Passe un dia fragmentat, d'una cosa a altra, situació que trobe que és pròpia de l'activitat de la xarxa i del treball amb ordinador. Que si configura la còpia de seguretat de les plantilles, que si modifica-les, que si recorda actualitzar la llista de contrasenyes —després de posar-les al dia—, corregix una fitxa o fes-ne una altra, afig una entrada al diccionari sense fi, redissenya una imatge amb el Paint o amb el Gimp, troba documentació i descarrega-la, esbrina les possibilitats de les eines de Google i de Firefox... No t'ho acabaries mai.
M'he activat l'extensió Gspace en Firefox per a gestionar l'espai de servidor que t'oferix Gmail. He tonat a Slideshare, on tenia un compte i documentació que no recordava. I ara, en lloc d'estar provant a escriure esta nota amb el Google Docs (acabe de descobrir que també transforma documents al format PDF), hauria d'estar lluitant amb alguna plantilla de Wordpress, però ho deixaré per a un altre moment.
En resum, que hui he vist poc més enllà del meu nas. En concret, poc més enllà de la pantalla de l'ordinador. Les previsions de lectura que tinc, continuen entaranyinades, segurament perquè m'ho he posat difícil enguany. No sé si per sort o per desgràcia, m'alimente d'alguns blocs, de Paul Krugman, Paul A. Samuelson, Soledad Gallego-Díaz i d'alguns quants articulistes més.
Més tard, passem per l'Fnac i òbric un llibre de J. M. G. Le Clézio, L'inconnu sur la terre:
Il y a des arbres si beaux qu'on aimerait les appeler des dieux.
Finalment, en La Casa del Llibre hi ha Santiago Posteguillo que presenta el seu llibres Africanus. La conversa deriva cap a qüestions de veritat històrica de les dades, i recorde que hi ha qui vol aprendre història amb les novel·les i hi ha qui fa novel·les per a convéncer-se d'alguna història. En fi, senc que hi ha compradors que li parlen en valencià i Santiago Posteguillo els hi parla. El premi Ramon Llull d'anit, Carles Casajuana, trobarà d'eixa manera casual l'últim parlant de català.
De vegades pense que hi ha algú entestat a fer-nos veure tot de color negre quant a la nostra llengua. No es tracta d'amagar el cap sota l'ala, però cansa tanta visió negativa. Alguna cosa bona hi deu haver, no? Crec que és simptomàtic que una novel·la amb eixa temàtica haja guanyat el premi. A algú li agradaria, potser, que l'argument fóra un reflex de la nostra realitat més immediata. :C
ResponEliminaQue desaparega una llengua --si és que les llengües desapareixen i no és que canvien els noms amb què les denominem-- no és negatiu «lingüísticament». El que és negatiu és que les algunes forces polítiques, socials i legals impedixquen que les persones s'hi expressen. Les llengües tenen la «salut» que tenen els seus drets efectius.
ResponEliminaCaldrà vore com ho planteja la novel·la, però si consistix a lamentar «empobriments» lingüístics, malament, perquè no hi ha cap problema «lingüístic», no és en cap cas un problema de qualitat de la llengua, tot i que treballem molts en «resoldre» eixe fals problema.