Cordialitat i somriures. Aixina acaba la temporada de negociacions sindicals. Al cap i a la fi, el duopoli sindical espanyol (i valencià, pel que sembla) continua vigent. Més val que no te se facen pedres en el fetge. L'esperit crític i reivindicatiu davant del poder demana responsabilitat i aguantar mirades i comentaris de rebuig. En canvi, els qui voten pel duopoli vigent preferixen la pau de la responsabilitat delegada en la superioritat numèrica. Perden, però senten que guanyen, perquè aconseguixen fer sentir els altres malament.
És comprensible, la vida regateja les satisfaccions. Jo mateix n'estic fins a més amunt del pirri de tanta reunió i intercanvi dialèctic enganyós. Aspire a canviar la meua posició de sociabilitat complexa en una coŀlaboració a distància, escrita i reflexiva. Les vespres i els endemans de les reunions han arribat a ser molt carregosos, a pesar que he aprés a passar les trobades reiterant les reivindicacions tranquiŀlament i sense caure en els malhumors derivats de les negatives davant les nostres propostes. Ha costat d'aprendre, però és una lliçó que espere que em siga útil en altres situacions. Fins i tot per a combinar, per escrit, un to suau amb un contingut ferruginós. Ferro, però que siga rovellat, que fa encara més bonic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada