divendres, 1 de gener de 2010

Futurs passats

La llum del passat

Ha començat, doncs, la segona dècada del segle i continuem per ací fent anotacions oportunistes. Hui havia pensat que parlaria sobre el fet que hi haja conductors estúpids i prepotents, però no tan sols això, sinó que a més porten un bmw de molta cilindrada i qualsevol redona els sembla bona per a intentar un avançament per la banda que siga. Atés, però, qui conduïx altres «vehicles» en esta societat (empresarials, sindicals, polítics i funcionarials), el que no deu ser admissible és que jo pretenga cenyir-me a les possibilitats d'un codi de circulació que vés a saber fins a quin punt està ben fet, més enllà de la gràcia democràtica que el seu bmw haja circulat uns quants quilòmetres quasi a remolc del meu Opel tronat.

Altres circulacions interessants són les dialectals que diria que estan per fi fent-se més comunes del que l'encotillament valencià deixa vore. En la revista El Temps hi ha els articles de Bezsonoff i en Presència (núm. 1972) una entrevista d'Esteve Cabrera a Jordi Barre que també deixa moltes formes i expressions que hauríem de poder llegir i sentir més sovint: «vai», «havii», «memori», «se pot pas», «belleu», «sem», «sun»...

El cas és que l'última pregunta és sobre el futur del català a la Catalunya del Nord:


Sí, sí. Crec que va bé i que té futur; hi ja de més en més joves que aprenen el català. He cantat també per les escoles catalanes. I sobretot hi ha estrangers, gent que arriba per viure aquí i que vol aprendre el català... belleu el volen aprendre més els estrangers que els altres.


Tanmateix, davant de l'optimisme del cantant de noranta anys, unes pàgines més avant Joan-Lluís Lluís ens relata en «El complex d'Abraham» que «a la Catalunya Nord, ha calgut no gaire més de mig segle perquè la llengua passi de ser omnipresent a ser omniabsent».

Al País Valencià més o menys podem constatar el mateix procés present. Per sort, quan tingam noranta anys, que només tindrem futur, perquè el passat ja l'haurem perdut del tot, podrem ser també ben optimistes, a pesar que també siga comú per ací comprovar, tal com tancava Joan-Lluís Lluís el seu article, que «molts només han continuat a parlar català en el món tossut dels somnis». I no dubte que algun siga fins i tot acadèmic de tan llustrosa llengua.

En resum, un altre any al sarró. Me s'ha fet ben curt, i ha estat una llàstima, perquè volia traure-li més suc. Espere que durant este 2010 la gossera em dóna alguna treva. De moment he pogut acabar ara mateix Els escenaris de la memòria de Josep Maria Castellet (Díaz), un llibre molt sucós i on apareix, entre altres coses, un fit a fit usat com cal* i un fragment curiós adreçat a Josep Pla:


També cal dir que, abans, ens havíem divertit quan vostè va insistir en una temàtica antiga en la seva obra i que, en conseqüència, tothom coneixia. Es tractava de la querella sobre l'estil dels noucentistes i de com vostè, Sagarra i d'altres havien emprès la tasca de fer que el català escrit fos com el parlat; en definitiva, que qualsevol lector —lector que s'havia de guanyar, com en l'època en la qual discorria el sopar— pogués entendre fàcilment el que llegia.


Després ve la crítica a Riba, allò de l'ordre subjecte, verb i predicat i que si la persiana era verda. Passen els anys i, és cert, els testos del passat s'assemblen a les olles del futur.


* Nota del 07.01.2010:

No la fiten
Com que el DIEC2 manté que «de fit a fit» vol dir «fixament, amb la vista fixa» —error garrafal, perquè cal que hi hagi reciprocitat en la mirada—, diu que fitar és «mirar de fit a fit». No: es pot fitar qualsevol cosa sense mirar-la de fit a fit. Fitar, a diferència de de fit a fit, és mirar fixament, com diuen el Moll i el Primer Diccionari, a més d'afinar, descobrir; veure de lluny o vencent dificultats, afegeix el Moll. Podem dir, recull el Moll, «un dallaire fita una perdiu que cova».
Víctor Ripoll, «Les notes de Víctor Ripoll», El Temps, núm. 1.324.

Publica un comentari a l'entrada