Oriol que fuig

Vora Sòria, camí d'El Royo, un oriol travessa la carretera i s'amaga en el bosc. El delata el groc i negre tan cridaner que lluïx. No n'havíem vist mai cap i, per tant, encara que haja segut de raspallada, calia comentar-ho. Un mare li fa un discurs recriminatori en basc al xiquet que fuig carrer avall. Una dona comenta amb ironia: "¿Te ha quedado claro?" Mentrestant una xica asiàtica que parla en una llengua de per allà passeja un xiquet en un carro. Sòria multilingüe.

Humor ceràmic

Si el canvi climàtic ho permet, encara farem vacances enguany. L'any que ve pot que a estes hores ja mos hajam derretit. A qui no li s'ha derretit el cap és al meu antic company d'escola Clar, que em va descobrir Valen que fea de caçador de talents per a Torrecid. Valen opinava que, en el vídeo —en companyia d'un altre valler conegut—, Clar parlava amb el seu humor particular, sense riure: «¡Sense experiència!», es ria Valen, «sense vicis, el tio...». Les frites ceràmiques també tenen el seu cantó humorístic.

Territoris contigus

Passe pel poble —«poble només n'hi ha un» diu el Rosero— i m'acoste a l'ajuntament per a tornar-los uns papers que m'han enviat per error. Ja són les dos passades i estem en època de vacances, així que no hi ha molt de personal. Una xica em du fins a Pere, a qui no vea des de fa més de vint anys. I Pere em du a vore Valen, que encara fea més anys que no vea. Sóc el més prim dels tres i el qui té menys cabell, però que encara mos podem reconéixer. Xarrem un poc sobre els anys i els amics d'escola i institut. Ells encara es veuen els caps de setmana sopant, sobretot en estiu. Són mals de trobar en la xarxa, que es veu que és més el meu territori, el del desapegats, tal com dia ma uela.

Desdeny dels altres

La citació d'ahir fa que explique —trobe que alguna volta més es deu haver notat— que no sempre les publique perquè hi estiga d'acord, sinó perquè exposen maneres de pensar, reflexions, idees o destrellats que induïxen a la reflexió, a la rèplica o a l'acord i el record. En eixe sentit, vaig llegir l'article de Santiago Roncagliolo i em va semblar parcial, egoista, a més de desenfocat i amb una validesa tan particular que em resulta comprensible que l'autor no haja fet articles semblants parlant de Londres, Lisboa, Roma, París, Berlín o Atenes. O Madrid, ja posats, que està tancada també sobre ella mateixa, sobre el castellà i, «si escribes en» qualsevol llengua que no siga l'espanyol, ¿tu vida està en Madrid? Si la resposta és que sí, deu ser perquè a través d'internet pots viure on vullgues.

Mirant-ho bé, no entenc per què tantes ciutats del països del món «desdenyen tota eixa gent», tal com diu Roncagliolo i, suposadament, es bolquen en enaltir i difondre els qui escriuen en la resta d'eixes llengüe que no sumen cententars de milions de parlants amb estats al darrere. Ho hauria de fer Àvila, ¿no?, per exemple, oferint el danés al món. O Xàtiva, vaja, que tampoc em sabria malament que fóra el centre del melic guaraní i oblidara les seues veŀleïtats catalanòfones. No sé si els llatinoamericans s'alegrarien, però seria realment engrescador ser la porta del guaraní cap a Europa. El català, tard o d'hora, arribarà algun dia a la Unió Europea, podria ser que amb un estat darrere també.

Cita dominical / 350: Santiago Roncagliolo

La proteció del català en l'educació va ser un exemple per a les llengües autòctones americanes, abans de convertir-se en tot el contrari: un esforç per esborrar l'altre.

Santiago Roncagliolo, «Perdiéndonos la fiesta», El País, 23.07.2015.

Religions polítiques

Era previsible, i ho continuarem vegent fins que s'acostumen i ho assimilen: ha passat el temps del fingiment de la separació entre estat i confessions religioses, ara toca per fi aplicar-la amb normalitat democràtica. Allà on es puga, clar, i esperant el rebot ideològic dels qui fins ara admetien que això era un valor democràtic, a pesar que l'incomplien sistemàticament amb més o menys hipocresia.

I amb el tradicional cinisme d'alguns polítics catòlics confessos i políticament practicants de predicar i embutjacar-se el gra, tots retratats en els casos més sonats i interminables de corrupció, on pareix que si no has estafat algú és que t'han estafat a tu. Esta rima final també és corrupta.

La mà trencada

Em decidixc a comprar-me una guitarra en Fnac, per aprofitar unes rebaixes que fan. Arribe a casa amb la Yamaha C30 MAII, i està trencada, amb bon colp al cul. Les fan a la Xina i es veu que el viatge no els prova. L'hauria d'haver oberta en el mostrador mateix de la botiga. La calor que fa i mos toca tornar cap allà. Per sort, no hi ha cap problema amb el canvi. No en tenen, però me la duran dimarts que ve. A vore si aixina aconseguixc acabar d'aprendre alguna cançó, com ara Colori d'Angelo Branduardi, San Francisco Bay de Jesse Fuller, Noia de porcelana o Es fa llarg esperar de Pau Riba, sense comptar la coŀlecció completa de cançons del Beatles o unes quantes d'Eric Clapton o de Georges Brassens. Ah, i ara també he començat a malmetre'n alguna de Manel.

Trobe que això de les aficions, això de saber fer moltes coses malament, deu ser cosa de gent constant, per no dir pertinaç. Hi tinc la mà trencada. I qui em senca tocar la guitarra sabrà que és literal.

Les reedicions d'Aracil

Pegue unes quantes voltes per la xarxa i no trobe cap lloc on venguen el llibre d'Aracil Dir la realitat. Es veu que realment està descatalogat. Només m'apareix una venda que sembla que es va fer fa dos anys per 13 euros.

Tinc el llibre, però em passa pel cap què passaria si el perguera, si l'atacaren els tèrmits, si me se cremara... I és llavors quan em calfe el cap per a aconseguir que funcione l'escàner, n'he de fer una còpia per a alçar en l'ordinador o, si l'ajuste bé, per a clavar-la en el Kindle.

El llibre Papers de sociolingüística no el tinc ni en localitze tampoc cap còpia per la xarxa. El mateix s'esdevé amb La mort humana. ¿Què li passa a este home amb les reedicions?

Aldeans globals

L'extensió de l'èuscar en Navarra diuen en el diari que va associada a l'extensió del «nacionalisme». És clar, no diuen que hi haja hagut un moviment espanyolista en èuscar, i tampoc no comenten l'existència del navarrisme en eixa llengua. La cosa era i és ser espanyol, i tal com diu la recepta «no nacionalista» espanyola, espanyol equival a..., sí a castellà, a español, que en diuen també. És clar, per a qui pretén que l'èuscar siga també una llengua d'ús general habitual al país i a l'aldea, seria absurd apuntar-se a una ideologia «nacionalista» espanyola. No impossible, però absurd.

Jo no sóc nacionalista, però no m'estranya que em posen eixa etiqueta: parle en valencià a tothora i amb tothom. Tal com diu Ximo Puig, no és per molestar, és que som aixina, sense nació, però amb aldea: aldeans globals en valencià.

La cançó més sentida

M'ha alegrat saber que la música més sentida o escoltada (en este cas resulta irrellevant la diferència, ¿no?) a les Balears, segons Spotify, és el grup Antònia Font. Esperava que al País Valencià fóra Obrint Pas, però es veu que ara ja no és temps, ja que ho han deixat córrer. Segons la informació que va donar el noticiari, la cançó que es situa damunt és una versió de l'himne del València CF. Jo estic pegant-li tot lo dia a la ràdio de Sènior i el Cor Brutal, però no deu ser prou per a afectar l'estadística valenciana.

Corts fotovoltaiques

Hem tingut la primera reunió del consell de personal amb el nou president de les Corts, Enric Morera i Català (Compromís). No vam arribar a temps d'entrevistar-mos amb el seu predecessor d'esta legislatura, el socialista Francesc Colomer Sánchez, aixina que la meua única referència per a comparar és l'entrevista que vam tindre amb Font de Mora Turón quan va ser nomenat president de les Corts.

És clar, Morera ho tenia fàcil. Mentres Font de Mora em va semblar el cas d'un polític més interessat en la seua «carrera» política que en la institució, Morera mos ha exposat brins nombrosos i encara un poc inconnexos d'idees i propostes de millora de la institució, d'implicació dels treballadors i de repercussió en la societat. Des de la proximitat, sense hieratismes ni falses solemnitats, pot ser que sense concreció encara, però amb una direcció clara d'interés social.

Els canvis hauran de ser simples i complexos, profunds i lleugers, de tot, perquè vint anys d'instauració progressiva de rutines i inèrcies necessiten una manera diferent de gestionar i de pensar. Eixe canvi destorbarà la «comoditat» de la resignació, provocarà algun curtcircuit que caldrà reparar i haurà d'alternar els errors amb les correccions, perquè sembla que estem aprenent a utilitzar les institucions de la democràcia d'una altra manera, amb pactes socials, obertes als ciutadans, fiscalitzades i sòbries. Ara cal vore fins a on arribem: espere que podrem posar plaques fotovoltaiques en les teulades dels edificis de les Corts, que estan morint-se de calor amb la solana que cau.

Cita dominical / 349: Manuel Sanchis Guarner

La llengua és un procés dinàmic igual que la cultura. Com tots els altres trets culturals, la llengua sofreix modificacions en relació amb eks canvis que experimenta la cultura en el seu conjunt.

Manuel Sanchis Guarner, Els valencians i la llengua autòctona durant els segles xvi, xvii i xviii.

Més farts que perros

No trobe l'expressió «més farts que perros» que solia dir un antic company meu de fatigues de la Vall. No sé fins a quin punt era cosa de la Vall o de la creativitat lingüístic dels seus avis, que en sabien molt d'això de les expressions peculiars del poble. I trobe que m'ha vingut al cap pensant en el ministre alemany Schäuble i la seua recepta impossible sobre els problemes econòmics i socials de la societat europea, si és que convenim que hi ha d'haver d'això, de societat europea. Encara que a voltes n'acabem ben farts.

Prosopopeia política

El xocolate del lloro... A estes hores ja sabem que no és un lloro, sinó un estol d'ocells, un ramat d'animals diversos, una prosopopeia de veus més o menys polítiques que representen una faula democràtica de cambra alta. La moralitat es correspon amb la utilitat social de la tasca dels personatges de la faula.

Senadors amb pensió «grega»

Gràcies a la cabuderia del ministre alemany Schäuble, que està exposant sobre el tauler els defectes de construcció de la Unió Europea, que pareix que s'ha anat unflant com una bambolla, si no immobiliària, en este cas (a)política i econòmica; i gràcies a la poca traça del primer ministre grec Alexis Tsipras, estem vivint un moment de revisió i reflexió interessant. Espere que el cuc de seda estiga evolucionant bé dins del capoll. Trobe que jo no havia notat mai que la idea d'Europa fóra tan atractiva i interessant com ara.

Per cert, parlant de cucs de seda i pensant en les fulles de morera, el president de les Corts, Enric Morera i Català, està tenint algunes dificultats per a reorientar les rutines i els processos de les Corts. Era previsible, tot i que no acceptable ni raonable, que alguns diputats del pp, amb més cinisme que barra, parlaren de la poca utilitat d'alguna comissió parlamentària o dels diners que costa fer-la. ¡A fe que en saben, d'això! Ahí els teníem hui fent un examen ben inútil als que seran futurs senadors territorials. Tenint en compte la inutilitat del senat espanyol, haguera segut un bon primer pas que el País Valencià evitara l'enviament de la seua quota autonòmica de senadors. Sí, eixos mateixos polítics valencians i espanyols que remuguen de les pensions de jubilació que es suposa que es repartixen els ciutadans grecs... Schäuble deu estar pensant d'enviar algú més fora de la Unió Europea.

La llengua dels programes

Encara que siga inicialment, indiciàriament i parlant malament, és molt fàcil comprovar què hi ha de frau ideològic i polític en les propostes polítiques que seuen en l'actual parlament valencià. Després de sentir la primera intervenció en les Corts Valencianes de Punset Bannel i la resposta de Puig i Ferrer, podem vore que algunes conclusions es fonamenten en els indicis. Però el cas és que les dades més grosses, lluminoses, les que més mos haurien de guiar a l'hora de ser exigents, poden passar desapercebudes. És el cas dels webs i dels programes electorals. Com que l'anàlisi dels webs trobe que té una interpretació més complexa, em centraré en els programes que he pogut localitzar. Una cerca ràpida, tot i que un poc entrebancada, m'ha permés recopilar (ara, quan ja han passat les eleccions: tinc el vot «domiciliat», ja ho vaig dir) els programes polítics dels principals partits presents en l'hemicicle valencià: pp, psoe-pspv, eupv, Ciutadans, Podem i Compromís. I ara, més enllà del que diuen que s'ha de fer en política lingüística, que també mereix un estudi, és clar, podem vore què fan amb les llengües, en concret, amb el valencià. Per exemple, disponibilitat lingüística del programa electoral:

Força política (escons)	ca/es	es
Partit Popular-CV (31)		×
PSOE-PSPV (23)	×
Compromís (19)	×
Podem (13)	×
Ciutadans (13)		×
Esquerra Unida del País Valencià (0)	×

Com a primera conclusió: els partits que tenen el programa només en espanyol actuen de manera conscientment enganyosa i incoherent. Llevat que la seua coherència radique precisament en això.

Ara sí que toca

Una companya està entre alegre i iŀlusionada per la campanya de canvis que es preveuen en la conselleria. Jo també espere que es complixquen en les Corts les bones sensacions que mos ha deixat el resultat electoral, que eixe «règim» peper que pareixia que s'havia instaŀlat al País Valencià siga història i puga ser esmenat i reformat tant com calga.

Però supose que anirem vegent-ho a poc a poc. I cal que anem a poc a poc, sense pressa i sense pausa, que un «règim» només es demunta ràpidament si la pretensió és instaurar una estructura equivalent. I no és el cas. Per a fer canvis profunds i positius, convé analitzar, estudiar, pensar, aplicar i revisar, activitats a les quals no sembla que estem massa acostumats.

De moment, jo continue posant queixes davant el síndic de greuges. Ara la toca ja al web del presidència actual, que presentava la pàgina amb els canvis d'estructura dels govern valencià estava només en castellà. Deu ser cosa de poca traça i de falta de regulació de la gestió lingüística en el funcionament de l'administració valenciana, cosa que fa anys i panys que hauria d'estar resolta. No sé com anirà la queixa, perquè la pàgina ja està en valencià. Tal com toca. (Això sí que toca ara.)

Vacances gregues

I ara, pensant-ho bé, tampoc seria tan estrany que feren fora Grècia de l'euro. I d'Europa no, perquè la geografia no la poden retocar, de moment. Al cap i a la fi, si els especuladors financers no s'havient atemorit per la possibilitat, si tots sabien que, passara una cosa o altra, hi ha mecanismes polítics i econòmics per a continuar amb el capitalisme borsari, la temor generada pel suposat cataclisme polític que seria l'eixida de Grècia de l'euro no era més que una manera de criminalitzar idees i polítiques.

I ara, per tant, pensant-ho bé, d'una banda, els interessa fer fora de l'euro una Grècia que ha mostrat que els pobres també poden opinar en votacions democràtiques; d'una altra banda, com que té igual si se'n van o es queden, els poden collar tant com vullguen amb condicions i retallades que malmeten qualsevol veŀleïtat social del projecte de reformes grec.

Ara cal saber fins a on consideren acceptable que arribe la contaminació, la malaltia, els dèficits educatius, la insolidaritat, la bretxa social, el socialisme dels rics i el capitalisme del pobres... N'estan parlant Merkel, Hollande, Tsipras, Schulz, Tusk, Draghi i les veus que els parlen a cau d'orella. ¿Tenen els grecs dret a fer vacances?

Cita dominical / 348: Lluís Bernat Polanco i Roig

Alhora, tot i que aquesta possibilitat afavoriria l'acostament de la norma al valencià coŀloquial i per tant l'acceptació i difusió de la llengua normativa, amb el consegüent reforçament del procés de normalització social, també suposaria un augment del code-noise o interferències en la comunicació amb la resta del domini lingüístic.

Lluís Bernat Polanco i Roig, «La normativa al País Valencià. Problemàtica i perspectives», 1984.

L'article aquell

Per fi, al cap de trenta anys m'he pogut llegir el «famós» article de Polanco i Roig de les primeres jornades d'estudi de la llengua normativa: «La normativa al País Valencià. Problemàtica i perspectives». No em va caldre per a fer la carrera, a pesar que Polanco va ser professor meu —no recorde que mos el passara. Però tanta referència que hi fan Abelard Saragossà Alba sobretot, però molts autors i publicacions més, m'han forçat, i m'han permés localitzar el llibre Problemàtica de la normativa del català per uns deu euros (i port a banda) en La Central de Tremp, a través d'Amazon. I ja està, amb la basca del dia, ha estat encara una lectura refrescant.

Encara té molta actualitat. Podem dir que hem avançat en algunes qüestions professionals, i això no lleva que algunes percepcions i discussions s'hagen congelat en el temps; trenta anys d'educació menys generalitzada del que caldria, però contínua, han tingut un efecte en el panorama sociolingüístic; l'existència temporal de dècades dels mitjans audiovisuals en català al País Valencià, la pràctica editorial i institucional permanent en valencià —en graus variables— l'existència i activitat de l'avl; i, més encara, l'arrelament de la llengua en la xarxa, són factors que permeten llegir l'article amb perspectiva. I amb nostàlgia, si vols: l'hauria d'haver rellegit, però almenys he arribat a llegir-lo. I tal com diu Polanco: «No cal dir com hi pot tenir incidència l'intercanvi lingüístic intens entre els més diversos punts del domini lingüístic precisament en aquests registres mitjans». L'aldea ciutadana reclama més intensitat encara.

Trompellots de bona fusta

Fent i refent el diccionari, tope amb «fill de poll, llémena». Veig que Víctor Pàmies no la té i li l'envie, ja que pot figurar al costat de les que recull: «els testos s'assemblen a les olles», «de porc i de senyor, se n'ha de venir de mena», «de tal riu, tal aigua», «s'espina, quan neix, ja pica» i altres. Hi afigc també «de bona fusta ve el trompellot».

Per completar-ho, després de llémena ve llenyar i em ve al cap l'expressió «llenya'l fort», que no apareix en el diccionari (ni localitze en el Tresor del valencià meridional de Carbonell, Tormo i Colomina: per cert, podríem haver fet un volum d'índex alfabètic, o una versió en línia, perquè ja tens faena si hi vols trobar res...). L'expressió pretenia incitar algú a colpejar-li a algú altre, i recorde que la díem quan era menut en la Vall. No sé si la cosa ha continuat o es va quedar en els anys setanta i huitanta del segle passat. A banda hi havia la parònima «llenya al foc», que també tenia a vore amb avivar la flama d'una discussió. I tot això, és clar, podia anar precedit o seguit del crit «¡garbera!» amb què els irreductibles gals vallers apreníem a confraternitzar.

Panorama lliure

L'esmena de restricció de panorama ha estat rebutjada en el Parlament Europeu. Vaig escriure als parlamentaris, seguint la proposta de la Viquipèdia sobre la llibertat de panorama. M'han contestat Marina Albiol (a través de Jon S. Rodríguez Forrest) i Ernest Urtasun. No ho han fet Ernest Maragall, Josep Maria Terricabras, Javier Nart ni Jordi Sebastià. Ernest Urtasun ha fet un missatge ben complet:

Gràcies per escriure i per manifestar la vostra preocupació en relació a la votació sobre la llibertat de panorama.

Us informo que avui ha estat rebutjada l'esmena per la restricció de panorama, amb el vot en contra del meu grup, Verds/ALE, juntament amb d'altres grups. Així, la proposta de restricció de la llibertat de panorama (el dret a utilitzar imatges dels edificis públics i escultures sense restriccions) de moment queda aparcdada. Vull agrair la feina feta des de la ciutadania, ja que sense la seva pressió aquests dies, el resultat podria haver estat molt diferent.

Una cordial salutació.
Ernest Urtasun, Eurodiputat d'Iniciativa per Catalunya Verds - Verds/ALE

Supose que tal com passa en les Corts Valencianes, al Parlament Europeu es repartixen la faena. I, és clar, també per allà hi deu haver alguns parlamentaris que fan més faena que altres.

Pagar-ho amb diners públics

Estan nomenant els assessors dels càrrecs polítics de les Corts. ¿Per a què vol un càrrec públic nomenar personal eventual que li facen d'assessors? La majoria de polítics fan el nomenament per rutina, perquè està regulat aixina, perquè els han dit que hi tenen dret, per coŀlocar companys o coneguts... La cosa deu ser que en algun temps a algú li se va ocórrer pagar l'assessorament ideològic amb diners públics.

¡Oxi!, que vol dir ¡ull!

M'(a)uelo dia: «¡Ojo!, que vol dir ¡ull!» Els europeus hauríem de vore a què equival un «oxi» democràtic contra un «oxi» de la resta dels governants dels països que integren la Unió Europea, però que no integren Europa ni els europeus, i que es mostren incapaços o negligents a l'hora de crear unes institucions europees controlades democràticament. Tal com ha dit Mónica Oltra de passada i pot ser que sense pensar-s'ho massa, podria ser l'hora de la sobrietat de tots i no de l'austeritat contra els altres.

Oxi

Després de l'oxi arriba la calma. La por a la democràcia es conjura amb referèndums. Si tan mal fet estava el que van fer ahir en Grècia, proveu a no fer-ne... Ah, ja, que d'això es tracta.

Cita dominical / 347: Javier Marías Franco

La gent indignada o predisposada a estar-ho és la que menys escolta i raona, i la més manipulable, i acaba sent només intolerant.

Javier Marías Franco, «Un prestigio infundado y dañino», El Pais, 05.07.2015.

Apagar o a pagar

La pregunta és ¿quants morts hem de pagar? És a dir, en una pastera en la mar, per uns medicaments cars, per la pensió de misèria, per no tindre educació... Els grecs estan decidint si preferixen pagar tants morts o no en volen pagar. El vocabulari econòmic dels qui volen imposar el camí --sense referèndum-- que hauria de seguir Grècia, amaga que el preu que cal pagar per les seues receptes no són dos pollastres, un conill o uns ous de tant en tant, com es fea abans amb el metge del poble.
Apagar la llum del rètol que hi ha a la muntanya de Cullera, pot il·luminar un servei públic, unes hores d'un moribund, uns llibres per a algú que aprén quin valor té l'educació pública. Però la despesa que es fa i la mort que s'evita no formen part del PIB. Al contrari.

Aclarida de sous i noms

Per a començar, i aprofitant que ho estan tractant ja d'entrada, podrien optar per uns criteris objectius i públics per a fixar les retribucions dels càrrecs polítics, perquè desconcerta una mica que Ada Colau, alcaldessa de Barcelona, haja de cobrar uns 37.000 euros bruts a l'any i que Joan Ribó, alcalde de València, en cobre uns 80.000.

En les Corts ja tenim l'Enric Xavier Morera Català com a president. Enric Morera i Català serà el seu nom polític a partir d'ara. Fins ara els problemes eren sobretot els accents dels cognoms, que molt sovint ni els diputats mateix sabien com posar. Esta legislatura, en canvi, és la dels noms polítics. Tenim Ximo, Toñi, Fran, Marian, i uns quants diputats més que abandonen el segon nom, com el nou president del parlament. Ara cal fer força per a que la renovació vaja més enllà d'aclarir-se els sous i els noms. Està bé això començar amb la gestió de l'accident del metro de València del 2006.

La transparència pel mòbil

La transparència i la nova política d'austeritat racional i equitativa és possible que haja donat el primer fruit: després de ser coneguda la possible compra de telèfons mòbils nous de trinca per als diputats del parlament valencià, l'han paralitzada. Se'n va el president de les Corts, Francesc Colomer —el breu, però intens—, que no ho va arribar a firmar, i ara diuen que miraran com està la qüestió abans de gastar-se més de sixanta mil euros per a unes funcions que sabem que la majoria dels diputats ni necessiten ni aprofiten. ¿Encriptació? ¿Seguretat? Home, el botó nuclear de la tercera guerra mundial no devia estar en mans de Camps, Blasco, Rita o Cotino, ¿oi? I per a la iniciar collita de caquis, doncs... Per cert, corre el rumor que ja hi ha una empresa valenciana de mòbils que ha fet una oferta millor.

Pot ser que la transparència estiga enterbolint alguna de les formes d'aconseguir «prestigi» que s'han fet servir fins ara. Haurem de vore ara què fan amb els cotxes oficials i els aparcaments llogats. Ara, la jugada fosca del president de les Corts recanviable, algun dia l'hauran d'explicar. Encara que siga amb la cara roja. Certament, això tampoc no prestigia massa la institució.

Amb iPhone i cotxe oficial

Era evitable, però no ho han pogut evitar: la mesa de les Corts Valencianes ha aprovat una ronda de mòbils nous a més de sis-cents euros per cap. En total, més sixanta mil euros en telèfons iPhone. Ara caldrà que ho expliquen, perquè supose que eixa compra deu tindre alguna explicació tècnica i econòmica. De la mateixa manera, esperem que les paraules de la diputada Carolina Punset en el diari Las Provincias fa uns mesos vullguen dir alguna cosa:

Cal Escenificar que els polítics no viuen en una situació de privilegi que no té la resta de la ciutadania. Jo procure moure'm en transport públic. En campanya m'he traslladat d'Altea a Alacant per tal de poder usar el tren. M'agrada el model nòrdic, on fins al president va en metro.

Encara no han començat i, al costat de bones propostes, els ciutadans haurem de començar a demanar dades, explicacions, i que els fets concorden amb les paraules.

Més faena que un porc solt

Hi ha qui ha rebut com a principal ensenyament sociolingüístic que l'entrada principal del diccionari és la bona. ¿La resta? Pensen que no ho són tant, cosa que quasi vol dir eufemísticament que són roïns per als usos escrits formals, institucionals o mitjanament pretenciosos. I per això hi ha qui pensa que faena és vulgar i diu feina i, si es presenta, estirant encara més el braç que la màniga, fins i tot acaba reblant-ho amb una dièresi: «feïna».

Al cap dels anys, assumint que l'edat corrou la capacitat de sorpresa, assumixc que la decisió política de la ciutadania em va sorprendre, però pel mateix marge de resultat, per poc, pel poquet que canvia majories absolutes per pactes proporcionals i majoritaris. Ara caldrà molta faena, molta reflexió informada i molta bona voluntat, perquè tres dècades de polítiques destarotades han fet el seu efecte. Sí, tres dècades, perquè cal tindre en compte que, tal com ria Piqué en el Camp Nou amb allò de Kevin Roldán, «contigo em...pezó todo», ací tot va començar amb una «paella valenciana» per la tele. En resum, mos donaran més faena que un porc solt.

L'aldea particular

«Allà on triomfa la política d'immersió lingüística estem tornant a l'aldea» va dir Carolina Punset (en castellà, llengua habitual en Jaraguas, aldea de Venta del Moro) en el ple d'investidura del president de la Generalitat dijous passat. Tenint en compte el context del seu discurs i de l'acte on el pronunciava, no podem pensar que estava referint-se a la immersió lingüística que es puga produir en Conca, Jaén o Àvila... Bé, dubtem que en eixos llocs s'haja generalitzat més immersió lingüística que l'habitual dels territoris on la preocupació lingüística en l'educació no passa del cultiu del monolingüisme en un idioma oficial (el castellà, en estos casos).

En principi, cal entendre la immersió lingüística com l'experiència en què la llengua de relació i d'instrucció a l'escola i la llengua familiar dels infants són diferents. Tanmateix, la diputada Punset Bannel no va aclarir de què parlava i, per tant, semblava que apeŀlava al que tots podíem «sospitar»: al bubo sereno en què volia convertir el concepte «immersió lingüística». I això reblava el clau que havia intentat posar prèviament en dir que el valencià és «poc útil» per a trobar faena. En eixe punt, a més, va confondre els drets i obligacions d'una administració democràtica amb el que pot ser la percepció de la diputada sobre el que és útil per a la societat. Per exemple, podem opinar que el seu discurs va ser «poc útil», però tenia tot el dret a exposar-lo.

Com que la cosa no té més suc, i relacionant-ho amb la utilitat, esperem que no siga eixe el rigor en les idees i en l'exposició que ha de practicar la seua formació política en el parlament valencià.

Cita dominical / 346: Jaume Vallcorba i Rocosa

Caldria aclarir fins a quin punt tenim seny —és clar, no és pas la mateixa cosa tenir una paraula que tenir la qualitat a què es refereix aquella paraula.

Jaume Vallcorba i Rocosa, «Funcions del llenguatge», Obra gramatical i lingüística completa.

Arri, gos

"Arri, gos, que t'agarre"... Han passat tants anys, milers d'articles, llibres i estadístiques, però el prejuís sobre l'aldea global són els mateixos que quan l'aldea era gal·la.

Noms artísticament polítics

Segon les paraules d'ahir mateix del president de les Corts Valencianes, el nou president de la Generalitat valenciana es dirà Ximo Puig i Ferrer. ¿És eixe el nom del càrrec públic? Els ciutadans estem obligats a tindre un nom oficial en el dni, i bona cosa de patades que mos han fet pegar durant molts anys per a resoldre si el tenim en valencià, si posem els cognoms no sé com, si s'hi valen els hipocorístics, etc.

En canvi, els polítics que tant regulen la vida de tots amb lleis i reglaments, pareix que vullguen quedar-se fora de la regulació: ara em diuen Joaquín Francisco, ara em diuen Joaquim, ara em diuen Ximo... No és cap jovenent que estrena majoria d'edat, ¿què s'ha preocupat de posar-se en el dni seguint els procediments regulats pels dirigents polítics del seu partit i d'altres? Sospite que el seu dni continua amb el «Joaquín Francisco» primigeni.

En les Corts Valencianes ara estem que si ara em diuen Francesc Xavier, que si només Fran; que si em diuen Enric Xavier, que si només Enric; que si em diuen Toñi, que si Antonia; que si em diuen Clara de Asís, que si Clara; que si em diuen Mónica, que si Mònica; que si em diuen Isabel Plácida, que si Isabel; que si em diuen José Antonio, que si Antonio, que si em diuen Alfredo Miguel, que si Alfred; que si em diuen Carolina Clara, que si Carolina; que si em diuen José Luis, que si Josep Lluís... ¡Ei, alerta, que este, Moreno Escrivà s'ho va canviar com fem tots!

És a dir, els polítics poden tindre l'opció de fer servir noms «de guerra», «artístics» o «polítics». Però això s'ha de fer en igualtat, regulat i transparent. Que establixquen un procediment i un registre de noms dels polítics. Mentrestant, haurien de cenyir-se al dni, tal com mos obliguen a fer la resta quan es tracta de noms amb valor oficial.

I ja no parlem dels cognoms: Mollà o Mollá, Ciscar o Císcar, Pallarès o Pallarés, Morera Català o Morera i Català, Colomer Sánchez o Colomer i Sánchez, Juan Huguet o Joan i Huguet, Tébar o Tebar..., perquè en este àmbit, a més de la confusió que les alimentacions han provocat al llarg de la història, es dóna la peculiaritat actualment que tot depén del lloc on et facen el dni, que a voltes pocen accents i a voltes diuen que no poden posar-los, que si posen la conjunció entre els cognoms, que si no la posen, que si es poden posar guions, que si no... ¡Sort que les identitats no es fixen en els registres públics!

L'ombra de la velocitat

Córrec i córrec pel riu, però no m'agarre, l'ombra de les curses passades sempre va per davant. Puc adduir unes quantes causes que espere que no siguen excuses ni fatalitats: m'han canviat el recorregut i, a més, ara és més llarg; la transició del futbet costa més amb els anys... Això sí, a pesar de tot, progresse des del primer dia d'esta temporada: de 14:02 a 13:51, per ara. A la quarta ja vaig trobant-me un poc més a gust i vaig deixant de pensar en les passes que faig, en les cames carregades, en la posició del cos, en no enviscar-me les ulleres amb la suor... Això sí, em cal anar a migdia, quan el sol està més alt, quan el riu està més buit i no vas entropessant amb les multituds saludables.

La bandera a l'esquena

La caricatura que fan alguns «no nacionalistes espanyols» de la resta de nacionalistes té molt de fonament. Sobretot perquè es tracta d'una caricatura en un espill entelat: si passes el dit per la superfície apareix el mateix -isme a cada costat.

És innegable que, sense valorar les causes i atzars de la història, el castellà forma part de la cultura comuna de molts territoris del món. Però resulta realment sorprenent que encara hui en dia algun militant d'eixe suposat «no nacionalisme» espanyol pretenga que l'espai compartit de qui només coneix i utilitza el castellà és més ample i comú que el dels qui són, com a mínim, bilingües i compatixen cultures, llengües i espais.

Per això resulta tan cridanera la bandera d'Espanya que es fa posar Pedro Sánchez a l'esquena l'altre dia: perquè encara no l'han imposada..., vullc dic, compartida més que en..., això, en «espanyol».

El retrat del retret

El retret és una variació del retrat, és a dir, és una faceta més de l'art pictòric o escultòric. Els «artistes» formen corrents diferents on podem observar abstracció, minimalisme, barroquisme i totes les tendències possibles. I són només modulacions de la veu.

Al rescat parlamentari

Han començat per parlar dels aparcaments que la institució té llogats innecessàriament, però sembla que no n'han tret l'aigua clara. Encara hi ha qui és capaç de sostindre que cal mantindre eixos lloguers (uns cinc mil euros mensuals) en previsió de la necessitat d'aparcar quan es produïxquen votacions urgents que no s'haurien de vore entrebancades per l'aparcament dels vehicles. ¿Quan s'ha donat eixe cas? Ho desconec, però em sembla que no es donen tots els anys. D'altra banda, hi ha avions, taxis, autobusos, metro, tren, bicicletes, per no parlar de patins, monopatins, tricicles o, simplement, l'anar a peu de tota la vida. Supose que deuen haver previst, en cas d'embús, el rescat dels diputats amb helicòpter. O amb drons. Encara es suposa que seria més simple preocupar-se del funcionament dels sistemes públics de transport.

La renovació dels parlamentaris de les Corts Valencians és una ocasió per a trencar estes i altres inèrcies amb què algunes pràctiques negatives o dubtosament beneficioses per a la societat s'instaŀlen en una institució quan es dóna la combinació de majoria absoluta, personalisme, opacitat i absència de controls públics, que diria que és molt el que ha passat fins ara. També és, per tant, una oportunitat per a la imaginació i, ja posats, per al rigor en el tractament dels diners i els recursos públics.

Cita dominical / 345: Michael W. Apple

El control de l'escola, el coneiximent i la vida quotidiana pot ser, i és, més subtil, ja que inclou moments que aparentment no tenen transcendència. El control és exercit en els principis constitutius, en els codis i, especialment, en les pràctiques i en la consciència de sentit comú que subjau en les nostres vides, i també per una divisió i manipulació econòmica manifestes.

Michael W. Apple, Ideology and curriculum, a partir de la traducció al castellà de Rafael Lasaletta.

El pes de les imàtgens

En lloc d'anar llegint i ventilant-me el munt de llibres i revistes que me s'acumula com el plom dins dels ossos, encara m'entretinc provant a editar llibre en format pdf per al Kindle. Prove ara amb El señor de Bembibre de Gil y Carrasco. Trobe algunes edicions en la xarxa, però no em satisfan. I quan tope amb uns pdf de l'edicions de 1920, cortesia de la Universitat de Toronto (25 megues) i de la Biblioteca Digital de Castella i Lleó (46 megues), em pega per incloure en la meua versió les imàtgens que decoren l'edició. La diferència estètica és notable, més encara en una obra d'este estil.

Veig que les imàtgens, encara que siguen retallades, pesen massa encara i el llibre tindrà massa megues. Les canvie a blanc i negre. Uf, aixina la cosa queda molt més lleugera. De fet, el Kindle també és en blanc i negre i, per tant, tot acaba lligant.

La imparitat

El canvi polític en les Corts Valencianes circula pel camí de la imparitat. Fa uns dies comentàvem quina era la composició de la Mesa de les Corts:

Francesc Colomer Sánchez

Enric Morera Català

Alejandro Font de Mora Turón

Emilio Argüeso Torres

Marc Pallarès Piquer

Ara han arribat els nomenaments del personal eventual (bocv núm. 1, 19.06.2015) que ha d'assessorar els càrrecs polítics:

José Manuel Gisbert Querol

José Amador Martí Sanchis

Vicente Carlos Bufort Calvo

Josep Maria Martínez Ruiz

Ignacio Calabuig Calvo

Enric Cuenca Teruel

Lluís Miquel Campos Sanchis

No sé si serà la testosterona del canvi. Mirant-ho amb esperança i ingenuïtat, podríem pensar que els nous hòmens són simplement persones més que mascles. Però, aixina i tot, s'entén d'una forma ben simple per què les dones queden excloses del procés de canvi polític i social en este àmbit. No cal explicitar-ho, ¿oi? Si no fóra aixina, trobe que caldria esmenar alguna cosa.

Formes i continguts

El petit problema lingüístic de les Corts Valencianes que comentàvem ahir, s'ha resolt. Els procediments de revisió dels texts que publica la institució es mantindran i els tècnics lingüístics del Servei de Publicacions continuaran fent la seua faena.

Les errades manifestaven una improvisació o un error de gestió, si vols, però sobretot una mancança formativa a tindre en compte. No té massa sentit que substituïm la formació lingüística per programes de traducció com el Salt ni per equips de tècnics lingüístics. Es suposa que els parlaments es dediquen a això, a la paraula. I des de fa molts segles, quasi més a la paraula escrita que a la paraula expressada en plens i comissions, ja que tot això es convertix en text escrit.

Forma i contingut tenen una relació intensa, que no sol ser causal, però tampoc sol ser casual.

Qu'estem patint

L'actualitat lingüística de les Corts comença —esta nova etapa— amb detalls inesperats i que permeten pensar que el control de qualitat no és encara una idea d'ús comú en la gestió política. Per a aquells que tenen un poc d'interés per la formació en valencià, el titular d'una notícia del web de les Corts de hui els pot servir per a practicar un poc d'ortografia i gramàtica:

Colomer rep en la seua primera visita com president als dependents qu'han patit el copagament

És cert que tots podem cometre errades, i per això serà interessant introduir una revisió de la qualitat dels escrits que evite acumular en un titular tres errors tan cridaners. Que els faça jo, a pesar de tanta escola com tinc, val —per lamentable que em sembla a mi mateix—; però no els hauria de permetre una institució amb tant de funcionari preparat per a pegar-li una miradeta al text.

En tot cas, més que propostes normatives per a l'avl, són un símptoma relacionat amb la recepció de la normativa que indica que és possible que eixe tòpic que diu que estem sobradament formats en valencià no és tan cert com volem creure, a pesar dels titulets de la jqcv que tots tenim i «qu'hem patit».

El paradigma de l'exigència

Pareix que estem canviant el paradigma de l'exigència política, és a dir, l'exigència sobre els usos i costums dels polítics clavats a governants. I hem topat amb el fet que molts ciutadans anem a valorar l'actuació dels polítics amb un paradigma diferent del que fan servir els «tertulians a crits» dels programes de ràdio i televisió. Ara toca que els polítics entenguen que no poden continuar amb suposades línies roges i llistons d'exigència pirotècnics per a altri.

Per això, ara que n'hi han que ixen a demanar que dimitixca una «imputada» per participar en un acte reivindicatiu —com fan amb Rita Maestre en Madrid—, hauríem d'assimilar que no té massa sentit que dimitixquen els qui reivindiquen millores socials per imputacions, al cap de quatre anys, de suposats delictes que no tenen cap relació amb la gestió dels béns públics. La justícia funciona amb retard, la legislació i la seua aplicació són molt millorables. Seria més convenient explicar-ho bé i demanar solucions per a això.

De fet, els qui demanen eixes dimissions apeŀlant a línies roges i llistons d'exigència absoluts i sense detall de supòsits, haurien d'explicar amb concreció quin és l'avantatge social que proporcionarien unes destitucions o dimissions que eliminarien de la política precisament els qui participen més activament en reivindicacions que proposen la millora de la societat. L'explicació raonada dels actes i la concreció de les propostes, això també hauria de formar part del nou paradigma d'exigència.

El context dels acudits

Combines les simfonies cinquena i setena de Ralph Vaughn Williams amb quadres de Karl Friedrich Lessing i és com si entrares en un noveŀlot del segle xix. Una modernitat absoluta, si penses que acabem d'estrenar una era política que pretén tindre un poc d'èpica i heroisme ètic.

Està clar que continuarem amb les interferències dels altres gèneres de la creativitat humana, com ara els acudits cruels sobre els jueus o les víctimes del terrorisme que va difondre l'actual regidor madrileny Guillermo Zapata per Twitter fa uns anys, quan no tenia cap càrrec, tal com comenta Nacho Vigalondo en «Este es Zapata» (Eldiario.es, 15.06.2015) . Hauríem de revisar no tant els acudits, sinó els comentaris «polítics» d'uns quants dirigents polítics (del pp, especialment) que ara mateix deuen estar exigint la destitució de Zapata. Em sembla que no els salva ni el context, i els ciutadans els han continuat votant. L'error dels casos d'ara mateix és la falta de previsió que la transparència té també eixes obligacions: eixe debat s'hauria d'haver tingut en la tria dels candidats i durant la campanya electoral. Els ciutadans hagueren decidit la importància del context, de la llibertat d'expressió i de la proposta política.

Dit això, la millor eixida que he vist —me l'ha enviada Takse—, comparable a les Woody Allen, El Gran Wyoming o Santiago Segura sobre ells mateixos i les seues circumstàncies, és la d'Irene Villa, víctima del terrorisme, que es riu de sentir-se dir «dona explosiva», tal com comenta Iñigo Sáenz de Ugarte en «Sobre el Holocausto, el humor y la política madrileña» (Eldiario.es, 14.06.2015). L'acudit de Sarah Silverman demana un poc de sentit comú:

La meua neboda em va dir:
– Tia Sara, ¿sabies que Hitler va matar 60 milions de jueus?
La vaig corregir i li vaig dir:
– Crec que és responsable d'assassinar 6 milions de jueus.
– Ah, bé... ¿Però quina és la diferència?
– La diferència és que 60 milions és imperdonable, joveneta.

Cita dominical / 344: Juan Bautista Bergua Olivarrieta

La simpatia de Constantí per la nova doctrina va començar a manifestar-se d'una manera clara amb una mesura enterament justa i tolerant: la promulgació de l'Edicte de Milà, l'any 313, que establia la llibertat religiosa; llibertat que ara, per cert, dèsset segles més tard (dèsset segles durant els quals tanta sang va ser abocada a causa, per contra, d'infames intoleràncies religioses, filles d'esperits tancats, entestats que la seua religió era superior a les altres, o als quals convenia que així es creguera), dèsset segles més tard, dia, 3.000 bisbes no han estat capaços d'establir en l'últim concili, no volent enrecordar-se de l'alegria dels cristians de llavors, i per no entristir, sense dubte, els més tancats d'ara.

Juan Bautista Bergua Olivarrieta, «Noticia preliminar» a La novela bizantina, 1965.

No programàtic

S'ha emocionat Takse amb els nomenaments de Manuela Carmena, Joan Ribó i Ada Colau com a alcaldes de Madrid, València i Barcelona, respectivament. La intervenció de Carmena, que hem pogut seguir completa, mos ha tocat el tendre democràtic. Reiniciem la democràcia. Per als poc donats als matisos informàtics, reiniciar no és formatar ni reinstal·lar. El sistema operatiu és correcte, però conté ara mateix massa fragments de codi que entrebanquen els processos i uns quants virus que fan que els sistema s'estiga pegant uns quants bacs en els àmbits més generals de l'ocupació, la redistribució, l'equitat, la sanitat i l'educació. Reiniciar els processos conforme ha proposat ja Manuela Carmena des de l'exemple mateix del seu primer discurs "no progrmàtic": dades en lloc d'ordres del dia en les pantalles del ple.

Acords i confusions

Diu que el nomenament de Colomer i Sánchez com a president de les Corts només durarà unes setmanes i que després el president serà Morera Català. No volíem jugar al canvi de santets, però pareix que acabarem amb la coŀlecció completa. Mala cosa, si comencem amb confusions i improvisacions. Que si el president, que si uns diputats del psoe s'enganyen (o no) i voten el candidat de Ciutadans en lloc del candidat de Podem... La poca credibilitat que tenen se la treballen bé.

Els polítics, i no sé si els nous diputats tenen cap idea sobre això, no deuen haver pensat encara en una idea que donaven en el documental Corrupció, l'organisme nociu: el poder no pertany a les institucions ni als càrrecs, sinó als ciutadans. Les institucions, els càrrecs i la política ha d'estar al servei dels ciutadans. Espere que l'acord del Botànic no acabe donant joc per a la broma fàcil d'«acord del Titànic».

Testosterona en la mesa

«Esta es la última, Rita» li ha dit en castellà el president de la mesa d'edat, Fernando González Delgado, a Rita Barberá Nolla quan estaven fent la tercera i última votació de hui, durant la constitució de les Corts Valencianes. Tenim a Francesc Colomer i Sánchez (61 vots) de president, a Enric Morera Català (55) de vicepresident primer i a Alejandro Font de Mora Turón (31) de vicepresident segon (a més, els secretaris primer i segon: Emilio Argüeso Torres i Marc Pallarès Piquer). Mirant-ho aixina, fins i tot podria semblar que Fernando González Delgado fea referència al fet que Rita Barberá Nolla fóra l'última dona, ja que no n'hi ha cap en la mesa de les noves Corts Valencianes. Tanta caguera amb les llistes cremallera o paritàries ¡i ací tens els ous, Joana!

Com que això encara és rellevant, cal notar que n'hi han 43 diputades i 56 diputats, fet discordant respecte a la distribució per sexes de la població del País Valencià, composta per 2.475.081 hòmens i 2.529.763 dones. Cal tindre en compte que la legislatura passada van formar part de les Corts, en un moment o altre, 75 diputats i 54 diputades. La dada és rellevant, però esperem que la testosterona no determine massa les polítiques d'esta legislatura.

Corts socials

Hi ha funcionaris de les Corts Valencians preocupats pel futur de la institució, perquè esta institució fa ja uns quants anys que va perdre el seu valor com a «poder legislatiu», va perdre la seua autonomia i es va convertir en una cambra de «repés» (en lloc de «contrapés») per al poder executiu, és a dir, de suport «incondicional» de les actucions del govern valencià. Espere que el canvi polític que s'ha produït electoralment es convertixca en un canvi polític institucional.

A més de recuperar l'autonomia del parlament, em vénen al cap unes quantes mesures que es podrien aplicar ràpidament:

Aplicació de l'Estatut del personal de les Corts Valencianes; reclassificació dels uixers

Implantació de la proposta de carrera professional consensuada pels sindicats

Implantació de la participació ciutadana directa en les propostes legislatives

Eliminació del personal de confiança

Eliminació de les subvencions per escons aconseguits

Instaŀlació de plaques solars per a producció d'aigua calenta i d'energia elèctrica

Clausura del restaurant de luxe i reconversió en un servei útil per a la ciutadania

Encara n'hi ha més coses a revisar, però estes serien les més fàcils i que mostrarien que pretenen que la institució comence a funcionar amb un sentit social real i no tan sols retòric. Bé, no esperem milacres.

Còmics de la corrupció

El fenomen de la corrupció mos ocupa la vesprada en La Rambleta: Corrupció, l'organisme nociu. El documental és intens i commovedor, un poc massa llarg si vols, però ben formatiu i informatiu. Tornem amb l'autobús cap al centre de València, envoltats d'organismes nocius que la força de l'ús de la democràcia hauria de convertir en anticossos de futures epidèmies. Em comenta Takse que Eudald Carbonell sospita que la corrupció pot ser bona per a la preservació de l'espècie. La felicitat a qualsevol preu, ja ho dient els neandertals.

Ma mare em regala el Mortadelo y Filemón sobre el tresorer del «Partido Papilar». Còmic d'humor infantil, que té la gràcia de la nostàlgia, si vols, però amb poc suc. Espere que el còmic sobre la València enfollida per la corrupció i la desigualtat tinga més suc. I que en facen una sèrie que explique el sainet dels pactes entre Ximo Puig i qui siga que li faça un bon regal, com ara el joguet de la presidència de la Generalitat. Sort que «Oltra València és possible», que encara veig apegat per l'itinerari de l'autobús de la línia 9.

Fiblons semàntics

Després d'un cap de setmana de futbol, la final de la Champions per al Barça i el colofó de la victòria de Wawrinka en el Roland Garros, per a alleujar la picor esportiva, mire d'arreplegar les explicacions i variants que es donen per a rantella que és la forma com designe els insectes com ara la mosca del vi i altres semblants, sense arribar a confondre'ls amb els mosquits (estos es suposa que piquen): moscard, mosquit, mosquill, mosquí, rantell, randell, rantella, randella, randilla, rendilla, rampella, tarantella, coín, coí, coïc, escoín, cuït, cuïc, uït, marfull, cosí, mustic, tíntula, tintura, rinxola, grinxol, ganxola, moixall. Els noms dels animalets i les plantes, tal com no es cansa de mostrar-mos Veny (i Vallverdú ací per a este cas), estan plens de fiblons semàntics que desperten la curiositat.

Cita dominical / 343: David Brooks

Quan una persona percep que hi ha res que li causa dolor, o que no estan d'acord amb ella, o es sent «insegura», s'ha comés una infracció. En l'assiga de Shulevitz, una alumna de Brown abandona un debat en la universitat i es resguarda en una habitació aïllada perquè «es sentia bombardejada per una allau de punts de vista que anaven verdaderament en contra» de les seues fermes i adorades conviccions.

David Brooks, «La nueva cruzada universitaria», El País, 03.06.2015.

Recorregut alternatiu

Les obres permanents de revisió dels recorreguts  del riu em lleven el meu trajecte habitual. Amb l'aplicació Runtastic comprove que un dels recorreguts alternatius que faig té quasi la mateixa distància. El temps, molt pobre. Deu ser cosa de la temporada de futbet: 14:02. Ja vorem mque dóna de si este cos.Ah, la victòria del Barça m'alleuja les cames.

Sense soflames

Esta setmana he afegit una fitxa per a recollir que soflama apareix en el dnv (ja apareixia en el Salt 2.0 i en el dcvb. Cosa dels discursos polítics que ara mateix han recobrat virulència i, vaja, un poc d'interés. A més, he pogut incloure set recursos de cerca més en el Multicerca (proporcionats pel Termcat).

Ha estat una setmana intensa, si compte la convocatòria de mesa negociadora que hi havia dimarts en les Corts (on precisament temia que podia haver de sentir alguna soflama) i que van anuŀlar menys d'una hora abans: el desgast psicofísic que això em provoca ja havia fet bastant efecte, perquè encara estava pegant-li voltes a l'assemblea de divendres passat. I ara, això, tinc son, vetle un poc massa mirant films de qualsevol pelatge o inclús, sense que siga habitual, anant al teatre: Las guerras correctas de Gabriel Ochoa en La Rambleta. Molt bona, l'obra, una espècie de Good night and good luck a l'espanyola. I molt entretinguda també l'entrevista posterior de Mariola Cubells a Jordi Évole al mateix teatre. Volia haver memoritzat una frase fantàstica de l'Évole sobre el periodisme o la democràcia, però me s'ha oblidat. La llàstima, com crec que ja estem lamentant massa ocasions perdudes, és que l'entrevista, no sé per quin motiu, no va ser en valencià.

Presons prussianes

Edite per al Kindle El vistador del preso de Concepción Arenal, perquè a Takse li ha pegat per llegir-lo, aconsellada a distància per Manuela Carmena. Manuela Carmena en poc de temps ha aconseguit semblar aquella mesura de totes les coses fusteriana que fea temps que estàvem enyorant, una volta desapareguts Joan Fuster i José Luis Sampedro. Mentres l'edite comprove que hi ha idees a tindre molt en compte i que no són cap casualitat que formen part d'eixa història desconeguda de la humanitat relacionada amb la coŀlaboració, l'empatia, la racionalitat i la justícia:

Si lo que allí sucede es bueno, ¿qué inconveniente hay en que se sepa? Si malo, debe saberse para remediarlo.

Estava parlant del reglament de les presons de Prússia. I qui diu Prússia, en estes qüestions, pot dir que cal recordar-li-ho al ministre de Justícia i al govern espanyol actuals.

El permís d'expressió

La blasfèmia, els (polítics) detinguts emmanillats, el «martelleig» dels mitjans sobre els casos de corrupció, els xiulits als himnes (a l'espanyol només, per ara)... Han pensat de fer un arreglet per al putxero de les prohibicions «democràtiques». Hi ha qui es pensa que la llibertat d'expressió només equival a l'aplaudiment de la seua ideologia. Per a la resta, no sé, podrien posar una taxa, ¿no?

Fer dret

Estem pensant de fer una llista de films sobre advocats i judicis per a fer-li un regal a una xiqueta de quinze anys que mos ha amollat que vol ser advocada. Les primeres que mos han vingut al cap són Erin Brockovich i The Pelican Brief. Les dos són de Julia Roberts i cap de les dos li sonen a la xiqueta, cosa que mos sorprén, perquè tenim la sensació que eixes referències formen part d'una certa cultura comuna, cinematogràfica o televisiva, però no és ben bé així.

Un company em diu que sóc un «immigrant digital», que necessitem teclats per a escriure en el mòbil, no com els xiquets d'ara, «natius digitals», que naixen ja amb apèndixs preparats per als aparells que formen part de la nostra quotidianitat. Per als aparells, perquè amb els continguts deu passar el mateix que amb l'antiga «tecnologia digital» dels llibres en paper.

El format de les peŀlícules serà en dvd, que també pareix que siga ja un poc «carpetovetònic» —com es dia abans—, però pensem que encara queda bé com a regal. I com que és un regal, mos permetrem incloure un poc de tot, encara que siguen títols d'eixos que li sonaran a prehistòria: A Few Good Men, The Winslow Boy, Witness for the Prosecution i Judgment at Nuremberg. Ja vorem si acaba fent dret o cinema, si és que encara en fan llavors.

Teclat extraplà de Logitech

Faig proves amb un teclat Logitech Keys-To-Go amb el meu mòbil BQ blanc. Tot i que el manual d'instruccions prometia variar fàcilment la disposició del teclat, es veu que el meu mòbil és un poc justet i no aconseguixc ue funcionen els accents a la primera. Localitze en la Google Play el programa Logitech Keyboard Plus. Me l'instal·le i, finalment, amb la disposició del teclat en castellà (el programa no té encara l'opció del català), tinc totes les tecles ben localitzades i els accents funcionen correctament. No està gens malament.