Telefone al taller de València. Dic dos parrafades seguides sobre la revisió anual del cotxe. La xica em diu, en castellà, que la primera part l'ha entesa, però que ella no sap parlar en valencià i que no ha entés la segona part. Li dic que bé, que d'acord, i continue parlant en valencià, però pose en marxa la versió bàsica: poques paraules, claretes i semblants al castellà.
Trobe que per a això haurien de servir els llibres de sociolingüística que hem llegit i els cursos que mos van impartir en la facultat —i no m'estenc ara en la descripció de la utilitat que hi troben alguns—. Poden servir per a recordar que també el valencià parlat a poc a poc, amb vocabulari reduït i mirant l'exemple del «basic english» practicat en altres latituds, ha de ser un instrument de democratització i increment de la confiança de les persones que entren en contacte amb una realitat massa voltes imprevista i inesperada: els intercanvis amistosos del contacte lingüístic.
La xica entén els números de la matrícula i la lletra «hac de Huesca» que hi ha en la matrícula. Alguna cosa diu que no entenc jo, i me la repetix. Acordem la cita. No sé si entén els dies de la setmana, però és possible que ara el dijous li sone un poc. M'acomiade amablement, perquè note que el valencià «no ha segut mai llengua d'imposició, sinó de trobada». En esta ocasió, la xica ha evitat la temptació del monolingüisme predemocràtic i feixistoide i ha comprovat que la conversa bilingüe pot ser democràtica, pacífica i útil. Un altre dia descobrirà què Osca no du hac.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada