Em pensava que reconeixia alguna veu en la cançó estiuenca de la promoció d'Àpunt, però trobe que era només una impressió, ja que no conec ni la Tia Figa ni Remei Giner, em devia recordar a algú, una barreja de Suu, Júlia. El Diluvi..., no sé ara amb què més. El cas és que m'ha semblat una bona faena, una troballa sonora ben aconseguida per a la finalitat de la cançó.
Buscant coses sobre això, veig un dels últims vídeos de La Gossa Sorda, amb l'actual diputat Nadal rosegant la cançó, cosa que fea bé en l'escenari, però sembla que no lluïx tant en l'hemicicle. En tot cas, m'adone del temps com passa. Tinc la sensació que, a pesar que he procurat estar atent a la música, han passat unes quantes generacions de músics d'ençà d'aquell dia que pegàvem bots a la plaça de bous de Xàtiva, empolsegats i acalorats al ritme de ja no recorde quin primer ska o de quin últim rock valencians, i que me n'he perdut molts o que els he descobert el dia que es jubilaven.
Coses que passaven i que passen, no de la mateixa manera, sinó d'acord amb cada època. El primer dia que vaig sentir els Dire Straits va ser un regal del meu cosí major: Comnuniqué; no em van agradar i li'l vaig canviar per l'àlbum Revolver dels Beatles. Me'l vaig haver de comprar poc després, eixe, l'anterior, el posterior i els següents, i també el de Bob Dylan en què Mark Knopfler tocava la guitarra. La cosa no deu ser quan, sinó arribar a sentir-ho.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada