Que no mos espante el «còvit»

Això d'adaptar les paraules que venen d'altres llocs o d'altres llengües dona lloc a resultats diversos en les diferents zones d'un mateix idioma. No cal dir que en valencià, amb l'extensió allargassada que tenim idiomàticament, pareix inevitable que una paraula que es moga de nord a sud, de l'altra banda dels Pirineus a l'altra banda del Segura, no ressonarà igual en tots els llocs, a pesar que els mecanismes de gestió lingüística institucionals —una necessitat de qualsevol societat moderna mínimament organitzada— provaran a seguir unes pautes comunes que puguen acollir les varietats de la manera més coordinada, de manera que es facilite que els parlants tinguen mitjans d'intercanvi i reconeiximent que equilibren o compensen les variacions. Com a mínim, que es coneguen i no s'espanten de sentir-se iguals i diferents alhora.

Però això no s'ajusta sempre tan bé com voldríem. En el cas dels virus que mos fan tant la mà actualment, vam vore escrit «covid» en anglés (creació a partir de coronavirus desease) i, clar, seguint la lògica ortogràfica, hem pronunciat «kovít». Això sí, sense que parega que els gestors institucionals de les adaptacions hagen tingut en compte que en anglés és «kòvid» i que això permetria també donar compte d'eixa pronúncia ben habitual en valencià i concordant amb la forma importada.

En eixe sentit sí que em resulta curiós vore que el Termcat sí que ha comentat la possibilitat de la pronúncia «kuvit» dels orientals, però no sembla que els haja arribat el so de la pronúncia «kòvit» que podem sentir que fan periodistes i persones de tot arreu i de qualsevol estat o professió: alguns periodistes d'À Punt que he sentit; periodistes de tv3 com ara Víctor Sorribes, Xavier Caraltó o Francesc Latorre; la política Meritxell Budó (i vaig fent la llista en la fitxa corresponent), etcètera.

Uf, que no mo s'apegue per anomenar-lo massa. En fi, estarà bé que mos conegam un poc més cada dia i que no mos espantem.