Un tic-tac que no sona

En general trobe que no note el pas del temps a colps, a trompades amb la realitat, a pesar que siga un corrent continu que no fa tic-tac com havíem convingut que feen els rellonges... Vaja, tampoc ho fan ja. La cosa és que en Maigret et le fantôme de George Simenon (1964) hi ha una d'eixes frases que et poden fer pensar que has entropessat amb una de les ratlles imaginàries que marquen els nostre compàs en vetla:

Vous remarquerez qu'il a la télévision... Il préfère les images noir et blanc aux tableaux de maître...

La televisió als anys xixanta equivalia a imàtgens en blanc i negre. I el personatge que parla constatava en la noveŀla la curiositat que algú preferira mirar això en lloc de les obres mestres que omplien la casa on es situava l'escena. Al cap de mig segle, la mirada ha descobert també els grans mestres en la pantalla, i el blanc i negre continua pareixent una preferència excèntrica. Amb l'edat, el moviment dels ulls també fa tic-tac.

Vaig anar a córrer dimecres passat pels camins de la lluna: 19:13 en sentit contrari al de les busques del campanar, a vore si...