Combines les simfonies cinquena i setena de Ralph Vaughn Williams amb quadres de Karl Friedrich Lessing i és com si entrares en un noveŀlot del segle xix. Una modernitat absoluta, si penses que acabem d'estrenar una era política que pretén tindre un poc d'èpica i heroisme ètic.
Està clar que continuarem amb les interferències dels altres gèneres de la creativitat humana, com ara els acudits cruels sobre els jueus o les víctimes del terrorisme que va difondre l'actual regidor madrileny Guillermo Zapata per Twitter fa uns anys, quan no tenia cap càrrec, tal com comenta Nacho Vigalondo en «Este es Zapata» (Eldiario.es, 15.06.2015) . Hauríem de revisar no tant els acudits, sinó els comentaris «polítics» d'uns quants dirigents polítics (del pp, especialment) que ara mateix deuen estar exigint la destitució de Zapata. Em sembla que no els salva ni el context, i els ciutadans els han continuat votant. L'error dels casos d'ara mateix és la falta de previsió que la transparència té també eixes obligacions: eixe debat s'hauria d'haver tingut en la tria dels candidats i durant la campanya electoral. Els ciutadans hagueren decidit la importància del context, de la llibertat d'expressió i de la proposta política.
Dit això, la millor eixida que he vist —me l'ha enviada Takse—, comparable a les Woody Allen, El Gran Wyoming o Santiago Segura sobre ells mateixos i les seues circumstàncies, és la d'Irene Villa, víctima del terrorisme, que es riu de sentir-se dir «dona explosiva», tal com comenta Iñigo Sáenz de Ugarte en «Sobre el Holocausto, el humor y la política madrileña» (Eldiario.es, 14.06.2015). L'acudit de Sarah Silverman demana un poc de sentit comú:
La meua neboda em va dir:
– Tia Sara, ¿sabies que Hitler va matar 60 milions de jueus?
La vaig corregir i li vaig dir:
– Crec que és responsable d'assassinar 6 milions de jueus.
– Ah, bé... ¿Però quina és la diferència?
– La diferència és que 60 milions és imperdonable, joveneta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada