Encuriosit (¡quin verb!) per l'apunt de Vent de Cabylia pegue un repàs a les actuacions de la nit del innocents al Teatre La Clau de l'Alcúdia de Crespins. Em conforme amb la tria que ha fet el Vicent. Em sorprenen tant Elies Barberà, que té molta fusta de recitador, la veu cadenciosa d'Eva Dénia, també al·lucine amb l'actuació de Marquet i Pau Miquel Soler, que semblen molt preparats per a omplir l'escena. Però, sobretot, el fantàstic final de festa. Per l'altre cantó, m'han decebut Amanida Peiot, que no havia sentit mai fins ara i, com que són de la Vall, m'esperava més d'ells. La perla que m'ha despertat l'esperit destroi —deixeu-me passar eixe mot de joventut— ha estat Senior i el Cor Brutal, i me n'he anat a buscar-los al Myspace.
A l'Alcúdia, però, el cas és que hi havia també un tal Jacint que diria que té veu i capacitat per a millors texts i escenaris ben amples. De totes formes, per molta gràcia que em faça, no acabe d'entendre que l'humor a què mos dediquem massa fàcilment els valencians consistix a estrafer el castellà, sobretot perquè sempre és en el mateix sentit i amb els mateixos paràmetres: el valencià ignorant que s'explica com pot en castellà davant algun poderós o il·lustrat castellà. Sempre estem tocant el mateix tendre i tinc la impressió que és un humor subordinat, perquè, al cap i a la fi, això és el que mostra eixe aiguabarreig lingüístic. Això, he de reconéixer que fa gràcia, a pesar que l'humor pot ser molt graciós i molt cruel alhora.
Finalment, el pomell de flors que em crida («em crida el vent...») des del lèxic no sé si artístic o directament del carrer: antonses, arrepentixc, Vega Bakha, hasta, algo..., el fonament que amb l'algeps sintàctic adient i un espai requalificat a mida, podria donar joia, gresca i xerinola. Però en eixe debat, trobe que som massa tècnics i massa poc lingüístics.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada