Cau un pont a Gènova i li s'escapa a Takse una pregunta retòrica: «¿no seria de Calatrava?» No ho era. Als anys xixanta —i ara— les coses que es feen bé es feen de maneres i amb raons diferents. La certesa i la veritat, al capdavall, són complexes i difícils d'assegurar. I no sempre coincidixen amb els nostres desitjos. En canvi, fer les coses malament és simple, i ho podem fer quadrar amb les nostres fantasies i preferències. Perquè, en el fons, les raons per al frau i el crim en esta societat són sempre molt semblants. Ho podrem esbrinar abandonant el masclista cherché la femme d'altres temps i noveŀles i aplicant el capitalista «busqueu els interessats».
Finalment, és clar, la recerca ben feta no pot obviar el factor de l'estupidesa, que realment és una clau desconcertant i mala de determinar. Ja ho dien els antics: «Admiror, paries, te non cecidisse ruinis, qui tot scriptorum taedia sustineas» («Em meravella, paret, que no hages caigut derruïda pels escrits tan absurds que aguantes»). Però quan cauen els ponts —o les raons davant el fanatisme en una democràcia, com ha passat a l'Argentina amb l'avortament—, fan mal.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada