Com parlen al poble

Ja fa uns anys que anàvem a escola i no mos ensenyaven a escriure en valencià. Pareix que era ahir. Encara que, mos fem majors i, en açò de l'ús del valencià, no acabem de vore que les estadístiques diguen res de positiu.

Quant a l'ús del valencià, un company de llista demanava si sabíem quina relació mantenien els tècnics lingüístics dels mitjans de comunicació amb l'avl. Ho demanava perquè no trobava massa correspondència entre les decisions lèxiques de l'acadèmia (reflectides en el diccionari normatiu) i la pràctica dels mitjans (en concret, d'À Punt).

Desconec quina és la relació entre els tècnics dels mitjans i l'acadèmia, i em pareix que no li ho va aclarir ningú. De totes formes, em sembla que continua ben viu (entre molts tècnics i docents) un error de concepte que s'ha convertit en un prejuí que afecta la percepció no tant de la tasca acadèmica, sinó de la llengua mateixa.

Ja fa uns quants anyets —tot estava per fer i poc ha segut possible—, quan va arribar la docència del valencià i en valencià, la denominada «normativització» aplicada a l'ensenyament, no sé com, mos va fer confondre, als estudiants d'institut d'aquell temps, la normativa amb la llengua. (Una cosa que, per cert, passava en castellà o en francés, però com que no eren la «llengua», tenia igual.)

En aquell moment pareixia que era ja un tòpic que els valencians no sabien parlar la seua llengua. I això que, al cap i a la fi, parlaven tan bé o tan malament com es parlen totes les llengües del món. Perquè això de parlar «malament» no s'hauria d'adjudicar a societats sanceres, com la valenciana, que a pesar dels anys d'aculturació i menyspreu havia mantingut ben viu l'ús del valencià.

El cas és que la realitat (social i política que venia del franquisme) no mos agradava als demòcrates i, per un simplisme pervers (semblant al d'Albert Manent reproduït en l'apunt d'ahir) algú va establir com si fora un fet científic una cosa que és impossible i un contrasentit alhora: que els parlants d'una llengua no saben parlar eixa llengua.

Supose que no van tindre èxit els pocs que degueren intentar aclarir que la idea que s'havia de transmetre era diferent: que la nova etapa era per a parlar i escriure en valencià amb llibertat plena i sense restriccions discriminatòries, que podíem per fi adoptar oficialment normes comunes i transportar també a l'escriptura la possibilitat d'instituir la llengua com a instrument convencional de cultura. I que de tot eixe ús eixiria la mitjana de referència en tots els registres i funcions.

Per no va anar aixina. I vam estar durant molts anys —i encara ara— havent de sentir-mos ben acomplexats si parlàvem la llengua del (nostre) poble, com si això fora un defecte i com si les llengües naturals no foren essencialment això, la llengua del poble. Un elitisme absurd i una confusió perversa van devaluar la llengua general, que va passar a estar subordinada a una normativa ortopèdica.

I encara estem aixina en massa àmbits pretesament doctes. Els parlants hem de pensar que parlem malament, si parlem utilitzant la fonètica, el lèxic, la morfologia i la sintaxi «del nostre poble» (precisament, la gramàtica que conforma qualsevol llengua). I, més encara, l'escriptura és un vedat de caça per als correctors i estàs en perill de rebre bonegons, si escrius «aixina», «sancer», «existix», «natros», «este», «me se (+ verb)» i totes eixes variants que desperten els somriures compassius dels qui es pensen que han arribat a una entelèquia que denominen «estàndard», que és la cosa menys pròpiament estàndard que s'haja vist mai, una mostra més de la confusió perversa que pretén fer creure que les receptes elitistes de l'ensenyament franquista en castellà es compensen aplicant-les al valencià. I tot això ara que Espanya s'ha democratitzat en general i que ja podem sentir locutors andalusos i canaris parlar la seua variant sense haver-la d'amagar.

Per sort, hi ha locutors i periodistes que saben sonoritzar les esses —i obrir o tancar les vocals— com ho fan al seu poble i no com es pensen que queda millor (o més «normatiu»), tant en À Punt (ara no recorde com es diuen aquell xica i aquell xic) com en tv3 (Fàtima Llambrich, Víctor Sorribes i uns quants més), que saben combinar rigor i llengua general, un «lo fiscal» amb una «interlocutòria», un «mampendre» amb una «dessalinització», una «còvid» amb un «bòtox»... ¡Uf!, acabaré desvariant.

Diu una cosina meua que, per a aguantar el confinament, mos hem de «torbar» ('entretindre-mos, ocupar-mos'; eixa accepció no està prevista en el diccionari de l'acadèmia) amb alguna cosa. Viu a Oliva i es pensa que parla malament, com parlen al poble.