Metalls sense amor

En les poques pàgines que he llegit per ara d'El temps de les cireres de Montserrat Roig (1976), he trobat que les edicions modernes hauran de posar alguna noteta com aquelles que havíem de llegir per a entendre algunes obres clàssiques d'altres temps. Per exemple, supose que caldrà explicar què vol dir «hi fique dues pastilles de Maggi o similar» o què deu ser això del «netol». Això em recorda que ma mare devia utilitzar de jove algun produccte per als metalls amb un nom curiós que a mi només m'ha arribat per la frase proverbial que ella repetia quan era l'ocació: «¡Amor de netejar els metalls!».

He eixit a vore si guipava una rata penà amb la càmera, però no hi hagut mans. La lluna creixent que estava més queteta sí que l'he poguda agarrar. A més dels aplaudiments de les huit es veu que algú —Takse diu que els d'ultradreta— ha convocat cassolà a les nou. Bé, el drestrellat s'esbrava aixina i tampoc ressona massa. Segur que ho fan sense «amor». Això de reivindicar res amb substància tampoc és una afició que els vinga massa bé, perquè la gent s'acostuma a reivindicar i acaben pensant-se que això són drets i llibertats de veres. En sona una de Mahler (la deu) en l'aparell de música i això conjura virus i ultraïsmes suats.