La pandèmia i el confinament van incorporant-mos nous hàbits. Han passat
vora dos mesos i hem aprés fins i tot a canviar gestos que pensàvem
«naturals». En canvi, hi ha dirigents i alts funcionaris que pretenen
que la situació d'«emergència» els servixca de coartada per a la
contradicció que hi ha entre les seues funcions i atribucions formals i
la gestió real que estan fent. La primera setmana, podíem estar
desprevinguts, però ja hem fet moltes cues amb mascareta i guants. Ja podem pensar que «qui pandèmia passa, any empeny».
Allargant el fil dels ascensos que s'aconseguixen a pesar de la ineptitud, cosa que comentava ahir, recorde que quan tenia nou anys vaig fer d'àrbitre en el pati de l'escola. El companys m'havien ascendit perquè era un xiquet callat que no sabia jugar encara a futbol. Va ser un desastre. Vaig aprendre la lliçó per primera volta.
Després he tornat a entropessar, però sense cobejança i sense voler. En general, estic més pendent de complir amb les meues responsabilitats i de renunciar a les vanitats dels petits poders que podria envejar. Com que no l'encerte sempre, això em permet practicar les capacitats d'esmena i de reparació, que són actituds que convé mantindre vives, per tal d'evitar empitjorar els errors o les ineptituds.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada