divendres, 23 de gener de 2009

Embarbussaments americans

Obres parlamentàries

Respecte del jurament d'Obama —que va haver de refer despús-ahir en privat per a evitar impugnacions—, no havia acabat d'aclarir quin va ser l'entrebanc en eixa petita peça de trenta-cinc paraules, però he trobat un vídeo (Youtube) que funciona raonablement bé i, tal com explicava el New York Times (21.01.2009), resulta que qui ho trabuca tot i després es deixa una paraula no és Barak Hussein Obama, sinó el jutge John G. Roberts, cosa que el jutge va reconéixer i per això mateix es mostrà disposat a repetir la faena en la Casa Blanca, per tal d'evitar cap problema legal.

La veritat és que des del punt de vista de la transcripció, com que ho he pogut entendre tot —a pesar del meu anglés d'anar per Internet—, Obama havia dit realment el que calia dir, incloent-hi el mot canviat de lloc. Més enllà d'això, el que més gràcia fa és el gest d'Obama, el somriure amb què convidava el jutge a resoldre l'entrebanc. El jutge fa botitges, reprén, però es deixa el verb execute:


I, Barak Hussein Obama, do solemnly swear / that I'll faithfully [← ací és on anava el mot] execute [← este se'l deixa el jutge en la represa] the Office of the President of the United States faithfully [← ací és on el diuen el jutge (1) i Obama], / and will to the best of my Ability, / preserve, protect and defend the Constitution of the United States.


Tot es resol més o menys bé finalment... O quasi, perquè la pregunta final del jutge, «so help you God?», no forma part de la fórmula que calia repetir, sinó que és una incursió habitual i sobrera de la religió en l'acte. I també amb un matís: l'any 2001 amb Bush, i des de Roosevelt [Wikipedia], fou «So help me God», perquè ho repetira el president; enguany ha estat una pregunta, una innovació més del jutge, a la qual ha contestat Obama «so help me God».

Realment, el més important, de nou, no són els formulismes o les peces oratòries, sinó els fets, els actes jurídics i legals, com ara les seues primeres decisions, que per ara s'ajusten a les promeses fetes durant la campanya electoral. I esperem que continue en eixa línia, com ara a vore si pot resoldre la qüestió de l'«arbre enverinat» de què parlava José Yoldi en el diari El País (19.01.2009):


[...] el suprem dels Estats Units establí allà pel 1920 la teoria dels fruits de l'arbre enverinat, que ve a dir que el verí de l'arrel contamina fins a l'última fulla i que, per tant, una prova obtinguda per mitjans il·lícits és també il·lícita i no pot tindre validesa en el procés. Eixa doctrina va ser assumida tant pel suprem com pel constitucional espanyol.

[...]

I ara, eixa construcció jurídica d'anys es clavilla als Estats Units. Amb un punt de vista extremadament conservador, el suprem ha considerat que l'exclusió de les proves obtingudes il·lícitament per la policia no és automàtica, sinó que ha de ser l'últim recurs i que els jutges han d'utilitzar una escala flexible per a valorar si la irregularitat policial invalida la prova o no. És a dir, que l'arbre enverinat jo no ho està tant.


Com dia Antoni M. Alcover, «tornam a la parada de les cebes», això de l'arbre enverinat és una metàfora semblant a la de l'efecte papallona, a la inexistència de compartiments estancs en este món ple de mones.

Cap comentari:

Publica un comentari