Tot aquell excés de zel en el «no es diu ..., cal dir ...» que mos va ensenyar a lluitar contra els fets i l'evidència del que es dia i convenia continuar dient. I ara hi ha a qui li deu semblar anatema retolar el contenidor del paper amb la paraula cartó, sense eixa erre que ningú sap què fa allí. No s'ha actuat sempre amb mètodes ètics i científics i no s'ha tingut en compte que un mateix principi d'actuació o la mateixa regla ètica no pot donar el mateix resultat en contexts i situacions diferents. Un unitarisme desbaratat (que ara es mira tan malament, segons com) va convocar els monstres que ensomia la raó.
Quan moltes persones van pensar que calia fer la faena de recuperar el cabal lingüístic tants anys menyspreat i discriminat sistemàticament, segur que no devien esperar quadrar els cercles i que caldria haver de «corregir» allà on dien (i diuen), per exemple, hui, este, depòsit, cementeri, faena, cartó, alçar-se, buscar, portugués amb avui, aquest, dipòsit, cementiri, feina, cartró, aixecar-se, cercar, portuguès. I sí, vam aprendre un poc de llengua, però molt més de fer entrar el clau per la cabota.
Per sort, hi ha hagut excepcions i molts han treballat precisament en la recuperació d'eixe bagatge (fonètic, lèxic, morfològic i sintàctic), i han intentat que es convertira en la referència de l'ús general, començant per Manuel Sanchis Guarner o Enric Valor (i la meua primera i única professora de valencià de l'institut), passant per alguns professors i professores de les universitats i per un petit contingent de tècnics i tècniques municipals al servei del dia a dia dels seus conciutadans i arribant als estudiosos i estudioses del parlar antic i actual de cada contornada.
Amb ells hem aprés a aplicar les lliçons que venien en els llibres de sociolingüística, de dialectologia, de llengua en general, els llibres que recorden que la normativa és només, en una societat democràtica, un instrument al servici de la ciutadania destinat a facilitar l'ús de la llengua. I encara podem lligar això amb el que escrivia Sebastià Serrano fa uns anys:
Afirmem que el llenguatge és al servei del poder i diem la veritat. El llenguatge verbal representa la forma més important de control i d'exercici del poder en una societat ja que en depèn el «bon funcionament» de les institucions destinades a transmetre les idees que justifiquen i expliquen les regles de conducta.
Fragment de «Carta a un/a estudiant/a de filologia», Cap a una lògica de la seducció.
Al servici del poder democràtic, més encara.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada