¿Amb el cap catxo o capcots?

El procés de normalització lingüística del País Valencià (és a dir, el procés de democratització del País Valencià) encara està en marxa, vullc pensar, perquè si la «normalitat» a la qual havíem d'arribar era açò, estem apanyats. El tros de camí que hem fet fins ara és molt rellevant i té diverses fites transcendentals (l'actuació del conseller Rodríguez Barceló, la Llei d'ús i ensenyament, Canal 9, l'activitat de les universitats...) que han permés avançar, però que contenen totes una part decebedora i traumàtica que està encara portant maldecaps principalment als ciutadans que pretenen fer ús de la llengua en igualtat de condicions, és a dir, com si hi tingueren dret.

De la part legal se n'encarreguen els advocats, les associacions polítiques i culturals, el Síndic de Greuges quan li va bé (últimament, des que dirigix la institució un antic polític socialista monolingüe en castellà, trobe que no li va tan bé, perquè m'està rebutjan queixes que abans m'admetia sense cap inconvenient), etc. En un altre àmbit, per contra, quan es tracta de la part sociològica relacionada amb la visió que els valencians tenen de la seua llengua i d'ells mateixos, a pesar que s'han fet faenes interessants en els mitjans, en les administracions locals, en l'AVL, trobe que tant els poders polítics, l'ensenyament i les universitats —generalitzant i considerant poc efectius els esforços que hajam fet alguns en un altre sentit—, continuen privilegiant la visió heretada dels temps del franquisme, que va separar els valencians en angelets i folklòrics servils i en dimonis i culturalistes rebels.

Eixe punt de vista —tal com és habitual en estructures de poder totalitàries&mdsah;, es va estendre a tota societat i va crear el problema del que durant un temps es denominava «autoodi»: els valencians no coneixíem la nostra llengua, la parlàvem malament (comparant amb uns prototips catalans i balears) i l'escrivíem a bacs i redolons. I encara dura això, perquè no s'ha practicat mai des del poder democràtic (polític, institucional, universitari) una estratègia que reconvertira i anuŀlara eixe prejuí i les pràctiques que el van imposar.

Tot el romanç este —que podreu trobar amb detall i amb posisions oposades en llibres i articles d'Abelard Saragossà, Miquel-Àngel Pradilla, Toni Mollà, Francesc Esteve, Manuel Pérez Saldanya, Leonardo Giménez, Eugeni Reig, Susanna Pardines i Nathalie Torres, Antoni Mas i Miralles..., veig que quasi tots els que recorde ara són hòmens, i això també és molta part del problema— es deu al fet que vaig incitar un familiar meu a pegar alguns «escabussons» en la mar ara que canviem de fase, i em va respondre que no necessitava canviar de fase per a pegar «capbussons».

No li vaig demanar si pretenia corregir una paraula per l'altra, però tinc quimera que, com que al poble es diu «escabussó» (possiblement, «ascabussó»; veg. aldc), i som un poc lletrats, hem interioritzat molt a dins aquella consideració de la llengua que parlen al poble: bona per al dia a dia de torcar la pols, però que no s'hauria d'escriure en lletra d'impremta. I eixa ideologia predemocràtica i franquista encara té l'efecte de culpabilitzar les víctimes de la discriminació de segles i és capaç de generar-mos tics estètics de disgust i repressió. És impossible exceŀlir amb el plom de la normativa legal i lingüística restrictives en què hem d'estar «capbussats» però no «escabussats». ¿Amb el cap catxo o capcots? Com dia ma mare, sabó i fil negre.