Teuladí sense mascareta

Després de comprar en Consum, carregat amb les bosses a punt d'entrar en casa, he vist un teuladí que encarava un parotet i el caçava al vol. Vist i no vist, com un somni o una aŀlucinació extàtica, he tingut la sort de vore-ho i sé que ho recordaré vagament amb plaer.

Al supermercat, una dona amb la mascareta que li tapa la boca i li deixa lliure el nas. A mi la mascareta m'ofega. Quan entre en la botiga, estic pensant d'acabar rapidet per a eixir al carrer i llevar-me-la. ¿I diuen que ara caldrà dur-la posada també pel carrer? La cosa serà no eixir de casa, doncs. I el teletreball encara pendent de regulació en les Corts. Mos faran anar en vestit de bus d'immersió de vint-mil llegües de viatge cap a enlloc, només per vore-mos en persona collats a la cadira del despatx. N'hi haurà que estarà satisfet i pagat d'haver-mos obligat a alguna penositat innecessària, que a voltes pareix que n'hi han que cobren per a això.

Més tard, una moixeta (soriguer o esparver) ha travessat el cel de banda a banda, aparició que ha fet cridar els falciots hostilment mentres li feen un poc l'esqueta assetjant-lo per a que fugira. Ai, si puguérem espantar el còvid aixina.