Fugim llevantejant

M'acomiade temporalment de la faena. Han arribat les vacances, tot el setembre, que encara serà poc per a ventilar els últims quatre anys de càrrega sindical. L'últim dia, hui, a última hora, deixe anar un missatge per al governant de la primera institució de la democràcia i, més encara, tenint en compte com ho documenta Vicent Baydal, de la identitat coŀlectiva valenciana.

Han començat a tornar els polítics. L'assessora d'una política de Podem, que coneix unes quantes de les reinvidicacions laborals i professionals que mos fan suar, li demana a Takse en la barra del bar mentres esperen l'entrepà de l'almorzar: «Què, ¿com van les coses?» Takse li diu que malament, i es queda amb les ganes de dir-li: «Dona, ¿heu fet res? Si no feu res per a millorar-ho, ¿com vols que vagen les coses? ¿Espereu que les coses s'apanyen per un milacre o altre? Esteu fent igual que “els altres”» Però no diu res i almorzem tranquiŀlament. Queden unes quantes hores i quasi mos han convençut que no traurem trellat amb ells.

Per tant, la sensació que pegue a fugir, ara que torna la temporada política no és del tot falsa. Sí que és un poc això. M'acalore un poc pensant que cal tornar a posar-se a pegar-li voltes inútilment al molinet de la reforma de l'administració de les Corts, que és un tema que sembla que només mos interessa a uns quants treballadors, però que ni els ha passat pel cap als polítics ni és cosa que els ciutadans puguen arribar a apreciar des de fora. Deixe anar el missatge com diu el tòpic, dins d'una botella en la mar, per si «corre fortuna llevantejant».

Fer l'òbila no és beure oli

Diu el Merriam-Webster:

In the mid-19th century, English speakers altered the verb to buttonhole, perhaps as a result of hearing buttonhold as buttonholed.

Els llibres que comenten etimologies solen indicar totes les possibilitats d'«errors» que han arribat a conformar la llengua que tenim. Hi deu haver més d'un llibre que en parle concretament, ara no en recorde cap. Trobe que tots aquells —lingüistes o no— que es calfen el cap menyspreant els vulgarismes, els solecismes, tots els que tenen entre cella i cella qualsevol cosa que es separe de les «pureses» o «genuïnitats» que veuen en no sé quines formes de la llengua, haurien d'aprendre a revisar l'evolució humana i la de les coses humanes.

Està clar que els factors que han contribuït a fer-mos com som no són els que voldríem que foren. No tant perquè tots vullgam ser descendents de Carlemany o del rei Artús, sinó perquè, pitjor encara que exterminar els Myotragus balearicus, hem anat fent mal contra mosatros mateixos a base de «malinterpretar-mos» constantment. Les «òbiles» no es beuen l'oli de missa, però a molts llocs han esdevingut «òlibes», diuen, per eixa fama gens mereixcuda. Les dos volen igual. I fer l'òbila, això sí que ho fem mosatros ben sovint.

Un matí brunós

Serien molt eloqüents els crits de la dona que li demanava al periodista «¿eres de TV3?» en la manifestació de Ciutadans en Barcelona, si no fóra perquè seran considerats només una simpàtica i cridanera anècdota, ja que el periodista era de Telemadrid.
En tot cas, és una confusió que no s'hauria de tornar a produir. Els periodistes de TV3 haurien de tindre restringit l'accés a les zones públiques, ja que les zones públiques han de ser «neutrals», «de tots», no d'una part de la informació o de la visió periodística o ciutadana.
El fet de donar una visió diferent de la «de tots» és símptoma d’un problema ocular o d’una condició natural perversa. Les patologies es poden tractar mèdicament. La natura, en canvi, seguix les seues pròpies lleis físiques i meteorològiques de canvi, de defensa i de supervivència. Un matí brunós precedix el bon temps.

Qui no està, no s'encontra

En el supermercat, el xicon que du les comandes a casa repetix el que li ha dit la xica de la caixa, però en valencià: «Per a demà.» Takse somriu i mira el xic. El xic ho repetix i riu, perquè té accent sud-americà i ha trobat que resulta simpàtic aprendre a dir les coses en valencià. «Molt bé» li diu Takse.

I d'una oronella podem fer tot l'estiu que vullgam. Estiu que continua calorós, a pesar dels arruixons que no arriben a banyar el carrer. Ahir vaig anar a córrer: 07:14 + 06:41. En la línia, però millorant. Una xica que passeja em demana en cstellà si li sé dir on para el pont de Fusta. Em gire i li dic que eixe pont, no, el següent, és una passarel·la de fusta que hi ha apegada al pont... Mira el mapa i em respon en oriental.

I ja n'hi ha prou de sociolingüística casolana. No sé si recuperarem algun dia la llengua ignota del segle xv, però sí que sé que, tal com dien al meu poble, «qui no està, no s'encontra».

És cosa d'arribar-hi

Em pensava que reconeixia alguna veu en la cançó estiuenca de la promoció d'Àpunt, però trobe que era només una impressió, ja que no conec ni la Tia Figa ni Remei Giner, em devia recordar a algú, una barreja de Suu, Júlia. El Diluvi..., no sé ara amb què més. El cas és que m'ha semblat una bona faena, una troballa sonora ben aconseguida per a la finalitat de la cançó.

Buscant coses sobre això, veig un dels últims vídeos de La Gossa Sorda, amb l'actual diputat Nadal rosegant la cançó, cosa que fea bé en l'escenari, però sembla que no lluïx tant en l'hemicicle. En tot cas, m'adone del temps com passa. Tinc la sensació que, a pesar que he procurat estar atent a la música, han passat unes quantes generacions de músics d'ençà d'aquell dia que pegàvem bots a la plaça de bous de Xàtiva, empolsegats i acalorats al ritme de ja no recorde quin primer ska o de quin últim rock valencians, i que me n'he perdut molts o que els he descobert el dia que es jubilaven.

Coses que passaven i que passen, no de la mateixa manera, sinó d'acord amb cada època. El primer dia que vaig sentir els Dire Straits va ser un regal del meu cosí major: Comnuniqué; no em van agradar i li'l vaig canviar per l'àlbum Revolver dels Beatles. Me'l vaig haver de comprar poc després, eixe, l'anterior, el posterior i els següents, i també el de Bob Dylan en què Mark Knopfler tocava la guitarra. La cosa no deu ser quan, sinó arribar a sentir-ho.

Cita dominical / 510: María Ángela Bernardo Álvarez

L'adequada difusió dels resultats d'investigació ajudarà a fer que la ciutadania puga triar lliurement de manera autònoma com desevolupar la seua vida segons els seus propis objectius i interessos.

María Ángela Bernardo Álvarez, «Biotecnologia i comunicació en la societdad democràtica», Mètode, 97, primavera 2018.

Cultureta a punt

Crec que convé seguir uns quants programes que fan en Àpunt. Per exemple, Samaruc Digital, Plaerdemavida, Bambant..., Cuiners i Cuineres, Qui És Qui, Una Habitació Pròpia... I encara me'n deixaré alguns.

Es nota que tots tenen un cert to cultureta, però sempre sense arribar a la pedanteria ni a la prescripció des de la trona. A més, ja és un avanç disposar d'un repertori aixina en el valencià públic de tots, que combina i integra el país amb la presència i participació del castellà sociològic, dialectal i històric, mostrant un necessari exercici comunicatiu de converses bilingües.

Han de millorar, com tots ho hem de fer, està clar, i perquè es nota que esta volta sí que piden fer-ho. Per tant, convindrà que els espectadors sigam exigents i que ells continuen sents receptius i autocrítics. Haver aprés a dir «feina» no compensa l'esguerro de transmetre la mala idea que «faena» no seria tan bo ni hauria d'estalviar l'esforç de posar bé els pronoms.

L'assetjament dels supervivents

El fet de ser víctima d'una ideologia que transmet i aplica actituds i mecanismes de dominació injusts no mos garantix la immunitat ideològica davant la penetració d’eixa mateixa ideologia en la nostra manera de pensar i fer les coses. De fet, en l'àmbit en què em moc, em resulta realment sorprenent observar que, entre els qui patixen —amb mi— la discriminació lingüística injusta contra el català, n'hi han que pretenen la revenja per a resoldre o compensar la qüestió, pretenen aplicar els mateixos mecanismes de restricció, control, classisme, despotisme i jerarquització que es transmeten a través de la ideologia espanyolista castellanitzadora. Però hi ha un detall pervers: ¡ho volen aplicar sobre els catalanoparlants!

La llàstima és que, en un grau o altre, sense adonar-se'n, són víctimes i, alhora, victimaris, en un o diversos punts de la seua activitat «heroica», posen en pràctica les tàctiques dels assetjadors. En el cas dels catalanoparlants, és clar, això es veu en el cas dels qui convertixen els afectats per la discriminació lingüística en factors o causants de la situació que ells consideren de desfeta, degradació, depauperació o degeneració de la llengua catalana.

Pel motiu que siga (entenc que hi intervenen factors diversos), trobe que deuen haver fet un pas conceptual extensiu i erroni: han convertit les conseqüències de la situació de discriminació d'eixes persones —i els efectes sobre l'ús de la llengua— en prova i manifestació de culpabilitat i deute d'eixes persones, especialment si eixes persones no pretenen la fantasia de ser o parlar com hagueren pogut ser o parlar si la història haguera anat d'una altra manera.

El mal, en el fons, no és la pretensió de «restaurar» una cosa —l'evolució de la llengua en circumstàncies diferents— que desconeixem en què s'haguera concretat ara, ni que pretenguen recular a una imaginativa i fantasiosa recreació de la llengua del segle XV o anterior. El mal és que es dediquen a maleir i a desqualificar els coetanis seus que no tenen les seues ínfules filològiques salvífiques. Es malfien i consideren traïdors els seus veïns i companys lingüístics —supervivents de la discriminació i el desús—, eixes persones que aprecien i utilitzen la llengua que els ha arribat i que pretenen millorar-la d'acord amb les seues necessitats i d'acord amb criteris científics i democràtics, però que eviten haver de compensar o eliminar una suposada contaminació abominable que només està en l'ull que mira. ¡Arranca-te'l!, ¿oi?, tal com recomanen i practiquen algunes supersticions religioses. Ah, i el racisme el deixem per a un altra ocasió.

Fallada possible

Vam anar a vore l'úlrima de Tom Cruise en la sèrie Missió: Impossible, ara era un episodi denominat Fallout. L'havien posat tan als núvols crítics diferents i inesperats, que mos pensàvem que realment valia la pena vore-la en el cinema. Però, no, continua sent la mateixa comèdia infantiloide d'ego unflat del personatge de Tom Cruise. Ben feta, «trepidant» d'acció, sense llautó innecessari, d'acord. Però m'esperava una millora respecte a Bourne o a les de Jason Statham, però, no, continua més a prop, pel que fa a l'argument, al guió i a la realització, dels films de James Bond de quan Roger Moore o Pierce Brosnan.

En fi, això és el que n'hi ha. Fins i tot tenia més gràcia Crank (2006) de Mark Neveldine i Brian Taylor, amb l'Statham fent acció risible a càrrec del submón de les drogues.

El vellut de la llengua

Tenim la sort de poder pegar-li la volta a les coses. Hem de vore la incoherència com una oportunitat de combinar les idees de maneres diferents, esperant amb il·lusió que un atzar que done resultats positius. Visitem el Col·legi de l'Art Major de la Seda de València. Els cucs són sistemàtics i faeners. Les persones no fan més que embolicar la troca.

A pesar que la informació del mostrador no té versió en valencià, t'atenen en valencià i l'audioguia també té versió en valencià. La visita a l'edifici i l'exposició oferix molts racons i motius per a pensar sobre una part prou desconeguda de la història cultural i comercial. Una mostra realment sorprenent és l'escala de caragol gòtica descoberta en un racó d'una sala durant les obres de restauració.

Els cartells del museu, com és quasi inevitable en este país, estan coherentment ordenats a partir del valencià en bona part del recorregut, fins que arribes al punt d'una part més vella, on es trabuca l'ordre o fins i tot on desapareix el valencià. Els llibres de comptes i apunts de la institució que podem vore estan en castellà. Una excepció és el procés judicial de finals del segle XVII (de l'any 1689, crec recordar, una iniciativa judicial d'un tal José Valero...) que mostren en una vitrina: està escrit a mà en valencià. Desxifrem unes quantes paraules. No trobe el document en la xarxa. Això sí, veig que sobre eixa faena hi ha alguna història curiosa i interessant en valencià: el manuscrit de Joanot Valero (Sciència.cat i Universitat de València) o el llibre Les paraules de la seda d'Alexandre Bataller Català [veg.] i Carme Narbon Clavero.

L'ofici de velluter ha desaparegut de València, diu en castellà en un vídeo Vicente Enguídanos. Deixem desaparéixer les coses per a poder-ho lamentar. També passa això amb el vellut de les llengües.

Amabilitat escrita

Fea calor ahir, però amb poc humitat, aixina que vaig fer una eixideta al riu: 07:17 + 06:48. Almenys la segona part ha segut més ràpida. Recorregut curt, perquè fea un mes que no m'havia acostat a camejar. Aixina m'he estalviat rampes i punxades hui.
Em responen amablement Ferran Garcia-Oliver i d'Àpunt sobre els meus suggeriments d'esmena quant al «ma» ('aigua' infantil) valencià —que no àrab— i a la garsa i l'esmerla de Corella —que eren, efectivament, una garsa (Pica pica) i una esmerla (Turdus merula)—. És agradable dialogar quan és possible mantindre l'amabilitat, hi haja acord o hi haja desacord, amb agrons i moixetes pel mig.

No hauríem de sobreviure aixina

El correu normal em deixa el llibre emplasticat al buit en la bústia. Ve dels eua i ha arribat a temps. Els misteris que devasten la lògica, el temps, l'aire que encara respirem i l'aigua que ja quasi no podem beure, fan que un llibre de sgona mà que ha de travessar la mar, passat per Txèquia i arribat a València, em coste 11,70 euros (4,90 del llibre i 6,80 dels ports) en Iberlibro, mentres que si l'intente comprar ací a la vora, no n'hi han. Hi ha altres «ofertes» en Amazon de segona mà per 88 euros, per 337 euros, que també vénen dels eua.

El día que vullgam comprendre-ho, és possible que hajam de pensar realment com es suposa que hem de sobreviure.

Cita dominical / 509: Manuel Garcia Grau

No és molt lluny en el temps l'instant —fins al moment actual, evidentment— en què Europa era sinònim per a tot demòcrata de llibertats, modernització, progrés, fi de l'aïllament i respecte als pobles i a les nacions que volien —i volen tornar a— gaudir del seu dret sobirà i consuetudinari.

Manuel Garcia Grau, Polítiques (i) lingüístiques (1997).

Barreja accidental

El film The pledge (2001) de Sean Penn té un valor afegit que el fa encara més interessant: retrata la frustració i la bogeria que poden provocar les males pràctiques científiques. Ah, i és cosa de vore com les circumstàncies accidentals desconegudes poden condicionar les nostres vides.

Segur que estic exagerant, però trobe que deu ser perquè l'he vist barrejant Lichtenberg i Bunge. I això que hui estava núvol.

No sabem ploure

Hi ha un cert de corrent de fons en la nostra societat que reflexiona sobre els «ancient aliens» (en fan documentals molt entretinguts), que s'emociona amb el «fet» que el valencià prové d'un suposat mossàrab, que s'indigna pensant que els fonaments de la literatura en castellà va ser redactat en català, censurat i adaptat a aquella llengua i societat, que sermoneja sobre com de malament parla la gent del segle xv (per posar una data, perquè podem recular als etruscs, si convé) cap ací i que si et passes el dit per l'ull quan tens un mussol mentres dius «mussol, u; mussol, dos; mussol, tres, ¡pa tu és!» i li toques l'ull a algú, te se'n va el mussol i li'l passes a eixa persona, cosa que denota més mala llet que voluntat curativa.

Com que continuem arrossegant discriminacions lingüístiques (en el Mercat Central de València), sexuals, masclistes, racistes, econòmiques, classistes, problemes ambientals i alimentaris, etcètera, podem considerar que tenim la mateixa faena que tots amb problemes i en situacions diferents i que convindria resoldre'ls amb la ciència, que fan que evitem el victimisme i les fantasies estèrils o nocives. Com ara que la pluja no sap ploure.

L'Ubuntu demana pa

L'Ubuntu em demana pa, és a dir, que l'actualitze, si vullc, amb la versió 18.04, ja que estic utilitzant la versió 16.04. Pegue la cabota i l'ordinador es passa tota la nit amb la faena, però no l'acaba, perquè, vaja, em vaig gitar allà a quina hora i estava pegant-li voltes al molinet. El cas és que havia d'anar responent-li a colps de botonet a algunes preguntes que podien eixir en pantalla sobtadament.

De matí, acaba la faena ràpidament. Els matins solen ser millors per a estes coses. Ha canviat un poc l'estructura de l'escriptori, cosa que pareix que serà una millora «inevitable», perquè el que n'hi havia em resultava prou lletget i incòmode. Pareix que hem avançat un poc per ahí. Ara falta comprovar que hi haja més millores.

Això sí, per a instal·lar la nova versió vaig aprofitar per a fer un poc de neteja i de còpies de seguretat. Això lleva pes i brossa del disc dir. De totes formes, tot això saps quan ho comences, però sempre s'allarga més del que voldries. De fet, no ho acabes mai.

Qui tot scriptorum taedia sustineas

Cau un pont a Gènova i li s'escapa a Takse una pregunta retòrica: «¿no seria de Calatrava?» No ho era. Als anys xixanta —i ara— les coses que es feen bé es feen de maneres i amb raons diferents. La certesa i la veritat, al capdavall, són complexes i difícils d'assegurar. I no sempre coincidixen amb els nostres desitjos. En canvi, fer les coses malament és simple, i ho podem fer quadrar amb les nostres fantasies i preferències. Perquè, en el fons, les raons per al frau i el crim en esta societat són sempre molt semblants. Ho podrem esbrinar abandonant el masclista cherché la femme d'altres temps i noveŀles i aplicant el capitalista «busqueu els interessats».

Finalment, és clar, la recerca ben feta no pot obviar el factor de l'estupidesa, que realment és una clau desconcertant i mala de determinar. Ja ho dien els antics: «Admiror, paries, te non cecidisse ruinis, qui tot scriptorum taedia sustineas» («Em meravella, paret, que no hages caigut derruïda pels escrits tan absurds que aguantes»). Però quan cauen els ponts —o les raons davant el fanatisme en una democràcia, com ha passat a l'Argentina amb l'avortament—, fan mal.

El frau de la bona voluntat

Una cosa és que tots conegam l'adagi i una altra cosa és que vejam que també la «mala voluntat» empedra el camí de l'infern amb «molt bona voluntat». Tant si es tracta de fer filologia com de drets humans, hi ha moltes maneres de bandejar els protocols de la ciència per a convertir els fraus interessats en veritats nocives. O per a satisfer fantasies gratificants amb desgràcies alienes. La mar de la història no para de documentar eixa faceta de la lenta evolució humana no sabem cap a on.

La runa mos traurà de casa

Em pensava que els suros blancs, els plàstics i les caixes de cartó d'electrodomèstics que apareixien acumulats periòdicament al costat dels contenidors de fem orgànic del barri eren deixalles del veïnat irresponsable. Acabe de comprovar que, tot i que és possible que hi haja veïns irresponsables, la irresponsabilitat és compartida amb alguns repartidors d'electrodomèstics que acaben molt prompte deixant-los allí mateix. Esta volte eren els que venien a dur una llavadora comprada en Media Markt. No sé de quina empresa eren, però es veu que tenien idees peculiars sobre la utilitat dels contenidors de fem.

A la porta de casa li lleven els plàstics, el suro i els cartons a la llavadora, te n'entres amb el qui porta l'aparell dins de casa mentres l'altre company es queda fora —penses— carregant els residus per a dur-los al punt de reciclatge. Una volta t'ha instaŀlat la llavadora, els oferixes un got d'aigua, perquè fa una calina de por i vénen al ple del migdia (i es suposa que havien d'haver vingut fa tres dies). Se'n van.

Més tard, ixes de casa i et trobes el cartó, el suro blanc i els plàstics tirats al costat del contenidor. I per allí, tirat també, un manual emplasticat de funcionament de la rentadora. Ho arrepleguem i ho portem als contenidors corresponents. El manual té una ventosa per a penjar-ho en algun lloc. La runa no li la podem penjar a ningú i «mos traurà de casa» —com dia ma mare.

Cita dominical / 508: Sven Ove Hansson

Totes les pràctiques d'investigació tenen l'objectiu d'esbrinar com són les coses, contràriament a com ens agradaria que foren o com podrien o haurien de ser.

Sven Ove Hansson, «Com estan connectades les principals formes d'irracionalitat?», Mètode, 95, tardor 2017.

A Mèxic i arreu

Passen els anys i no deixem de ser els mateixos (Eldiario.es, 10.08.2018):

Así desaparecen las lenguas indígenas en México: "Me daban golpes en la mano por no hablar castellano en la escuela"

No desapareixen llengües, sinó els drets humans i la democràcia. No cal ser lingüista per a vore-ho a una hora de camí. Les llengües, eixa llengua, no mereixen ni compensen eixe patiment.

Algunes tanques atlètiques

Encara em sorprén, seguint els campionats europeus d'atletisme en la retransmissió que fa la televisió pública espanyola, la quasi proverbial incapacitat dels periodistes per a fer una pronúncia més o menys correcta i estable dels noms dels esportistes. Per exemple, en el cas d'Amat Carceller, els germans belgues Borlée esdevenen «borlí»; l'alemanya Jungfleisch esdevé «júnguelflix»... I més casos que n'hi ha, sense haver d'entrar en els casos dels cognoms associats a llengües que no són les oficials o habituals dels estats pels quals competixen els atletes.

A més, deixant de banda que encara hi haja separació de competicions per sexes, no acabe d'entendre que hi haja 110 metres tanques per a hòmens i 100 metres tanques per a dones, o decatló per a hòmens i heptatló per a dones. No sé quina deu ser l'explicació d'eixes petites diferències de metres o quantitats de proves, però supose que deu ser ben absurda, com solen ser totes eixes discriminacions a l'ombra que no s'acaben mai.

Saber tindre esperit crític

Un collistaire de Migjorn sentencia: «L'esperit crític augmenta en correspondència amb el saber». M'agradaria que fóra veritat, però no veig clar que hi haja proves sobre això. Caldria aclarir què entenem per «saber» i, és clar, per «esperit crític». És una idea recurrent que l'erudició és «saber», però que eixe saber no va aparellat amb la reflexió ni, per tant, amb l'esperit crític.

Alguna de les tantes històries que conta Feynman tenen relació precisament amb la incoherència de vore persones capaces d'acumular dades sense saber lligar-les entre elles. Llevat de lligar mosques, que això sempre mo se dóna bé... (I això de vore escrit «mo» i sentir una pessigada en les dièresis deu tindre a vore amb l'excés d'erudició sense reflexió.)

Una mà d'aigua en cistella

Encara que puga resultar curiosa la semblança amb la paraula àrab ماء, em sembla que no hi ha documentació que confirme que eixa paraula àrab haja pervixcut com a terme afectiu del llenguatge infantil relacionat amb l'aigua: ma. El professor i acadèmic Emili Casanova (crec que seguint Coromines, ara no ho puc confirmar) dóna una altra explicació més lògica: «forma onomatopeica ma, viva en el sentit de bes a l'Empordà, i relacionada amb mamar i mama».

Fa romàntic i evocador pensar que és un lligam cultural més que tenim amb la cultura d'eixes persones que van ser criminalment tractades i expulsades inhumanament i violentament al segle xvii del País Valencià. Però sembla que, en el cas d'esta paraula infantil, el suposat lligam és només una evocació romàntica. La va expressar amb molt de sentiment Ferran Garcia-Oliver en el programa Plaerdemavida d'Àpunt (30.07.2018) dedicat a la poesia de Teresa Pascual. Llàstima que l'evocació anara acompanyada també d'un altre error: van escriure la paraula en àrab al revés. ¡A vore si és que «ham» també ve de l'àrab!

El llustre de la merla

La «Balada de la garça i l'esmerla» de Roís de Corella van d'una garsa (Pica pica) i d'una merla (Turdus merula). Això agarrant-ho literalment i de manera raonada, tal com fa Germà Colón. Dit això, sembla que hi ha qui preferix canviar els protagonistes per a versionar el joc poètic de manera que s'adapte més a la visió emocional i ornitològica de cada u. El cas és que això arribe al punt de fer perdre de vista el valor inicial de les paraules i, de passada, conviden a la confusió sobre eixes paraules en la llengua actual. Això passa quan il·lustren la balada amb imàtgens que convertixen la garsa com un agró gris (Ardea cinerea) i l'esmerla com una moixeta (Falco tinnunculus).
En fi, em sembla que és més apreciable el llustre (la 'lluentor') d'una merla al sol que la d'una moixeta.

Onada de calor

L'onada de calor podria ser la causa d'alguns mals pensaments, si no fóra que mos les apanyem prou bé durant tot l'any, amb calor o sense, per a retòrcer les idees. Takse diu que els periodistes conten els rescats marítims dels migrants com si foren una amenaça en lloc de contar-ho com un èxit humà i humanitari, i una oportunitat de refer la seua vida per a unes persones, que fuguen de perills terribles. La calor mos afecta.

Cita dominical / 507: Ignacio Sánchez-Cuenca

Que les idees de l'esquerrà siguen moralment superiors a les del dretà no implica que el seu comportament siga també moralment superior.

Ignacio Sánchez-Cuenca, La superioridad moral de la izquierda.

La papiroflèxia com a mèrit

M'assenyala Takse que un atovó que no és un alcavó, que els vaig confondre ahir. És cert i ho corregixc. La calor provoca miratges i dubtes. ¿Comprem en la botiga que mos ve de pas i on la dependenta no parla en valencià o comprem en la botiga que queda un poc més llunt i on la dependenta sí que mos atén en valencià? Mèrit i capacitat, d'això es tracta en este moment de previsió preelectoral. ¿El coneiximent de les llengües oficials és un mèrit o és un requisit? Segons alguns responsables polítics, la seua llengua és requisit per a ser funcionari de la Generalitat. L'altra —que no és seua ni de ningú, pel que sembla— ha de ser només un mèrit. I, ja posats, també hauria de ser un mèrit fer papiroflèxia, per tal de calmar els rampells de demagògia, i haver fet lectures sobre la democràcia i els drets lingüístics. Però lectures d'obres que miren de fomentar eixa combinació legal i social.

Tocs picants i tics

Hui ha segut cosa de sabors americans del sud i orientals, barreja del Perú i la Xina, a La Taska de Vilallonga. La solana del dia ha fet que l'arribada al poble fóra un poc com l'entrada en un alcavó, i no hi havia manera de trobar un raconet d'ombra per al cotxe a l'hora de dinar. 

Per sort han reduït el local a la zona climatitzada. El pati, per a quan faça bo. Llàstima que el cuiner, Edgar Mascarell, no complete l'explicació entusiasmada que et fa dels plats, i d'una faena tan innovadora i arriscada en un poble tan menut, amb una carta en valencià.

El món de la restauració, innovadora o tradicional, reflectix habitualment eixe toc de menyspreu que tenim per una part tan simbòlica de la nostra cultura.

Culpabilitats sense fi

Lectura de matí, lectura de vesprada. Sentiment de culpabilitat per no estar «fent» res. Això de les vacances també té les seues complexitats psicològiques. Agrane la portalada pell què diran. Un remolí uns segons després torna a deixar la pols al lloc. Culpabilitats estèrils que no mos llevem de damunt i que mos controlen.

Un pensament farcit

Volteta per la Vall d'Alba, on tenen una calor intensa però seca. La placa en homenatge als morts del bàndol franquista es llig malament, però es llig i s'hi distingixen el jou i les fletxes. Continua imposant-se un sentiment —¿o un pensament?— antidemocràtic en la façana de l'església que hi ha vora l'ajuntament.

Becadeta en un banquet a l'ombra després de la tomaqueta de penjar farcida de sardina de Cal Paradís. Unes xiquetes juguen al carrer. Una diu «ara torno». Això haurem de fer.

Contra els bèsties

En diuen hordes, perquè no volen reconéixer-los com a persones. Són fenòmens catastròfics de la natura, allaus, onades, invasions... Ni tan sols en diuen «multituds », pel nombre que representen sobre el conjunt de la població i perquè amb eixe terme serien realment persones. Els evasors fiscals, els defraudadors, els qui guanyen mil vegades al dia el sou mitjà com si tingueren dret a viure mil vides en una, eixos que fan més mal que una pedregada —per acudir també a la natura—, no són esllavissaments ni solsides de la democràcia, són persones, ciutadans, tant com els espanyols que van envair Europa als anys xixanta, i aixina es referen Europa i Espanya, mig bé, mig malament, a colps d'explotació, a força de drets, i amb malfiances contra els futurs veïns. Ja seria hora de provar a construir per a la humanitat i no contra les bèsties. Ni tan sols contra les bèsties imaginàries que portem dins.

El medi canvia

El cavallets del dimoni són eixos parotets que pleguen les ales longitudinalment sobre el cos de l'insecte. A Sollana els diuen senyoretes, tot i que és possible que ara els coneguen com a libèl·lules. L'escola és un gran avanç, però a voltes també fa perdre paraules i coneiximents que després trobem a faltar. I quan els llauradors ho hagen omplit tot de caquis, serem us valencians ben diferents, ¿oi?, almenys els que mos pensàvem que les taronges s'havien inventat ací. Canviem amb el medi. Ara quasi ni refresca de nit.

Cita dominical / 506: Gonzalo Boye Tusset

En el cas de Catalunya, s’ha destrossat el dret penal, processal i constitucional per a mantenir la més aguda herència del franquisme: l'estructura monàrquica sustentada en la indissoluble unitat de la nació espanyola, com si això es puguera sostindre a colp de condemnes i empresonaments indeguts.

Gonzalo Boye Tusset, «Llarena, espantada y consecuencias», Eldiario.es, 24.07.2018.

Barret sostenible

Els xics de la Tira de Comptar, vora el mercat de Mossén Sorell, mos conten la seua petita història agrícola. Els productes i els terrenys que es perden, la contaminació i el canvi climàtic, la recuperació de les varietats i el cultiu conscient i sostenible, que fa gust realment de tomaca, de meló i de bleda... I com s'estan arrasant els camps, o per què hi ha llauradors allunats que es deixen dur pel somni d'una producció a l'engrós que els ha de fer rics (ara taronges, ara caquis...). Com dia ma mare, «¡ric, rec!».

Fa anys feen arròs a Sollana. Ara tenen trossos per la Punta, per Castellar, per tot un seguit de terres amenaçades per l'expansió contaminant i insostenible que dóna diners a uns i ofega la humanitat en general. Com ara comprar tomaques del Perelló cultivades en Almería o més llunt encara, Bèlgica.

Fa molta calor i de nit no refresca. I això no deu ser casual, sospitem que deu ser causal. En suma, fem un barret sostenible.

Un poc de guaret literari

Després de la faena, que deixaré en guaret una setmaneta, m'entrebanque uns bons minutots amb recerques toponímiques. Sort que abans he anat a córrer un poc i he ventilat el cap: 07:18 + 07:20 + 07:17 + 07:27. No m'he lluït, fea molta calor. A més, sembla que les versions curtes que he estat fent estes setmanes passades, no m'han servit per a mantindre un ritme més alt en la versió completa.

Ara toca triar què m'engulc literàriament esta setmana que ve. Espere no fantasiejar massa sobre les hores que hi podré dedicar, perquè després tot això va com va i n'hi han milanta apanyos a fer en casa, en l'ordinador, llocs on caldrà anar... La setmaneta serà curta. La part grossa de les vacances serà en setembre, com diu Takse, quan els xiquets tornen a escola.

El rovell de la cordialitat

Cordialitat i somriures. Aixina acaba la temporada de negociacions sindicals. Al cap i a la fi, el duopoli sindical espanyol (i valencià, pel que sembla) continua vigent. Més val que no te se facen pedres en el fetge. L'esperit crític i reivindicatiu davant del poder demana responsabilitat i aguantar mirades i comentaris de rebuig. En canvi, els qui voten pel duopoli vigent preferixen la pau de la responsabilitat delegada en la superioritat numèrica. Perden, però senten que guanyen, perquè aconseguixen fer sentir els altres malament.

És comprensible, la vida regateja les satisfaccions. Jo mateix n'estic fins a més amunt del pirri de tanta reunió i intercanvi dialèctic enganyós. Aspire a canviar la meua posició de sociabilitat complexa en una coŀlaboració a distància, escrita i reflexiva. Les vespres i els endemans de les reunions han arribat a ser molt carregosos, a pesar que he aprés a passar les trobades reiterant les reivindicacions tranquiŀlament i sense caure en els malhumors derivats de les negatives davant les nostres propostes. Ha costat d'aprendre, però és una lliçó que espere que em siga útil en altres situacions. Fins i tot per a combinar, per escrit, un to suau amb un contingut ferruginós. Ferro, però que siga rovellat, que fa encara més bonic.

Exigències ingènues

El fet d'estar sempre reclamant i reivindicant deu ser la conseqüència més visible i cridanera de diversos inconvenients, que tant poden ser la falta de raó (o l'excés de raons) com la falta d'influència o de poder, fins i tot un poc de mancances a l'hora de convéncer a ningú de res.

Estic preparant una nova versió de les meues catilinàries habituals, encara que, en el meu cas, no contenen gens de violència, però sí un grau elevat d'exigència més ingènua que recriminadora. I tot al voltant de la poció màgica que aconseguixca fer caure els Obèlixs de torn de nou en la marmita, però esta volta amb caldo social, laboral i professional.

Doncs, això, n'hauria de fer un còmic. I s'acabaria amb el bard aquell —que declamava quan el ferrer opinava que no tocava—, com sempre, lligat i emmordassat a una vora de la festa.

Vuelva usted... la legislatura que ve

A pesar de la panderola roja que m'ha saludat quan entrava en la dutxa —¿es dutxen les panderoles?—, la resta del matí ha segut plàcida —i calorosa, com és natural en esta època—. Encara estic pegant-li voltes al fet que Enric Morera i els seus companys —que havien de dirigir el parlament valencià en una direcció diferent del que havia fet el pp— hagen malbaratat uns anys preciosos de gestió administrativa en les Corts.

Esta setmana tornarem a tindre taula negociadora per a tractar la logística de les eleccions sindicals que hi haurà a l'octubre. Ja han passat els quatre anys d'este Consell de Personal. És clar, davant del desànim pel deixament de funcions dels polítics i la perícia a traure-hi resquit d'alguns càrrecs funcionarials de la institució, la perspectiva d'entrar com a sindicalista en eixe àmbit de negociació no resulta gens engrescadora. Tenim el cas de l'acreditació dels coneiximents de valencià com a exemple evident dels ois que t'has d'aguantar.

Han passat els quatre anys per a haver avançat en eixa qüestió, però la traïció dels clercs, que diria aquell —en coŀlaboració amb la meua solitària poca traça en un medi tan empantanegat—, ha fet que continuem en una institució que navega seguint el rumb de la desídia i la burocratització que podria ser comentada de nou per Larra —passant per Mota— amb un «vuelva usted..., mañana, no: al otro». Per sort, en les converses laborals i professionals, encara fem broma sobre l'administració digital d'uns i les plomes d'oca d'uns altres.

Esborrar-se de la democràcia

Es suposa que, amb l'edat, hauria d'anar aprenent a sobreposar-me a les petites derrotes quotidianes. No sé si ho aconseguixc, les oblide massa prompte i ja estic preparant les futures. S'ha de tindre bon ànim per a arribar a un bon no res. Estic pensant en les Corts, que és el centre de la democràcia i, per tant, hauria de ser la referència ètica de les decisions polítiques i socials. Sense acreditació de coneiximents lingüístics a la vista, m'han comentat que els aspirants a funcionaris que aspiren a conservar-se en el monolingüisme prepotent, respiren i s'esborren dels cursos de valencià.

Certament, és molt enganyós això de l'examen de legislació —d'això sí que n'hi ha bona cosa en les oposicions— en què la democràcia no s'entén com una pràctica al serveis dels drets dels ciutadans. S'esborren de la pràctica però aproven la teoria.

Cita dominical / 505: Antón Costas Comesaña

La desigualtat salarial dins de les empreses es pot considerar com una externalitat social negativa, igual que la contaminació, l'emissió de gasos d'efecte hivernacle o la corrupció.

Antón Costas Comesaña, «Salarios mínimos, sueldos máximos», El País, 01.07.2018.

Desconcert de diaris

Elimine una part de l'acumulació dels diaris que no acabe de llegir quan és hora. Me s'entravessen massa dades, com ara la renda bàsica universal, que no acabem d'aclarir si és possible o més aïna necessària, necessària com desfer-se dels dièsels o penalitzar les empreses de salaris inequitatius, les aventures dels americans amb un president que no pareix que sàpien si el volien per les veritats que amaga o per les mentires que els agrada creure... Tot són variants del desconcert de viure en societat. I diu que hi ha encara humans aïllats i que moren perquè els volem salvar. Desconcertats.

Legislatura suada

El final del matí laboral d'estos divendres d'estiu es talla amb un ganivet. L'aire condicionat no va mai a gust de tots i comentar el tema és poc menys que reclamar un dret lingüístic. Ja sabem com han anat i van encara les coses per les Corts. Parlem amb el nostre politòleg de capçalera, Pablo Simón, en el bar. Mos fa somiar una altra legislatura per davant per a fer anar un poc més l'aire. O per a suar les vergonyes, com esta. Suar com un carreter, que (també) dien abans.

Estralejar en pau

Ahir vaig tornar a fer un poc de ventilació de ribera: 07:09 + 06:51. Això servix per a airejar les idees, el cap, moure els músculs i rebaixar la tensió. Però no ha evitat que hui tinguera un petita baralla amb una companya de faena que me s'ha posat hostil amb el típic recurs del bon atac com a millor defensa. És possible que li haja molestat un comentari meu sobre el fet que hi ha qui només es preocupen laboralment quan els afecta a ells en persona i que, mentres no els afecta, no s'envisquen gens. I ahí estem alguns trencant-mos les banyes sindicalment, i engolint-mos que només els interesse «això meu».

Bé, no és que siga possible, és que li ha molestat això que he dit. I ha començat a amollar-me penjaments, menyspreus i desqualificacions de manera ben agra. I sense deixar-me parlar ni escoltar-me. La grossa ha arribat quan jo intentava clavar basa i li repetia: «¿Em deixes que m'explique?». M'ha sorprés amb: «¡Masclista, que eres un masclista!» Arribats ahí, mut i callut, evidentment, ja no sabia de què em parlava.

Per no tindre l'aire enrarit la resta del mes, amb la calor que fa, després del descafeïnat de la una, quan he tornat a seure li he demanat que em perdonara pel comentari inicial. Un recurs d'autoajuda, diríem, perquè estic segur que continuaria botzinant. Hem fet pau. Continue sense entendre quina mosca li ha picat, però, pel mateix preu, preferixc deixar de remugar-ho.

Falta de compromís institucional

Encara enmig de decensís perquè esta ¿primera? presidència d'Enric Morera i d'una mesa de les Corts plural i progressista s'acaba amb la sensació que la legislatura ha estat desaprofitada —no perduda, però sí prou malbaratada, ¡i encara queda quasi un any!— pel que fa la millora institucional, a la reorganització administrativa de les Corts, a les possibilitats d'avanç laboral i professional, lligc en el llibre d'Ignacio Sánchez-Cuenca La superioridad moral de la izquierda un passatge que em confirma que la situació no és cap novetat —tal com l'edat mos permet intuir des de fa temps—:

L'esquerra sol reclamar més participació en el procés polític, espais més efectius de deliberació i l'extensió de la democràcia a l'àmbit de l'economia [...], sense comprometre's a penes en els temes institucionals.

I això podem enllaçar-ho amb l'«infantilisme», que també comenta el llibre que s'adjudica a l'esquerra. No sé això té a vore amb l'anàlisi de Piaget i les etapes de creiximent dels xiquets, però el mal és que hem notat massa eixa falta de responsabilitat i de capacitat d'intervenció institucional durant tota la legislatura. Mentrestant, la inèrcia dretana que duia l'embarcació ha continuat marcant el rumb de la institució. Ni requisit lingüístic que no siga l'espanyol, ni promoció interna en condicions, ni aula de conciliació, ni canvis de grup a tots els afectats per la inadequació amb les funcions. Ni... cap «compromís» seriós.

Suant com un carreter

M'entretinc fent un poc de recerca sobre una expressió que Eugeni Reig volia aclarir si venia o no de l'anglés: «sweat like a porc». Certament, es veu que l'han popularitzada en anglés, però el cas és que la versió més antiga que localitze per Internet —i ja sé que és ben limitat, això— és francesa, del 1690: Antoine Furetière, Dictionnaire universel (Google Llibres). En l'entrada «porc»: «il suë comme un porc».

No cal dir que podem trobar l'expressió en italià (i en portugués), sobretot a partir del segle xxi, encara que ja apareix 1938, al costat de moltes altres formes de suar. D'altra banda, tampoc no localitze que siga molt usual en la documentació anglesa del segle xvii en avant, on veig que també suaven a gust i diversament.

La llàstima és que, pegue una mirada en la Bíblia, però no sembla que llavors suaren gens. Això ho haguera aclarit tot, i podríem haver suat a gust, com a porcs, com a gossos, com una botija, com un carreter (la versió que sembla més antiga en valencià; després els carreters fumaven, segons ma mare) o com un «cavaor», que dia Escalante.

Baldament valencià

Hui hem tingut l'última reunió sindical —taula negociadora— de la temporada. Espere. L'ànsia prèvia i el cansament posterior no han tingut més recompensa que intentar mostrar que els nostres criteris contraris tenen més fonament que quasi totes les decisions adoptades per la majoria i avalades per un politiqueig absurd. En suma: es pot aprovar un concurs oposició en les Corts amb una qualificació de zero en coneiximent de valencià. Però els representants d'ugt i ccoo consideren que aixina està garantit el coneiximent suficient d'eixa llengua. La conclusió és que un zero representa una «garantia» de coneiximent.

La representació política, de Podem, ho sent i no té res a dir. Acabe baldat.

Cita dominical / 504: Detlev Claussen

L'inteŀlectual ha de considerar més important la qualitat de la seua mercaderia que l'èxit i la carrera. Tan sols així mantindrà viva la memòria de la llibertat.

Detlev Claussen, «Els inteŀlectuals, entre la "crisi de la raó" i la "fi de la hitòria"», segons la traducció de Gustau Muñoz, L'Espill, núm. 1, hivern 1999.

Somnis i inquisicions

Estem malparlant d'Europa i desitjant que arribe realment a concretar-se eixe espai dels somnis democràtics. A pesar que a voltes tenim malsons que mos fan despertar a mitges abans d'hora, i mos vegem enmig d'una mar comprenent que tots som migrants cap algun món millor. I el cas és que només hi ha un món possible. Que siga possible no vol dir que haja de ser pitjor, però va com va, entre Schleswig-Holstein i la Inquisició espanyola que satiritzaven els Monty Python.

Estiu comercial

Encara que ha pegat un arruixó —havien dit que seria de fang—, no ha refrescat gens. Ja estem definitivament assetjats per la calor. Mos pega per anar a vore mobles a un centre comercial. Essencialment, uns cadirots per a seure quan decidim llegir-mos ho tot, tot lo del món que mos queda per llegir. Un somni d'estiu. Entenem que això siga un recurs per a passar el dia de maner agradable en estes ciutats construïdes contra els ciutadans i el medi ambient: s'hi està fresquet i hi ha quasi de tot. Supose que no hi deu haver cap biblioteca. Si n'hi haguera, mos hi podríem instal·lar tot l'estiu. La llàstima deu ser que estos centres tampoc deuen ser referència de construcció ecològica o ambientalment sostenible.

De camí, però, cues de cotxes, autobusos i camions sobre la calor de l'asfalt fent l'aire irrespirable.

Botelles en la mar

He enviat últimament dos o tres escrits a alguns polítics valencians, tant en relació amb la capacitació lingüística dels funcionaris públics com en relació amb el conjunt de problemes de gestió administrativa de les Corts que s'amaga darrere d'eixa polèmica lingüística recurrent contra els drets dels valencians.

Hi ha hagut tant respostes com silencis. Això deu ser un poc com posar els missatges dins d'una botella i llançar-la a la mar. Deu ser més evocador que efectiu. En tot cas, en general, en moltes coses d'estes relacionades amb els drets i deures públics, n'hi ha que som prou com uns nàufrags buscant alguna illa.

Els marges fangosos

Vaig tornar a vore Margin call de J. C. Chandor (2011), perquè recordava que m'havia agradat i que tenia alguns moments que enllaçaven, de manera indirecta, amb les posicions ètiques, polítiques i estètiques que estem travessant ara mateix en les Corts. I, sí, hi ha frases que remeten al cinisme, la demagògia, la prepotència, l'oportunisme... Tot va d'economia, però eixos valors s'apliquen a les finances i la rapinya bancària i, és clar, també a la vida laboral i professional.

Doncs, tot això em fa paper per a no oblidar quins són els paràmetres en què em moc en la meua activitat laboral i professional diària. Cert és que ho faig en una institució pública, les Corts valencianes, però el fons ideològic, ètic i professional i les misèries personals, tot em resulta molt conegut i recurrent. I la direcció política de la institució, que pensàvem que podia canviar les inèrcies i les rutines del passat, continua absent i garbellant aigua en cistella.

La desacreditació pràctica de la llengua

Hui ha segut un dia d'eixos que et cauen de les mans, com ara la tassa del desdejú de Takse, que per poc no ha anat per terra. Més tard, estenent, m'ha caigut una pinça al carrer. Sort que no passava ningú en eixe moment. Tant quan estenia la roba com quan arreplegava les safes amb la roba eixuta, me s'ha demuntat el clauer. I a pesar de la perspectiva, he anat a córrer pel riu i la cosa ha anat normaleta: 06:55 + 07:02.

Però me s'ha ocorregut tirar un poc de bicarbonat amb vinagre pel desaigüe de la pica. He sacsat el pot i he escampat el bicarbonat. L'he pogut arreplegar, i encara ha fet faena en la pica. Va, em pensava que res més per a hui, però Takse m'ha escrit pel Hangouts que mirara la notícia del Diari La Veu (10.07.2018):

PSPV i Podem s'alien amb PPCV i Ciutadans contra el requisit lingüístic del personal de les Corts

Abans de dinar, m'he entretingut desfogant-me enviant una nota al diari, per precisar algunes coses. Perquè el que és lamentable no és que siga «contra» el requisit del personal de les Corts, sinó contra la idea del que ha de ser la gestió lingüística d'una adminstració democràtica al País Valencià. Segons els partits polítics del titular i els sindicats UGT i CCOO, consistix a omplir-se la boca de retòrica buida per l'ús del valencià. Però a l'hora dels fets, aplicar una concepció castellanista excloent. Cap sorpresa. I ara només cal que diguen que són partidaris de la igualtat dels sexes, però que, com és sabut, hi hi un acord social tradicional a discriminar les dones... ¿O només si parlen en valencià?

Des de Mishawaka

Després de baixar-me'n una versió pdf, decidixc provar a comprar el llibre real aprofitant una oferta que trobe per Internet. És un llibre del anys setanta (que Mario Bunge cita), en castellà, editat en Mèxic per Siglo XXI. El venen en Amazon per ¡88 euros! I trobe en altres llocs preus pareguts. Al final, com he dit, l'he trobat en un pdf d'imatge. Aixina que ja puc començar a utilitzar-lo. El cas és que el trobe en Iberlibro per ¡4,90 euros! Me l'envien des de Mishawaka (Indiana, eua) per 6,80 euros de ports. La cosa es queda en 11,70 euros.

Estava intrigat per la petita llibreria que volia desfer-se d'eixe llibre a eixe preu... ¿Petita llibreria? Busque en Google Maps i tope amb el magatzem central Better World Books, que no és precisament cap «petita llibreria» perduda en la immensitat d'eixe país. Una immensitat llibresca esperant que la retroben.

Cita dominical / 503: Mario Bunge Müser

L'ètica és fantasiosa i, per tant, estèril quan és situada en el buit, però pot ser enriquida i utilitzada quan és fonamentada sobre la teoria dels valors i les ciències socials, i quan és agermanada amb la teoria de l'acció i la filosofia política. Eixa fusió ensenya una lliçó pràctica important: que els valors es salvaguarden en paquets, no d'un en un un. Per exemple, la llibertat i la solidaritat no poden regir entre desiguals.

Mario Bunge Müser, Evaluando filosofías. Un protesta, una propuesta y respuestas a cuestiones filosóficas descuidadas.

Un poc À Punt

Fa ja uns dies que À Punt s'emet per la televisió en xarxa. La vam vore començar a emetre —no recorde ara si va ser el diumenge 10 de juny—, després hem vist algun programa solt per ací i per allà i alguna notícia solta. La primera impressió, per ara, és que són «normals» diríem. Com en tots els llocs, n'hi ha de tot, però en la línia d'una mitjà que comença. I pel que fa a la llengua també sembla que les vaciŀlacions seran les comunes —amb els dubtes habituals dels inicis i de la situació sociolingüística valenciana—, n'hi ha els qui saben parlar en valencià i els que es passaran la vida practicant davant la càmera, els qui saben escoltar i atendre i els qui s'han d'asserenar.

Esperem que progresse i que constituïxca una referència acceptable per a un país que té massa costum de fallar institucionalment. I pense, està clar, en les Corts, perquè em toca de prop, però també en altres institucions que tinc costum de resseguir quant a mancances en la gestió lingüística.

Després del mal

Cal saber-ho i repetir-ho, certament, però no sé si amb això aprenem realment que hi ha maneres molt diferents de pensar i de viure. I de donar malviure. Ara mateix podríem situar les mateixes imatges en qualsevol altre lloc d'esta nova prehistòria —esperant la història bona, diríem— que escrivim amb tant d'acarnissament.

El documental es diu «Après Hitler». Un document més del malson que no parem de reescriure amb més mala lletra que reflexió clara i serena, una composició amb el colors més colpidors i sempre amb una sobrecàrrega de tristeses que arriben a ofegar-te. I també el pesar de vore una barqueta que no corre fortuna davant de Líbia. Després del mal encara n'hi ha més.

És cosa sabuda

Segon el diari Levante («El juez reduce la sanción al funcionario que no trabajó durante diez años»; 05.07.2018), un jutge revisa una sentència i té en compte un detall:

«Si la conducta del sancionat ha suposat un greu descrèdit de la imatge pública de l'administració, també ho ha sigut l'actitud passiva d’esta, que no va actuar fins que el coneiximent de la situació es va fer públic més enllà de l'àmbit de la corporació.»

D'eixos detallets patix molt la democràcia, de la desídia interessada dels funcionaris, una variant del paternalisme corrupte que es dóna en estructures on el poder jeràrquic personal no està prou controlat. La difusió pública del problema és, certament, l'últim recurs de control entre poders socials. Es veu que abans han fallat tots els altres que hi hauria d'haver, des de l'ètica personal fins a l'activitat sindical.

Ventilació democràtica

Per a ventilar un poc el cap, faig una corregudeta pel riu: 06:58 + 06:54. Faig la mitat del recorregut habitual, però no aconseguixc anar al doble de velocitat. Curiositats de la física (i de la forma).

Per tant, com que vaig ràpid i després faig la vesprada setmanal en la faena, no arribe a desconnectar de la sensació de degradació laboral, professional —i, lamentablement, política— que em produïx l'estat organitzatiu i de gestió de l'administració de les Corts.

La part dels polítics va com va, i és una responsabilitat compartida amb la ciutadania en general. Després veig The Handmaid's tale, i me s'agreuja el sentiment d'estafa ideològica i ètica que he tingut quan m'ha arribat, este matí, el reconeiximent del huité trienni. L'he posat en el context de la gestió sindical que he compartit durant quatre anys amb companys i companyes d'altres sindicats. Coses pitjors n'hi han, cosa que no és cap consol. Perquè mentres treballàvem per tal de millorar laboralment i professionalment, les rutinetes i les magantxes dels poders burocràtics tenen segrestada l'ànima institucional. La cosa és que l'administració de la institució legislativa funciona com si fóra la botigueta del cantó.

Per sort, en una democràcia, és lògic pensar que arribarà el pla de sanejament que ventilarà un poc més que el riu al plemigjorn. I va bé que algú comente alguna cosa en positiu, com ara Teresa Ciges: «El pas endavant d'Enric Morera». Entre altres coses, per eixe pas avant estava treballant també la secció sindical de l'STAS de les Corts.

Sequera obsolescent

M'atove amb la calor. Intente que la impressora Lexmark X5470 imprimixca en xarxa fent servir l'Ubuntu. Però no és possible, no reacciona. Perc el temps i em deixe véncer per la calor. Sense que li haja arribat l'obsolescència programada, vaig deixar de poder-la utilitzar quan em vaig passar a l'Ubuntu. Em resistixc sovint a comprar andròmines —per il·lusions que em faça—, però es veu que encara en compre massa. Els fabricants i les botigues s'ho apanyen per a deixar-te penjat. Com ara l'aparell elèctric contra els mosquits, que cada temporada és diferent i no accepta les botelletes de recanvi. I ara, des de fa uns anys, les panderoles roges.

Hauria de rellegir The burbing world de J. G. Ballard.