¿I què fem ara? ¿Riem o plorem? ¿Algú està proposant que no hem d'actuar com a súbdits i no com a ciutadans?
Trobe que l'article «¡Pues hable en castellano!» de Sergi Tarín aconseguix el contrari del que crec que intenta, perquè deixa incompleta una part del relat: la de la denúncia cívica i ciutadana. El periodista víctima s'ha detingut en el gaudi periodístic. Els ciutadans ens enfrontem amb eixes situacions cada dia i no hauríem d'admetre passivament eixos comportaments. No es tracta de ser herois en el sentit excessiu del terne, però ja que no n'hi havien testimonis, ben bé puc dir que estic segur que ni tan sols calia canviar de llengua... Si és cert el que diu i considera que sí que calia, hauria de denunciar eixos dos policies formalment, legalment, ja que hem intuït que la seua integritat física s'ha vist amenaçada per dos funcionaris públics.
En canvi, si no era aixina o si no ho fa, si mos hem de conformar amb la «lliçó» del que ens explica el periodista, la cosa sí que seria realment patètica, ja que estaria dient que «hem» de renunciar als nostres drets (marginalment: que els drets lingüístics són paper mullat) davant la policia. Per favor, cal fer un pas més per completar la faena: cal denunciar en comissaria o davant el síndic de greuges. Podem triar. Com que no n'hi havien testimonis, ja podem suposar com acabarà la cosa, però almenys constarà per escrit i no serà una simple faula periodística.
Fa unes setmanes un article en el diari explicava que el cervell és modificava —que podia crear noves connexions entre neurones— amb els encerts, però no amb els errors. Fins al punt que siga cert això, seria convenient tindre-ho en compte i provar, fins i tot quan no l'encertem, a buscar quin és l'encert que pot amagar algun dels nostres errors momentanis. Segurament serà més positiu induir els qui ens lligguen cap a l'encert i no enviar-los cap a l'atzucac de la resignació. Sergi Tarín té encara l'ocasió de fer-ho. Malauradament estem massa «ben» educats i tendim a convertir-mos en víctimes encomiables a la recerca de les indulgències, tendim a recrear-mos en els sacrificis militants de la bona fe.
No sé si t'ha arribat per alguna altra via açò que publicava ahir Albert Pla Nualart a l'Avui:
ResponEliminaVénen per mar sense fer estela
No tots els mots tenen prou gràcia per tenir valor figurat. Amb el vano i el ventall t'hi pots ventar però s'ha de ser molt poc sensible per oferir un vano de possibilitats. Flotar i surar són gairebé sinònims però el suro de surar sembla limitar-lo a l'aigua mentre que també es pot flotar en l'aire. Per això un perfum o un dubte més aviat floten i la veritat sempre acaba surant. També hi ha mots negats per a la poesia. El que deixa el vaixell al mar i l'avió al cel, segons el DIEC, és un deixant. Però els poetes del deixant no en fan res, i al magnífic web einesdellengua.com hi trobo les meravelles que fan amb estela. De totes em quedo amb el vers del títol, de la Mireia de Mistral traduït per M. Antònia Salvà. Em fa pensar en els Reis, que xuclats per l'estela del cel, no en deixen al mar.
«La feina ben feta no té fronteres», que deien antany. Enhorabona per la difusió que esmenta el Vigilant. Quant a l'incident, de nou, potser caldria resumir que els tímids haurien d'anar al psiquiatra, com aconsellava hui Ramón Lobo, i els fatxendes, als tribunals, com remataria un servidor.
ResponEliminaHola, vigilant:
ResponEliminaGràcies per l'avís, no ho sabia. De totes formes, i per sort, es referia al web Eines de Llengua i no a este bloc, que només n'és un humil i prescindible producte escoriaci.
D'acord, Jesús, tot i que trobe que en este cas bastarien unes sessions amb Ferran Suay. I amb Faemino i Cansado, també.