Estava intentant transformar arxius extensos de Word (una versió personal del diccionari del Salt 2.0) en format html, però no he aconseguit el codi per a automatitzar l'etiquetatge dels caràcters superindexats, ja que les macros que faig no atenen eixe detall. Amb tot, amb el canvi de format de la lletra K, que no és massa extensa, sembla que la conversió reduïx el volum de l'arxiu a un poc més d'un terç del format Word. Havia fet una prova abans amb l'Open Office i també havia comprovat que els arxius es reduïen més o menys a la mitat.
Ja sé que tot això és molt pedestre, però no en sé més i no tinc molts més recursos a l'abast quan dispose de temps per a eixes faenetes —que trobe insondables— que són els entreteniments informàtics.
En un altre àmbit, em sorprén Diego A. Manrique (El País, 12.04.2010):
Un locutor molt cool. Extensa entrevista a l'artista català en una emissora d'abast nacional. Constantment, el cantautor fa referència a l'«Estat espanyol»: la paraula Espanya no passa pels seus llavis, ni tan sols com a realitat geogràfica. No obstant això, parla meravelles del país de la bota: Itàlia per ací, Itàlia per allà. L'hi ho dona pastat, trobe. Però el locutor madrileny, per covardia o ignorància, en cap moment li esmenta que Itàlia es va fundar en 1861, quan Espanya ja feia segles que existia. Encara que coste creure-ho, hi ha programes que defugen la discussió.
Posat que no existira l'«estat espanyol», sí que seria estrany que l'artista (de l'«estat català») hi fera tanta referència. El més sorprenent, però, és que Manrique pressupose que alguna vegada «no» va existir Espanya, ¿no? Per cert, «nacional» deu incloure Portugal, les Filipines o Cuba, ¿no?
Ai, hi ha eternitats realment curtes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada