Ahir, a més del renec per les actuacions de l'Ajuntament de València (sí, amb Joan Ribó i Canut, no amb Rita Barberá Nolla, que tant mos fea somiar...) contra l'ús del valencià, em vaig vore impulsat a pegar-li un toquet al síndic de greuges pel seu web, on apareixen informacions només en espanyol.
L'excusa serà una o altra, però em sembla que en lloc d'excusar-se altra volta de manera hipòcrita, haurien de fer una campanya permanent de cartells i llegendes impreses en els fulls que repetiren a qualsevol que ho llegira coses aixina com els missatges de les caixetes de tabac: «discriminar lingüísticament provoca problemes de consciència», «incomplir les obligacions lingüístiques provoca maldecaps» —els meus, sobretot—, «infringir i els deures dels ciutadans pot perjudicar la integritat ètica», «expressar-se en castellà també és una opció, a més del valencià»... Coses d'eixe estil.
Bé, també es podria fer en positiu, és clar, com si es tractara de publicitat de begudes refrescants o de vendre-li la moto lingüística a algú: «el valencià, la purna de la comunicació», «¡Que bé, que bé, hui dinem en valencià!», «tu vals molt, perquè el parles bona cosa», fins a parafrasejar aquell de Los Luthiers aixina: «de cada deu persones que parlen en valencià, cinc en són la mitat».
Tot això, a pesar del que comenta Anne Applebaum citant Czesław Miłosz («La historia juzgará a los cómplices de Donald Trump», El País, 21.06.2020):
Miłosz és un dels pocs escriptors que reconeix el plaer de la conformitat, de quina manera alleuja l'ànim i acaba amb tantes disjuntives personals i professionals.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada