La raó d'ofendre's

A banda de la polseguera que, sense cap intenció meua, va provocar en la llista de Taula de Filologia Valenciana el missatge meu que mostrava ahir, discussió inesperada en què alguns companys m'han arribat a dir «intolerant» i «maleducat» —bé, és cert, tot suau, no m'han dit de fill de puta en l'alça, com és diu al meu poble—, he trobat un fragment d'Albert Manent (reproduït en Rodamots.cat) que m'ha semblat un retrat que m'alleujava un poc la càrrega d'eixa «mala educació» i «intolerància» que em perseguix:

Però el clos de la literatura catalana, tempestejat per totes bandes, continua essent monolític. El lema és encara l’antic «puix parla català, Déu li do glòria». Sovintegen els afalacs i les restriccions mentals, i la crítica, almenys dins el clos, és minsa i familiar. Quan algú l’exerceix en nom d’un esperit d’exigència, fereix la susceptibilitat d’altres escriptors —o lectors— poc avesats a patir-la (si són joves) o que han oblidat (si són grans) els temps en què sanejava el nostre món i fins arribava a ultrapassar certs límits.

Albert Manent, Literatura catalana en debat (Barcelona: Selecta, 1969), pàg. 83.

Cert és que es dona molt el cas de persones que pareix que les hagen convençudes que tenen dret a no sentir-se ofeses, però també és cert que hi ha qui sap que fer-se l'ofés dona un plus de raó, encara que realment no estigues volent raonar.