¿Qui té por de la llengua? Eixa és la pregunta que em passa pel cap a voltes. Ahir mateix, durant la presentació a l'aula magna del carrer de la Nau del Vocabulari de dret d'Eva Pons i Antoni Llabrés que han editat la Universitat de València i la de Barcelona. En un moment determinat, Enric Solà (registrador de la propietat) va comentar la solució que aportava el vocabulari com a equivalent del terme castellà auto, que és interlocutòria i aute... ¿Aute? Bé, està reservat per a andorrans diu el diccionari i comenta Enric Solà. Ell fa servir acte. Hem arribat al cap del carrer: les formes andorranes són correctes, però no són bones. ¡Llàstima de llengua plena d'entrebancs dialectals! Cal dir que un dels col·laboradors del vocabulari, Jordi Nieva, opinava altrament.
Tenen previst fer una versió electrònica del diccionari... ¡Tenen previst! Els demane com és que no l'han treta simultàniament, però no acabe d'entendre la resposta, que si és difícil, que no és tan senzill com editar en paper... ¡Al·lucine! ¡És un vocabulari bilingüe! No cal ni Javasacript ni romanços. Bé, supose que el cap de publicacions* necessita fer això, «publicacions».
Ximo Bosch (jutge) ens il·lustre sobre la proximitat al zero absolut pel que fa a l'existència del català en els jutjats del País Valencià. Això sí, tots els jutges tenen l'elemental de la jqcv, tot i que segurament no saber dir res. Però fa punts.
La cirereta del pastís és la intervenció d'un polític en reciclatge de tècnic lingüístic que fa un vot perquè els ciutadans, la societat, no abandone en mans dels polítics la sort de l'ús del valencià en els col·lectius professionals... Bé, no cal que li demanes que s'explique, que no t'aclariràs. Si li assenyales que això que diu és «fer política», farà un gest afirmatiu i una mirada perduda en el seu horitzó de perspectives.
Tants que en cria la farina i ella... fina i ben barrejada.
* En realitat em va respondre el director del servei de política lingüística, Josep Vicent Boira.
Ja saps que «Isabeleta, no jugues amb la farina, que totes es casaran i tu quedaràs fadrina»...
ResponEliminaAi, el cap de publicacions! A on deu tindre el cap el cap? En la flor del taronger i en ser l'amo del carrer? Bé, de l'avinguda, vaja.
Tot plegat, i a la vista dels comentaris que provoquen els «autes interlocutoris» andorrans i els Prousts traduïts al «mallorquí» de fa pocs dies, deu ser que la llengua no fa por, simplement gossera. Els idiolectes de cada u deuen ser molt més descansadets, cosa de no dir, vaja...
Com que jo, això de ser fadrí o fadrina, sempre ho he considerat una sort... I si tens eixa sort i una miqueta prou de gossera, ¡xe, quin goig de viure!
ResponEliminaLa por, la temença, deu ser, per tant, a no poder gaudir de la gossera (variant classista, trobe) a gust.