Exagerant una mica prou diré que sóc feliç. Més aviat, que despús-ahir vaig tindre un moment feliç de vergonya en el moment que el Roger de Gràcia va assoltar el malnom de la Vall que li havia enviat a
Caçadors de Paraules: Fregitsensoli. Cal dir que va donar la història completa, tal com li vaig dir. I he de precisar que el malnom no és collita meua, sinó d'Empar Tur,
la Peneca, i que formava part del recull de malnoms de la Vall que vam arreplegar fent un treball de facultat per a Emili Casanova. Em vaig posar més roig que una tomaca en sentir-li-ho contar al Roger. Deu ser això, la felicitat del pobre, tirant a vergonyosa!
Però com que són moments passatgers, puc dir que el món continua girant actualment en el mateix sentit cap a la misèria final. Per sort hi ha qui ens aporta un bri de trellat, i això fa que confiem en la nostra espècie, almenys en aquella que vol ser humana en tant que racional. Per exemple, tenim com a notes de color diverses l'article
«La bona fe» de l'Oleguer Presas, que demostra que la llibertat d'expressió és un valor fort que cal reclamar permanentment i amb l'ús. Sobretot si tenim en compte les reaccions insospitades que ha provocat.
La reacció més sorprenent no és la del jugador del Llevant Salva Ballesta, personatge que no tindrà problemes d'expressió mentres continue proclamant el seu ideari personal farcit de desqualificacions i d'espanyolisme ranci. La reacció que no m'esperava, per profundament (im)prudent i realment lesiva per a la concepció de la democràcia que hauríem de compartir, va ser la de la Pilar Calvo, periodista d'esports i col·laboradora de l'Albert Om en
El Club de TV3. Considerava que l'Oleguer havia comés un error en expressar-se sobre el terrorisme, un «material sensible» —deia— sobre el qual hem de saber fer valdre els silencis
prudentment.
Implícitament, doncs, acceptava legitimar les reaccions antidemocràtiques, les amenaces i els insults contra l'Oleguer, i era el jugador del Barça qui havia comés l'error d'expressar-se amb serenitat i fent una valoració fonamentada —i discutible— d'uns fets que afectaven terroristes diversos, tant si eren de bandes paràsites de l'estat com alienes a l'estat.
La validació de la
contrademocràcia democràtica en què queia Pilar Calvo consistix en una mena de
Patriot Act: el fet és que, per no posar a prova els valors democràtics, no els hem de fer servir, callem, silenci. Per no posar en perill la llibertat d'expressió, callem, silenci. Perquè potser encara hi ha qui ens insultarà en segons quins llocs si parlem en català, parlem doncs en espanyol, callem, silenci. Perquè un funcionari que siga superior jeràrquic meu a les Corts no me s'ofenga i perquè no em tinga mania o no prenga mesures contra mi, no li he d'esmenar errors, no li he de dir que hi ha mancances en el
web de les Corts, i a més, tal com fan alguns diputats d'Esquerra Unida, li he de parlar en la seua llengua de poder i d'imperi i no en la meua...
Dissortadament, el president del Barça no ha estat esta vegada a l'altura de les circumstàncies. Espere que això no tinga res a vore amb la defensa d'un familiar i antic càrrec que pertanyia a la Fundación Francisco Franco. No podem estar encertats tots els dies de l'any. Ai!
En el mateix sentit de prudència podríem situar el reconeiximent implícit que ha fet un xicon, que no diu més mentires perquè no s'entrena, com és José María Aznar, que va absoldre's a ell mateix —per ignorant— d'haver iniciat una guerra —que encara continua— amb l'excusa d'unes armes de destrucció massiva que només existien en el munt de falsedats que havien fabricat —per a enganyar fins i tot l'ONU— Colin Powell, Bush; i també el mandatari espanyol, que féu ús dels mitjans de comunicació per a provocar la guerra, segurament en una espècie de catarsi històrica personal contra la guerra del 1898, en aquell moment fomentada també periodísticament pels mateixos americans suposadament atacats o víctimes. Bé, tot més vell que anar a peu. I sense ni tan sols afaitar-se el bigot!
Per sort, tenim paraules que sí que ens fan confiar en els humans i en els científics, com les de Jorge Laborda en «Una aportación de la ciencia a la ética» (El País, 07.02.2007 dc.):
U pot mantenir falsament que disposa d'evidència. Llavors està mentint, incomplint una norma ètica bàsica universal. Però si la seua intenció és honesta, no és suficient amb la intenció de dir allò que u creu que és veritat. Cal assegurar-se que ho es; cal disposar d'evidència demostrable. I si u no disposa d'eixa evidència, llavors ha d'abstenir-se d'intentar convéncer a altres d'allò que no es sinó «la seua veritat». I ací és on esta nova norma ètica supera la de «no has de mentir».
Només reproduïxc el fragment que em sembla important, i he de dir que l'extrac del bloc d'un contradictor important (
Pseudópodo), al nivell del qual no arribe. Les reflexions del bloc són un complement i un contrapunt també al que diu Jorge Laborda, i eixa hauria de ser la via democràtica per al nostre món: reflexió, expressió, contradicció i acció.
