El principi dels paperets

He acabat el llibre Principi de realitat de Jordi Muñoz, que és un punt de reflexió per a encarar quins poden ser la ruta i els mitjans que han d’utilitzar les ànsies i il·lusions d’independència i de republicanisme de bona part de la societat catalana, respecte no tant a un país (Espanya) sinó a les clavegueres i albellons polítics d’un estat que va ver una transició a la democràcia «transaccionada» en què la continuïtat l’estat profund «va derivar en una democratització imperfecta de l’estat espanyol».

M’he sentit acompanyat en les petites misèries funcionarials de cada dia quan he llegit:

La política i les institucions de l’estat estan absolutament amarades d’aquesta cultura jurídica de via estreta, que podem denominar la cultura Aranzadi. Es tracta d’una concepció de l’estat de dret que porta el positivisme jurídic fins al paroxisme. En aquesta tradició jurídica, els principis i l’esperit de les normes són menys importants que la literalitat i els detalls procedimentals.

Hui mateix estem redactant un recurs, perquè en el món mental d’una «alta funcionària» s’ha instaurat que ella només accepta valorar els documents que certifiquen la possessió d’un grau de coneiximents lingüístics, a pesar que les ordes i decrets de la Generalitat establixen una validació i homologació general per a determinades titulacions.

Per tant, la Generalitat no emet documents ni fa tràmits administratius per a eixa finalitat (en els casos especificats en les normes), ja que l’equivalència s’estableix en les disposicions normatives. Ai, en el món «captiu» —sí, més detalls en La ment captiva de Czeslaw Milosz— i burocràtic de la funcionària, l’aspirant que no aporta el paperet, es queda sense homologació.