Cap a la recta final del confinament, si el virus vol, per a salvar la salut de les persones, arriba el 25 d'abril i, certament, em fa més goig entonar Grândola, vila morena de Zeca Afonso. Hauríem de repetir més sovint, «l'autonomia que mos cal és la de Portugal», en lloc d'anar rememorant, com si encara no estiguera pagada i amortitzada, una derrota de fa més de tres segles. Pot paréixer que no hem sabut véncer el complex de «perdre» suposadament aquella guerra, a pesar que sí que hem sabut guanyar una democràcia, un cabaset de drets i llibertats que no mos ve de cap dels bàndols d'aquell moment.
De totes formes, el cabal melòdic i cultural arrapat a eixa fantasia impossible és immens i ha adobat la llavor del país que som, amb enyors malaltisses i esperances immarcescibles o amb impotències lèxiques vaciŀlants —tenim la versió del valencià que tenim i no cal que el derrotem cada dia a colp de geosinònims— i penjaments verbals esclatants —tenim la boqueta que tenim, també és cert que mos agrada molt això.
La mostra militant que florix hui és l'activitat sorprenent i persistent d'Acció Cultural del País Valencià, que mos apanya la jornada musicalment amb la iniciativa imprescindible «Cuidem la cultura. 25 d'abril 2020. Dia de les llibertats nacionals». A voltes alcem un gat del rabo i tot.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada