A pesar de la panderola roja que m'ha saludat quan entrava en la dutxa —¿es dutxen les panderoles?—, la resta del matí ha segut plàcida —i calorosa, com és natural en esta època—. Encara estic pegant-li voltes al fet que Enric Morera i els seus companys —que havien de dirigir el parlament valencià en una direcció diferent del que havia fet el pp— hagen malbaratat uns anys preciosos de gestió administrativa en les Corts.
Esta setmana tornarem a tindre taula negociadora per a tractar la logística de les eleccions sindicals que hi haurà a l'octubre. Ja han passat els quatre anys d'este Consell de Personal. És clar, davant del desànim pel deixament de funcions dels polítics i la perícia a traure-hi resquit d'alguns càrrecs funcionarials de la institució, la perspectiva d'entrar com a sindicalista en eixe àmbit de negociació no resulta gens engrescadora. Tenim el cas de l'acreditació dels coneiximents de valencià com a exemple evident dels ois que t'has d'aguantar.
Han passat els quatre anys per a haver avançat en eixa qüestió, però la traïció dels clercs, que diria aquell —en coŀlaboració amb la meua solitària poca traça en un medi tan empantanegat—, ha fet que continuem en una institució que navega seguint el rumb de la desídia i la burocratització que podria ser comentada de nou per Larra —passant per Mota— amb un «vuelva usted..., mañana, no: al otro». Per sort, en les converses laborals i professionals, encara fem broma sobre l'administració digital d'uns i les plomes d'oca d'uns altres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada