Els sons i alguna música

Esta vesprada, el doblatge de la pel·lícula de tv3 ha fet servir el mot quadro, que apareix en els diccionaris i que és una forma bastant usual per ací, però com que els diccionaris remeten a quadre això ha fet que la forma principal que hem aprés a fer servir era quadre. Per això, ens ha semblat estrany sentir Pierce Brosnan i Rene Russo pronunciar ['kwadro] i, a més, sense tancar la o final en u. Si al País Valencià es feren més doblatges (i que foren bons), supose que això no mos sorprendria. O pot ser que igualment.

Passant del doblatge a la traducció, la novel·leta d'Agatha Christie que estic llegint, Lord Edgware dies (La muerte de Lord Edgware), té algunes curiositats que deuen respondre a la data en què la va traduir José Mallorquí Figuerola, supose que allà pels anys trenta (crec que en 1934), pel que conta el seu fill César Mallorquí (veg. El Scriptorium de Babel - 11.06.2007):

En l'editorial Molino buscaven traductors d'anglés, però mon pare només sabia francés, així que es va posar d'acord amb un amic, natural d'Anglaterra, que parlava francés, però gens d'espanyol. La cosa funcionava aixina: l'amic traduïa de l'anglés al francés i mon pare ho traslladava al castellà. Una bogeria, però funcionà. Mon pare fou contractat per Molino i, mitjançant eixe peculiar mètode, va traduir una novel·la de Sabatini. No obstant això, com que la necessitat de tindre un col·laborador resultava molt onerosa, mon pare va prescindir del seu amic anglés per a la següent traducció que li van encarregar, una novel·la d'Agatha Christie. ¿Què va fer? Aprendre anglés. ¿Com? Amb l'ajuda d'un diccionari. José Mallorquí va aprendre anglés amb un simple diccionari. Pareix increïble.

Només assenyalaré un cartell que dia «Sírvase entrar». Segurament la traducció de Manuel Vallvé (Molino Argentina, 1950) degué resoldre això amb un altre estil. I quant al contingut, no em mata. Això sí, té una altra curiositat (no he trobat el text anglés):

Desde luego, aunque usted no lo crea; no sé por qué siempre que se nombra a París ha de imaginarse uno lo peor, cuando, en realidad, es una ciudad muy respetable.

Coses dels anglesos, supose. O dels anys trenta. Com esta altra:

—Todos lo corremos —dijo Poirot con gravedad—. La desgracia pende siempre sobre nuestras cabezas. Y, respecto a tu pregunta —añadió—, te diré que me parece astuta y algo más. Supongo que te habrás fijado en que es judía, ¿verdad? —No me había fijado; pero, al decírmelo él, advertí, en efecto, en la artista, rasgos de su ascendencia semítica—. Eso es una ventaja, pero, al mismo tiempo, es un peligro.
—¿Qué quieres decir? ¿A qué te refieres?
—Al amor al dinero, porque el amor al dinero es lo que hace a veces olvidar la prudencia.
—Pero eso es general —dije yo.
—Es cierto; pero, afortunadamente, a la mayoría de las personas, según por qué medio, no les interesa obtener dinero, mientras que para los judíos, lo importante es el dinero, cueste lo que cueste obtenerlo.

Este Poirot... Tampoc no m'esperava sentir eixa música per ací.