La Peneca sentia refilar els totestius

A més del músic Pau Donés, que tenia la meua edat i va compondre algunes peces molt famoses —encara que a mi no em dien massa els discos de Jarabe de Palo—, m'entere que ha faltat Rosa Maria Sardà, que ha segut una referència artística i inclús ideològica en algunes qüestions i que era una figura molt apreciada també per ma mare. Tot això em fa bussejar en els records. I, ja posats, m'escabusse en la part lingüística gràcies a l'article de Joan Giner Monfort que va publicar al 2017 en el llibre de festes del poble.

Com que la meua família, per part de mare, era de Carcaixent, hi ha coses que no vaig aprendre en la variant vallera —la família de l'Alqueria de la Comtessa, el poble de mon pare, no l'he tractada tant—, tot i que sí que em van fer notar —quan vaig canviar el castellà importat de França pel valencià— que fea eixes harmonies vocàliques que tanta gràcia (per a burlar-se'n) li feen a ma uela.

Quant a la barreja de lèxic i records, el meu amic Castanyer caçava «andragons i sacristanes» amb un rifle de balins. I jo he arribat a vore algun «sarvatxo» enfilat dalt del mur de separació d'un camp de tarongers pel camí del Clot. La Peneca sentia refilar els totestius (que jo no he arribat a vore de prop encara). I recorde que el meus companys d'institut dien [póu], i a mi em semblava que ho diuen per riure pronunciant-ho malament, perquè jo dia [pòu] com a Carcaixent. El cas és que em va fer gràcia sentir-ho, però pensant-ho bé, no me'n fa tanta vore que cada dia m'interessa més saber qui mos abandona.