El final del confinament —el «desescalament», diuen—, pot provocar sensacions oposades, una d'alleujament, perquè anem alliberant-mos de la temor ambiental contra la contaminació sanitària, i alhora, una altra d'angoixa, perquè podem topar amb les temors derivades del retorn a un món que sospitem que encara estarà més ple d'incerteses però, més encara, serà un món vell de contaminacions conegudes i patides que, abans de la covid-19, mos havien convençut —a grans, però sobretot a jóvens— que estàvem en «emergència climàtica».
A més d'aplaudir a les huit, ¿hem pensat que calia canviar res després del coronavirus? Hi ha molta literatura que diu que sí. Mos ho llegim, però no pareix que això s'estiga vehiculant clarament com a opció. El virus de la covid-19 s'erradicaràa o es podrà curar gràcies a les institucions públiques —que tanta càrrega mos diuen que són—. Eixos diners de tots utilitzats en profit de tots. El capitalisme neoliberal no s'ha mogut de lloc, i els diners de tots desviats cap a beneficis privats és l'opció més perversa i llaminera d'eixe sistema d'inclusió esclavista que continuem patint.
Hem vist com d'efectiu és posar en pràctica un poc de responsabilitat coŀlectiva. Si podem «acatxar la corba» d'una malaltia desconeguda, més encara hauríem de ser capaços de replicar i esmenar les veus que pretenen tornar a les corbes infernals (socials, econòmiques i ambientals) prèvies a la pandèmia. Seria bo que sentírem alleujament per tornar a l'angoixa anterior.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada