística en la gola del llop que són algunes llistes, com ara Migjorn —sobretot quan no està tan ben caigut com voldries—, envie una queixa per la retolació dels cartells que hi ha en les platges de Cullera. Espere que la meua coŀlaboració fàctica convalide la meua ortodòxia liberal, socialista i llibertina, que són etiquetes merament orientatives, és clar.

He pogut observar que la retolació de les informacions i serveis públics oferits per l'Ajuntament de Cullera en les seues meravelloses platges d'arena (cartells d'avís, normes per al bany i sobre l'ús d'eixos espais públics), està redactada només en una llengua oficial, la castellana, fet que contravé la legislació lingüística vigent (Carta europea de les llengües, Llei 4/1983, i atempta, per tant, contra els drets lingüístics dels ciutadans valencians.

Espere que prengau les mesures adients per a fer que eixe ajuntament resolga esta mancança i adopte les mesures disciplinàries corresponents per a corregir i renyar els càrrecs i funcionaris públics que discriminen lingüísticament els ciutadans valencians.

Podeu llegir una valoració curiosa sobre les platges, més encara perquè a mi m'agraden més les platges de pedra (com ara les de Xàbia). Bé, tenint en compte l'àmbit de rigor jurídic en què es mou el síndic de greues —poc menys que el del jutge Varela espanyol que pretén que són prevaricadors els que li discutixen els dogmes—, eixe detallet és un entreteniment retòric contra la monotonia com qualsevol altre.

La qüestió de Migjorn no té solució i no la puc contar ací. Apunteu-vos a la llista i ja vos ho trobareu.

Canvi de bloc

Acabe el Super Conquérant que tenia com a bloc (bloc de notes anterior al bloc informatitzat actual), que ara ha esdevingut més marginal, tot i que més personal que abans. Fa unes setmanes que espere topar amb els Super Conquerant en qualsevol lloc, però no n'he vist. En canvi he vist que Miquelrius ha fet una versió semblant als de Moleskine (amb la gometa i tot). M'apanya, substituirà el vell bloc. Me'l compre roig, que diu que provoca la concentració (a causa d'algun perill atàvic que provoca un cert estat d'alerta).

Takse mira el començament del bloc conclús i em «descobrix» que a mitjan 2003 ja havia pres nota d'això de l'expressió cagar per mig cul (que havia tornat a anotar en desembre de l'any passat). Es va quedar allí adormida.

Acaba de passar un núvol negre impressionant que estava al caire d'amagar el sol de la vesprada. Al final, no res, una cosa com totes estes anotacions en blocs diversos, de paper i virtuals, sempre a punt de descobrir (o d'amagar per a més avant) algun petit trellat.

Cita dominical / 78: Maria Fabra

També destaca en el sumari un altre pagament a Orange Market. En este cas, el treball va ser pagat per Francisco Martínez, vicepresident de la Diputació de Castelló. L'acte a què es referix va ser celebrat en gener de 2007 i va servir d'homenatge al fins aleshores alcalde de Vila-real, Manuel Vilanova, que fou condemnat pel Tribunal Suprem per prevaricació administrativa en haber fet cas omís de les denúncies d'uns veïns pel soroll d'una fàbrica.

Maria Fabra, «El sumario desmiente a Fabra y desvela que contrató con Correa», El País, 13.04.2010.

Jaume i Jaime i...

Lligc en el diari l'embolic —un altre— que té Jaume Matas Palau amb el seu nom de fonts. En la documentació del jutjat aportada per la seua defensa i per la fiscalia consta com a «Jaime», però ell demana que no li canvien el nom, que li diuen Jaume. Al final s'aclarix que és un error mecanogràfic ¡del seu mateix advocat! Això em pica la curiositat, perquè em recorda quan Camps Ortiz donà ordres per a que en Canal 9 no li digueren «Francesc». Hi havia qui el batejava, supose que amb la intenció d'accentuar que era «més» valencià encara —com si fóra possible ser això més o menys: sí, ja ho sé, és una superstició molt estesa.

Doncs, trobe que durant 1997, quan era conseller de cultura, educació i ciència, va aparéixer diverses vegades com a Francesc en la versió en valencià del dogv, fins i tot en el decret pel qual Zaplana Hernández-Soro el nomenava conseller. En la versió castellana, en canvi, apareixia correctament com a «Francisco». Més avant, encara hi tornen els follets d'impremta, en el 2005, amb eixos aires de valencianització. I fins que va donar l'ordre explícita, supose. La cosa devia anar marejant un poc massa (sobretot) els seus acòlits.

Francesc o Francisco, Jaime o Jaume, Curita, Bigotes o Perla, certament, el nom no fa la cosa, menys ara que el Bigotes se l'ha afaitat, la Perla es oficialment Milagrosa, tal com ha passat amb el regal que li va fer el Bigotes, delicte que ha prescrit miraculosament. Quant al Curita, ara que sabem on van anar a parar les morterades de la visita papal, doncs, em sembla que això era pecat —sobretot si es fea públic.

Vaja, ara no recorde quin era el nom «artístic» de Jaume Matas Palou.

Interiors indesxifrables

Divendres, i l'únic ànim que queda està embolcallat d'un gran cansament. Esta setmana ha estat lluïda, somoguda pel sistema de transcripció nou i la càrrega psicològica de profunditat que ha fet esclatar en alguns cabets decorats amb massa monyo. No ho hem resolt, però no ens han doblegat, per ara almenys.

I, vaja, si volíem desemboirar-mos La isla interior de Dunia Ayaso i Félix Sabroso no era la peŀlícula més adequada. Tanmateix, m'ha semblat molt bona, intensa, i amb uns grans treballs dels actors, tots, i especialment Alberto San Juan. T'angoixa i et fa pensar en els llindars d'això que són les normalitats i les malalties mentals. Sí, conforme ha anat la setmana, per a acabar-ho d'adobar, diríem.

En tot cas, la sensació que l'interior de cada u és evident i indesxifrable alhora, però que si ho volem resoldre a base de valoracions i qualificacions morals o estètiques, el conflicte serà inevitable, això tant si diem que mos és igual que algú estiga ressacós i indisposat per a treballar, com si pretenem «model fonètic digne»... ¿Hi ha models fonètics indignes?

Memòria o cames

Vaig entrar a treballar en les Corts al final del 2000, després d'aprovar unes oposicions a què em vaig presentar per practicar amb vista a les oposicions a no recorde quins ajuntaments. El primer dia, una mosca: vaig comparéixer per l'edifici parlamentari cap a migdia, amb tota la calma del món, seguint fidelment la redacció de la convocatòria d'oposicions, que no indicaven a quina hora havia d'entrar. Doncs, ahí es va acabar la iŀlusió que em podia fer la millora laboral que suposava això, perquè el xàfec em va agafar sense impermeable, ja que la previsió que jo tenia era de calma. Es veu que la persona que portava eixes qüestions de personal pretenia tatuar-me les seues atribucions des del primer dia. Com que sóc pacífic, però també un poc punyeteret davant la prepotència i la mala idea, vam discutir.

Total, que si arriba a posar-se un poc més cabuda i insultant, me'n torne a casa, que encara tenia dies per a incorporar-me per davant. No ho vaig fer, perquè va baixar de son ase i perquè al cap dels transcriptors d'aquell moment li va semblar que era millora que em quedara a practicar.

Repasse ara eixa batalleta, perquè tinc un dietari que a voltes m'ho recorda, sense voler. Hui, davant el mal ambient que alguns han volgut crear arran de la incorporació de la nova gestió de la transcripció —hi ha qui preferix la confusió i l'opacitat, que algun benefici es veu que els dóna— i davant el fet que la mala memòria moltes voltes s'ajunta amb l'estupidesa o amb la mala intenció, he pegat una mirada al passat: al tercer dia ja m'havia ajustat al ritme de faena de la resta de transcriptors (almenys dels que el seguien), fet que tinc documentat (una mania com una altra) i que és contrari a les percepcions conjunturalment interessades d'una companya. Ai, però això no ho resoldré.

En la faena, el ritme és elevat, intens, però, al cap i a la fi, haver estat teclejant un bon grapat d'hores diàries en la Conselleria d'Educació, en el dogv i en la Conselleria de Media Ambient, doncs dóna un poc de marge per a encarar la faena de transcripció.

I sort del dietari, perquè la meua memòria no és tan selectiva, però és fluixeta.

Endormiscats

La majoria dels valencians estan endormiscats i només obrin un ull, un, els manifestants que defenen la supervivència dels valor socials, humans, històrics i artístics del barri del Cabanyal. La resta, en general, bona nit i tapa't. Crec que no dormen, però, si ho fan, no és el son dels justs, que dien aquells.

En canvi, en Madrid, des d'on no fa tant sentíem tants roncs, han despertat per a defendre en el carrer el que alguns jutges pretenen malmetre amb estranys jocs de retòrica judicial, plens de buidor democràtica i farcits de mala bava feixista. En fi, que és una sort que els feixistes estiguen integrats en l'aparell de l'estat, perquè aixina almenys són visibles i recorren als instruments legals al seu abast, al cap i a la fi, els mateixos que tenim la resta, tant si acudim a un jutjat com si fem ús de la llibertat d'expressió.

Diu Sergi Pitarch en un treball que ha fet sobre els blocs valencians (la blocosfera valenciana, diríem) que hi abunda la qüestió política i cultural, la lingüística... Té raó, estem entestats a resoldre amb la lletra impresa o la lletra iŀluminada, la realitat que anem perdent. (Per cert, m'adherixc a l'intent de fer servir la lletra «ŀl» tipogràfica real i no la que mos proporciona el teclat dalt del número 3. Ho intentaré.)

Volums pastats

Estava intentant transformar arxius extensos de Word (una versió personal del diccionari del Salt 2.0) en format html, però no he aconseguit el codi per a automatitzar l'etiquetatge dels caràcters superindexats, ja que les macros que faig no atenen eixe detall. Amb tot, amb el canvi de format de la lletra K, que no és massa extensa, sembla que la conversió reduïx el volum de l'arxiu a un poc més d'un terç del format Word. Havia fet una prova abans amb l'Open Office i també havia comprovat que els arxius es reduïen més o menys a la mitat.

Ja sé que tot això és molt pedestre, però no en sé més i no tinc molts més recursos a l'abast quan dispose de temps per a eixes faenetes —que trobe insondables— que són els entreteniments informàtics.

En un altre àmbit, em sorprén Diego A. Manrique (El País, 12.04.2010):

Un locutor molt cool. Extensa entrevista a l'artista català en una emissora d'abast nacional. Constantment, el cantautor fa referència a l'«Estat espanyol»: la paraula Espanya no passa pels seus llavis, ni tan sols com a realitat geogràfica. No obstant això, parla meravelles del país de la bota: Itàlia per ací, Itàlia per allà. L'hi ho dona pastat, trobe. Però el locutor madrileny, per covardia o ignorància, en cap moment li esmenta que Itàlia es va fundar en 1861, quan Espanya ja feia segles que existia. Encara que coste creure-ho, hi ha programes que defugen la discussió.

Posat que no existira l'«estat espanyol», sí que seria estrany que l'artista (de l'«estat català») hi fera tanta referència. El més sorprenent, però, és que Manrique pressupose que alguna vegada «no» va existir Espanya, ¿no? Per cert, «nacional» deu incloure Portugal, les Filipines o Cuba, ¿no?

Ai, hi ha eternitats realment curtes.

Justícies

Els meus estimats subministradors de la revista Presència continuen regatejant a l'hora de deixar constància de l'autoria de les traduccions. Esta setmana els ha tocat l'ocultació a Sara Ricart i Rosó Gorgori, traductores de Llibertat i govern: republicanisme de Philip Pettit (Angle Editorial, 2010). No sé per què, però sí que han tingut el seu espai els traductors dels altres llibres recollits en la revista: Halil Bárcena, Jordi Raventós, Ainara Munt i Pau Vidal.

A banda d'això, Martxelo Otamendi comenta en La Ventana de Gemma Nierga (emissora ser), que l'audiència nacional espanyola —la sala presidida pel jutge Gómez Bermúdez— l'ha absolt a ell i a la resta dels directius del diari basc Egunkaria, tancat fa set anys pel jutge Juan del Olmo després de la denúncia que van presentar contra el diari les inefables Asociación de Víctimas del Terrorismo (avt) i Dignidad y Justicia. I ara li toca al jutge Garzón passar per això que diuen la «justícia».

Mentres arriba això, he passat uns dies lluminosos llegint i mirant l'horitzó. Al final he mirat massa l'horitzó —com ara el Montgó al fons— i la lectura s'ha quedat un poc ressagada respecte del que sempre somie. Massa solell, però que m'ha permés remullar el genoll en la mar, a vore si això l'asserena.

Cita dominical / 77: José A. Hernández i José M. Romero

Tant en l'esmentada carretera d'Olleros de Alba como en el cas Palma Arena el tripijoc és més o menys el següent: s'adjudica una obra al suposat millor postor, donant un marge ample a criteris totalment subjectius, i després se n'incrementa artificialment i espectacularment el preu.

José A. Hernández i José M. Romero, «Anticorrupción denuncia sobrecostes del 23 % en obras de Castilla y León», El País, 06.04.2010.

Etimologia de la corrupció

El tribunal superior de justícia valencià ha permés l'existència de la llibertat d'expressió, cosa que és una bona notícia, atesos alguns precedents. Es veu que preferixen que mos desfoguem amb això. Podem lluir per tant una samarreta que diga «X a la presó», tal com feia Albiol Guzmán referint-se a un tal Fabra conegut d'ella. Hi podem posar qualsevol polític que sapiam que no distingix entre l'erari i el seu patrimoni o benefici privats. Per exemple, l'alcaldessa que accepta pernils d'empreses del seu poble, la que accepta sacs de Vuitton d'adjudicataris del partit, la presidenta de les Corts (àlies la Perla) que lluïx rellonges Hublot regalats pels amics contractistes de la conselleria de turisme, la regidora que fa servir el cotxe oficial per a participar en els actes del seu partit... Un no parar, es veu.

Dit això, el mateix diari (El País, 09.04.2010) informa de la possible etimologia ibèrica del nom del riu Túria, Txuria. Una dada que sempre resulta interessant per a un tècnic lingüístic. En concret, això de l'etimologia és sempre una petita peça de la història que podem analitzar de moltes maneres. A mi em creen un cert malestar els caçadors de genuïnitats que hi veuen, en l'etimologia no tant el suposat 'sentit veritable d'un mot' (que és el que vol dir, etimològicament), sinó la confirmació de les pureses «racials» d'algunes paraules, i més com més s'assemblen a l'«origen» etimològic. Lamentablement, eixe origen no són mai els etruscs o el neandertals, que també s'ho devien meréixer, posats a escarbar.

Ara faig una prova i busque l'etimologia de corrupció. Realment, era previsible. Sí que observe, però, que l'exemple que dóna el diccionari (gdlc) és «corrupció de menors», i amb això enllaçaria amb les notícies sobre la relació de la pederàstia i alguns membres destacats de l'església catòlica. I, aixina, tornaríem als catòlics practicants membres del govern valencià que van enriquir el Bigotes amb els diners que en secret van desviar des dels comptes públics cap a les seues caixes privades arran de la visita del papa de Roma. Etimologia.

Coixeses

No veig un final clar a la tempesta que hi ha al servei amb la mala interpretació del sistema de gestió que proposa el Séneca. Tant si és per egoisme, en un cas, com per desconeixement acomplexat, en un altre, el debat està obert. El tancarem d'una manera o altra, però no sé si dient cap veritat o, simplement, deixant passar el temps.

D'altra banda, quant a coses sindicals, he de dir que ugt i cc oo es veu que tenen una curiosa visió dels procediments en què es basa la democràcia i consistix a fer lleis sense consultar els afectats per eixes lleis. Vaja, que la representació que gaudixen els provoca omnisciència. Diria que hi ha una certa coixesa de principis. Els de l'stas, que no estan massa proveïts de representativitat, almenys han fet una assemblea per a decidir fins a quin punt era bo el nou Estatut del personal funcionari de les Corts Valencianes. Després s'han adherit al document —que els altres sindicats ja havien firmat—, tot i que han enviat les millores que s'han proposat en l'assemblea.

Torne del futbet. Me n'he eixit abans d'hora. No sé si a partir d'ara hauré de tornar a l'atletisme o si hauré de fer natació. Tinc una setmana per davant per a provar si el genoll aguantarà l'esforç. Hui no ha anat bé encara, he corregut mig coixo, he colpejat amb precaució, però en un gir simple he notat una cremor a la part exterior del genoll, m'he quedat sense força en la cama durant uns segons i, finalment, cap a casa.

...te la farà

Continuem els transcriptors pegant-li voltes a la situació que s'ha generat amb la nova gestió que mos oferix el Séneca. Es veu que es farà llarga la cosa. Amb tot, com més voltes li peguem, més confirmem que és impossible caure-li bé a tot el món. Per poc o per massa, sense estem fora de la mida correcta en algun sentit o per a algú. No hi ha mans. En canvi, la lliçó de la trifulga mos l'han donada de passada amb un comentari alié: qui més te la pega és qui menys sembla que te la puga pegar. Un clàssic, vaja.

Quant a les transcripcions del dia, no hi localitze res de memorable. Uns faiga i haiga solts de Sanmartín Besalduch. Res més. Es veu que estem en un període d'atonia parlamentària. Com que Camps Ortiz està fugint rodant pel món o fingint que fa faena política, Barberá Nolla està tombant el Cabanyal per a fer polseguera i que no es parle dels seus sacs de luxes pagats per Álvaro Pérez, el Bigotes o de la pederàstia que rosega la jerarquia catòlica (tal com comenta la mateixa Sinead O'Connor en el diari). La cosa no dóna per a massa més. L'estàtua de Franco vola embolicada en llençols cap una magatzem. Això, sí, abans de desaparéixer del tot, Franco i els del Tribunal Suprem encara jutjaran el jutge Garzón. I es farà justícia, vaja.

Culpes i responsables

Les reunions professionals poden ser molt problemàtiques. Les de funcionaris també. En la sèrie que mos ha tocat, sembla que no s'acaben de resoldre els dubtes sobre la nova gestió de les cintes per a la transcripció que mos oferix el sistema Séneca. Realment, jo no veig que hi haja dubtes, sinó que hi ha qui té interés a fingir-los i a fer comentaris de l'estil «no ho acabe de vore clar». Solucions, és clar, no n'aportaran cap. Només l'embolic i la boira.

A més, per motius sobrevinguts, hi ha la possibilitat de la irritació d'algú ferit en els seus dimonis personals. La paraula seria que eixa persona està «embotonada», segons diu algú, és a dir, que té un bon botó, tal com recull el dcvb que és pot denominar la irritació.

Viure amb unes certes rutines durant massa nombre d'anys deu tindre uns efectes realment condicionants sobre el caràcter i la visió de la professionalitat. I això fins i tot per molt que n'hagen renegat bona cosa durant molt de temps. En este cas sembla que la qüestió es moga entre la transferència de la responsabilitat i el judici permanent d'intencions.

Per a acabar-ho d'adobar, assemblea sindical amb menys d'una vintena de persones. ¡I això que hem d'acceptar una llei que mos afectarà durant anys! Al cap i a la fi, com que els grans sindicats ja han firmat sense consultar a ningú, el borreguisme inevitable i irresponsable fa la resta. Per ara. Quan comencen a aplicar-se les coses, sentirem els renecs. ¿La culpa? —perquè hi haurà culpa— dels altres sempre, això sí.

Riqueses racionals

S'havia destapat l'altre dia una xarxa de traductors d'àrab fraudulenta. Tot i que hi ha qui ha avaluat en més d'un 15% el percentatge del pib estatal lligat a la llengua espanyola (castellana), no sembla que eixos «economistes» estiguen disposats a anar més enllà i a analitzar els guanys que generen la resta de les llengües oficials i no oficials. I sí que sé per què.

Quant a altres guanys que reporten els coneixements lingüístics, a més dels habituals, comenta l'actor James McAvoy que «suavitza» el seu accent escocés quan treballa als eua i el convertix en un «anglés globalitzat». És a dir, l'anglés d'algunes elits dels eua és l'anglés global. Com sempre, la llengua és de les minories amb poder. La resta no arriben a eixe estatus. Naturalment, això no és lingüística sinó un reflex del racisme, tal com hem comentat alguna vegada ací.

Pel que fa a eixe tipus de prejuís i irracionalitats, hui n'hem tingut una petita mostra en la discussió sobre la gestió del Séneca en les Corts. És massa fàcil comprovar que no hi ha argument possible contra la irracionalitat, excepte la paciència i la resistència (però no mai la discussió). Un poc d'eixe regust queda després de vore Fireflies in the garden de Dennis Lee, tot i que no arriba a superar tant com caldria l'alçada d'un telefilm d'eixos que fan per a pegar la becadeta en la tele.

Decobertes i desconcerts

Immers en el naixent llenguatge infantil, on qualsevol anàlisi és simple i possible, i el joc pot anar de si formiga perd l'f esdevé l'ormiga castellana, però també pot passar per moltes altres descobertes sintàctiques i morfològiques, com la dificultat d'un reflectix que esdevé un refrectrix juganer.

En un altre sentit, acabe La Cavalleria Roja d'Isaak Bàbel. Em pareix que hi ha alguna cosa que no entenc de l'estil amb què està narrat, una acumulació interminable de desconcerts lingüístics i militars. La força del fons, però, ferotge i estrany, traspassa la versió catalana. No hi he sabut trobar cap camí narratiu, només senderes, i el fons que és la narració d'un desastre humà sense sentit, la narració d'un front de guerra detallat en alguns aspectes ridículs i malaltissos, els que li deuen ser més propis.

Cita dominical / 76: J. J. Pérez Benlloch

Com a colofó a este comentari, el lector tolerarà un lleu biaix per a ressenyar la modesta concentració de veïns del barro del Carme que protestaren sense soroll divendres passat en l'ajuntament de València pel desnonament d'uns inquilins. Alguns damnificats són octogenaris amb cinquanta anys llargs baix del mateix sostre, cap no percebrà indemnització i no tenen cap altre allotjament. Pot ser una maniobra legal, per van al carrer perquè les seues cases són botins especulatiu en nom de la sagrada propietat i per la vidriosa declaració de ruïna de l'immoble, que sol ser provocada pel càlcul del propietari, sovint amb el concurs de la prevaricació. ¿És aixina com es vol recuperar el teixit i el batec veïnal d'este espai urbà? La paradoxa és que la dreta arrasa en estos penats. Insensats.

J. J. Pérez Benlloch, «Abrumados por el esperpento», El País, 28.03.2010.

Zones verdes

Dia de festa i sense diari. L'alternativa deu ser mirar la tele. Però intentarem evitar-ho. Passegem, tasten un nou model de pizza, descobrim camallongues, agrons i gavines, timó, sàlvia, espígol i altres esdeveniments de la natura de cada dia, que encara en queden, fins i tot en les zones verdes que dissenyen alguns ajuntaments per a que els cotxes tinguen vistes agradables mentres travessen per qualsevol lloc, és a dir, qualsevol que puga evitar que els vianants puguen moure's.

Això que diuen, més vell que anar a peu, podria semblar una declaració d'obsolescència per als que dissenyen els espais socials de trànsit i convivència ciutadanes. ¿Hi ha cap força política disposada a variar eixe disseny? Sí, però, ¿alguna més que tinga realment possibilitats de decidir coses tan bàsiques?

I això, passa el dia i he llegit: «El cos de la dona, exuberant i fètid com la carn d'una vaca acabada de degollar, va quedar al descobert.» No sé si ha segut un colp a l'ull o a la consciència. Segons Monika Zgustová.

The ghosts languages

La Clínica Vila del carrer de Ciril Amorós s'anuncia en la ser en valencià. Una sorpresa agradable d'este matí festiu, un reflex d'un sol, un altre, que no ix. Ho apunte en el diari d'ahir que estic llegint, on es comenta l'estrany cas dels sous i retribucions diverses de Jaume Matas. Poc més avant, (El País, 01.04.2010) «La policia destapa una xarxa de falsos traductors d'àrab en Barcelona» que deixa una estranya sensació si et ve al cap que el que era fals era la llengua àrab, un possible llenguatge de lletres decoratives. No eixa això, però.

Pel cantó també de les falsedats, la peŀlícula The ghost writer de Roman Polanski, que m'ha semblat molt interessant, m'ha absorbit, a pesar del final massa resolutori. Diversos moments del film, en què estava del tot submergit, m'han recordat alguns passatges de Hitchcock. I qui puga gaudir de la versió original, supose que captarà molt més que jo el joc dels accents i de l'humor amb què s'entretenen de tant en tant. Una dona major que semblava anglesa mdash;rossa, alta, blanca—, no ho era gens i li va demanar explicacions a la caixera pel fet que fóra en versió original, ja que el web del cinema no ho dia. Poca gent en la sala; els subtítols (en castellà, ei) una mica massa baixos, trobe.

folk

Li he d'escriure a Joan-Lluís Lluís. En l'últim Presència (el 1.987; ¡com si fóra un any!) escriu un article sobre diverses qüestions que segons com pretenguen resoldre's, crec que esdevenen també molt discutibles. Una és la insistència d'alguns a voler crear un problema per a poder resoldre'l, com seria el cas de la suposada unitat de les llengües, suposada, és clar, si ho mirem pel cantó lingüístic. Amb altres enfocaments, la cosa pot tindre una mica més de sentit.

Però una altra és la frase recurrent següent: «condemnant les altres llengües a ser purs residus folkloritzats». Eixa valoració del que és «folkloritzat» trobe que amaga un parany conceptual. La llengua, ¿què és si no és un folklore? ¿Per què s'ajunten els termes residu i folkloritzat? Un residu, és el que queda, allò del que podem dir que encara n'hi ha, tot i que sembla per poc temps. Però si és folk, del poble, ¿no seria això perfecte per a dir: el poble encara té la llengua?

Bé, sé que vol dir tota una altra cosa, però és el que a voltes tenen alguns tòpics de la descripció lingüística o sociolingüística, que cal revisar-los, perquè segurament es desvien de l'objectiu d'explicar la idea de fons: la imposició lingüística i la discriminació que patiren les persones d'alguns pobles, és a dir, ben folks. Si la seua llengua no ho fóra, malament, malament.