El ple d'ahir va ser curt, no ha donat per a molt. No hi ha ombra encara per al govern de Francisco Camps, excepte les seues tenebres i la nostra desfeta ambiental, econòmica i política. Ho documenta una mica una carta d'Iván Martínez de València (El País, 28.01.2009):
I ara, les coses que no es retarden: donar un xec en blanc a un arquitecte per a que construïxca un edifici horrorós i inundable (Ciutat de les Arts), 760 milions d'euros; barallar-se per un campionat en el mar que només va tindre una audiència del 4 % i que no entenia ningú (1.500); acceptar el xantatge d'un vell raquític amb pasta per a que vejam com 24 cotxes a 300 km/h passen per les nostres platges (100); portar un home amb sotana durant un dia per a que beneïxca totes les seues obres (100); crear una necessitat per a un estadi nou per al València, quan ha estat a punt de fer fallida (400); crear l'Àgora per a l'Open de Tenis que altres ciutats han rebutjat (113).
En són poques encara. I la resta de polítics d'altres partits de poca cultura democràtica, entre la dilució, l'autodestrucció i la imitació pretenciosa.
Si no fóra aixina, en un altre país més responsable, no podria ser que Fernando de Rosa permetera la ruïna com a conseller els jutjats i, ara, elevat o evacuat al Consell General del Poder Judicial, de visita propagandística, resolguera amb una telefonada a la seua antiga conselleria el problema que no atenia com a conseller (El País, 17.01.2009).
Tampoc podria ser que Montserrat Nebrera (El País, 14.01.2009), que té un verb fàcil però ben poc objectiu, mantinguera el seu esvaró respecte de l'accent dels andalusos com la ministra Magdalena Álvarez. Per algun motiu, contaminada de la cultura política habitual, no va ser capaç de dir que s'havia enganyat i prou. Es veu que es pensava que no podia fugir. Més avant, en el mateix diari expliquen que a l'Iran, de tant en tant et lapiden, perquè és una cosa que et pot passar més d'una vegada en la vida, ja que si estàs en forma i aconseguixen pegar a fugir, segons alguna llei islàmica, això et salva i t'exonera. No sé massa bé quina relació hi veig ací.
En el diari del 28.01.2009 hi ha qui parla d'un llibre: Appetite for self-destruction. D'això n'hi ha bastant. En tot cas, la traductora Ana María Bejarano ens documenta amb la novel·la Khirbet Khizeh (1949) d'S. Yizhar, «obra clau de la literatura hebrea, perquè se'ns hi revela, com en tantes altres d'eixa mateixa literatura, el dubte moral del qui creient, en principi, defendre una causa justa, no és alié al patiment de tants innocents». D'això no n'hi ha tant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada