Les cireres de la pandèmia

El confinament mos fa buscar maneres d'omplir el temps de manera productiva. No sé si realment és productiu o simplement impertinent, però hui he insistit, perquè soc aixina de pesat (tot i que poc pesant): entenc que el Termcat explique que «no» és gens comuna ni corrent la pronúncia «kuvit» en els dialectes que fan eixa reducció vocàlica (o > u), però em resulta curiós que es detalle un fenomen que diuen que no passa i, per contra, no tinguen res a dir sobre la pronúncia «kòvit», és a dir, plana i amb o oberta.

Més curiós encara perquè no és una pronúncia només valenciana, tal com vaig comentar l'altre dia («Que no mos espante el "còvit"»), i he anat afegint referències en la fitxa.

Mirar de passar el confinament de la millor manera té eixes i altres dificultats. Un munt de llibres per llegir i no sé mai quin agarrar. Al final, m'enganxe a El temps de les cireres de Montserrat Roig (1976), que tinc en una coŀlecció de grans premis catalans d'Edicions 62. Recorde que em van regalar 24 volums d'eixa coŀlecció quan vaig comprar no sé què. No sé si la tinc completa. L'altre dia, regirant coses per desfici, els vaig trobar alçats en un racó. Pobrets, confinats i aguantant sense pena ni pandèmia de covid o còvid (o còvit, insistixc) o com ho vullguen dir. Els ha arribat l'hora.