folk

Li he d'escriure a Joan-Lluís Lluís. En l'últim Presència (el 1.987; ¡com si fóra un any!) escriu un article sobre diverses qüestions que segons com pretenguen resoldre's, crec que esdevenen també molt discutibles. Una és la insistència d'alguns a voler crear un problema per a poder resoldre'l, com seria el cas de la suposada unitat de les llengües, suposada, és clar, si ho mirem pel cantó lingüístic. Amb altres enfocaments, la cosa pot tindre una mica més de sentit.

Però una altra és la frase recurrent següent: «condemnant les altres llengües a ser purs residus folkloritzats». Eixa valoració del que és «folkloritzat» trobe que amaga un parany conceptual. La llengua, ¿què és si no és un folklore? ¿Per què s'ajunten els termes residu i folkloritzat? Un residu, és el que queda, allò del que podem dir que encara n'hi ha, tot i que sembla per poc temps. Però si és folk, del poble, ¿no seria això perfecte per a dir: el poble encara té la llengua?

Bé, sé que vol dir tota una altra cosa, però és el que a voltes tenen alguns tòpics de la descripció lingüística o sociolingüística, que cal revisar-los, perquè segurament es desvien de l'objectiu d'explicar la idea de fons: la imposició lingüística i la discriminació que patiren les persones d'alguns pobles, és a dir, ben folks. Si la seua llengua no ho fóra, malament, malament.