divendres, 16 d’abril de 2010

Interiors indesxifrables

Llindars

Divendres, i l'únic ànim que queda està embolcallat d'un gran cansament. Esta setmana ha estat lluïda, somoguda pel sistema de transcripció nou i la càrrega psicològica de profunditat que ha fet esclatar en alguns cabets decorats amb massa monyo. No ho hem resolt, però no ens han doblegat, per ara almenys.

I, vaja, si volíem desemboirar-mos La isla interior de Dunia Ayaso i Félix Sabroso no era la peŀlícula més adequada. Tanmateix, m'ha semblat molt bona, intensa, i amb uns grans treballs dels actors, tots, i especialment Alberto San Juan. T'angoixa i et fa pensar en els llindars d'això que són les normalitats i les malalties mentals. Sí, conforme ha anat la setmana, per a acabar-ho d'adobar, diríem.

En tot cas, la sensació que l'interior de cada u és evident i indesxifrable alhora, però que si ho volem resoldre a base de valoracions i qualificacions morals o estètiques, el conflicte serà inevitable, això tant si diem que mos és igual que algú estiga ressacós i indisposat per a treballar, com si pretenem «model fonètic digne»... ¿Hi ha models fonètics indignes?
Publica un comentari a l'entrada