Tendim a pensar a partir de les excuses que ens donen. Certament, seria molt més simple i honest mostrar l'objectiu final que tenim realment i que ens mou a buscar excuses. Una excusa comuna en el sector de l'empresa privada, per exemple, pot ser que no cal conéixer no sé quina llengua estatal (és a dir, diferent de l'espanyol, que sabem que és «internacional»!) perquè no tenim clients que la parlen. És una excusa que moltes voltes amaga l'objectiu final que pretén reeditar l'«una, grande y libre» en la part lingüística. I és només la primera excusa defensiva, perquè en el moment en què hi haguera afluència de clientela gallega o valenciana, per exemple, a Múrcia, hi hauria una altra excusa: és que són espanyols i tenen el deure de saber espanyol. Si vingueren catalans de Perpinyà o gallecs de Portugal, la tercera excusa «defensiva» seria una altra. Per sort, només són excuses, pensem, obviant que amaguen una cosa molt pitjor, i ens entretenim a desmuntar-les amb paciència i bonhomia.
Bé, l'elucubració superficial anterior me l'ha suggerida hui el titular d'El País que mostre en la imatge. Els sentiments que provoca són diversos, que van des de la gràcia que fa el simple descuit a l'anàlisi malvada de la ment del redactor del titular, que està pensant en l'urbanisme com en una malaltia perillosa o en el català «inintel·ligible» de Mallorca. La primera possibilitat, és esmenable; la segona, humorística i conscienciada; però la tercera, ben possible, amaga altra volta un prejuí lingüístic. I potser sóc jo qui el té. M'ho faré mirar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada