No s'ho endú el vent

Un bon dia per a «cremar» algun paper dels que s'acumulen en el muntonet dels retalls. Un diari de desembre del 2018, per exemple, on no trobe cap premonició sobre la pandèmia, però sí les advertències sobre les democràcies electorals autoritàries, el supremacisme blanc, el discurs populista de dretes paranoic, el populista d'esquerres ineficaç, etc., combinat amb propostes per un nou acord ben verd regulat per un estat democràtic eficaç, obert i transparent que controle el capitalisme, amb notes d'història per a emmarcar el present: la guerra dels Trenta Anys (1618-1648), guerra que van ser una de tantes rèpliques de les «bondats» de les religions —eixa ficció desbaratada i inevitable que compensa la caiguda de l'oxitocina—, un article de Santos Juliá («Conflicto») —que va faltar quasi un any després— on pareix que diga que Catalunya només pot ser independent quan es convertixca en xauxa:

Quan els secessionistes renuncien a la vida unilateral i retornen al camí que mai no havien d'haver deixat, el camí d'arribar a la independència quan per fi aconseguixquen convertir tota Catalunya en un «sol poble» en el marc d'una sola nació.

La proposta de Santos Julià deu ser una nova versió d'allò que es diu en castellà: «Ahí me las den todas». I amb una coda final d'Enric González («Es fácil comprender») que parla dels biaxos de l'actualitat:

En 1939 es va estrenar la peŀlícula Allò que el vent d'endugué, un esplèndid drama sobre la guerra civil nord-americana: en Atlanta, més de 300.000 persones van eixir al carrer per a aplaudir els actors. Quantes llàgrimes d'emoció hi va haver eixe dia, 15 de desembre del 1939. Mai no havia hagut res tan commovedor com la caiguda de la Confederació. Europa, en aquell moment, fea tres mesos que estava en guerra.

Dels aplaudiments nacionalistes al racisme hipòcrita. No s'ho endú el vent.