Després de vore hui, per variar un poc, el documental El Mediterráneo se ahoga (2018), podem concloure que la mar Mediterrània és un femer, un abocador de residus. Les activitats industrials, comercials i turístiques no fan més que generar la «riquesa» d'uns quants a canvi de la contaminació en l'aigua i en l'aire de tots. L'excusa de les autoritats portuàries espanyoles —el de Palma de Mallorca, Joan Gual de Torrella Guasp, és d'antologia del cinisme—, de Grècia o de Tunísia, és que no tenen estudis científics i detallats. Que els faran i que llavors podran parlar de fets demostrats.
Per a estos «senyors» es veu que permetre, fomentar i enriquir-se amb mitjans que contaminen i fan malbé la salut de les persones, no és una actuació que s'haja de vore abans de provocar-ho, sinó que s'ha d'«estudiar» quan el mal està fet —i només si els forcen a fer-ho—. Qualsevol diria que el profit personal d'uns quants té una relació directament proporcional amb el mal que causen. I inversament proporcional amb el respecte i la millora del medi ambient i de la qualitat de vida dels pobles i els habitants que viuen prop de la mar.
Vist això al mateix temps que seguim les notícies del que passa en Catalunya, podem pensar que, si els catalans volen reivindicar amb destrosses les llibertats públiques i l'autodeterminació —tal com estan fent estos dies—, seria bo que no cremaren ni provocaren més contaminació. Una independència sense aire ni natura humanament viables, no seria un bon pla.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada