dimecres, 29 de juliol del 2020

L'encert de les hipòtesis

En general, les poques aportacions que sóc capaç de fer com a «estudiós» de la llengua —no és presumpció, m'han tractat d'això i m'he quedat torbat— corresponen a suggerir millores en les parts més anecdòtiques de la normativa. La llengua no em necessita. I en això que he llegit l'exemple de les hipòtesis ad hoc que explica Mario Bunge (Diccionari filosòfic, traducció d'Alfons Barceló, 2017) i he sentit que em recordava massa molt de la pràctica d'alguns que pretenen regular la circulació i la forma de les paraules:

El tirador honest apunta a una diana i dispara el tret. El tirador pillard en primer lloc dispara i a continuació dibuixa cercles concèntrics enrevoltant el forat de la bala.

Com que no tinc la capacitat d'acostar-me a fer redolins en els meus trets, espere fer diana encara que siga de tant pensar-hi. Com ara deixant caure —com el Tardà del Polònia, «algú ho havia de dir»— que les regles que imposen les irregularitats gràfiques «preromà» o «sensesostre» en lloc de «prerromà» i «sensessostre» no haurien de convidar o ser l'excusa de més irregularitats, com ara dir que una paraula és invariable en nombre, com diuen de «sensesostre» —tan simple i regular que és «sensesostres»— sense més fonament possible que provocar un mareig als qui intentem llegir l'ortografia com si fora un horòscop, per a saber que hem d'esperar del nostre futur escrit.

No és un consol pensar que parlant sí que fem «prerromà» i «sensessostre», perquè he sentit una falca publicitària de la Generalitat valenciana en què en locutor dia «coces» en lloc de «coses» i inclús «zona» amb interdental inicial. Permetent això, la Generalitat sí que li pega bones coces a la llengua. La normativa ho aguantarà tot fins la solsida final, però la llengua té una diana de discriminació i desús que s'encerta amb els ulls i la boca tancats. Sort de la divertida i enginyosa traducció d'Alfons Barceló.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada