Sobre la taula s'acumulen alguns articles (del diari El País, quin remei) pendents de fixar una mica en el record. En faré una enumeració ràpida i sintètica. Lara Varela (08.04.2010) diu que entre Tui i Valença «les relacions socials conjuguen balls i música, l'idioma», però no diu quin idioma (que és el gallec-potugués). Algun dia ho explicaran això en eixa ciutat de les llengües fantasiosa que es concreta en un sou de 6.000 euros mensuals (a més d'assessor, xòfer i secretària) per a Gimeno, l'antic alcalde peper —és clar— de Castelló de la Plana. Aixina es convertixen les llengües en idiomes d'elits, com diu Viatxeslav Nikónov, director de Russky Mir, que li ha passat al rus.
Per contra, els catalanoparlants del País Valencià, en uns determinats llocs geogràfics i socials, estem més acostumats a rebre una mirada equivalent a la que patí el diari basc Egunkaria: basc (valencià) = terrorista. Amb una miqueta de sort (!!) el tribunal constitucional espanyol accepta com a normal i natural que el català (estatut català impugnat) siga tan «obligatori» com diu la Constitució espanyola que és el castellà, eixa llengua altrament dita espanyol. Per sort didàctica, la dreta espasmòdica que governa l'ajuntament de València sempre té el recurs de la censura a mà (vist l'èxit que ha tingut quan n'ha fet ús el president de la diputació Alfonso Rus): diu que va prohibir la Muixeranga i l'himne de Riego en un homenatge a les víctimes del franquisme en el cementeri de la ciutat, perquè està obert «a persones de diferents ideologies i confessions». Ho va prohibir, però a més de deixar la seua qualitat democràtica per terra, va fracassar i van sonar tal com els seus intèrprets van voler.
Només em queda ja etiquetar un tret que poden compartir Aznar López i qualsevol persona que tingues a prop —i espere que tu te l'estalvies—: l'engolament cuit en l'olla de la rancúnia (expressió deguda a Washington Irving, segons diuen en el diari de hui).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada