dimarts, 1 d’octubre de 2019

El país indesitjable

Dien alguns que la política era l'art d'aconseguir el que és possible. Es veu que alguns han descobert que és possible anar fent cada vegada declaracions més miserables, com ara el president en funcions —de no sabem massa què— Pedro Sánchez que somia violències en Catalunya i pareix que desitja que existixquen a força d'esmentar-les.

L'estat de dret i la llei ho aguanten tot, fins i tot els règims totalitaris, dictatorials o, més simple i banalment, corruptes. Democràcies corruptes com ara aquelles en què hi ha fiscals, jutges i policies que són irresponsables i impunes perquè hi ha dirigents polítics que ho permeten i, més encara, que actuen políticament per a fer-ho «possible». No tan sols probable, a la vista dels presos condicionals i les decisions ideològiques aprovades pels jutges Llarena, Marchena i companyia.

La democràcia, la independència i l'autodeterminació, són possibles. I si provenen d'unes votacions, legals, consentides o iŀlegals i discutides, mitjançant un conflicte polític i de dret, haurien de ser probables, i serien molt millors que eixes «independències» que seguixen el model de l'espanyola i que es representen encara ara en monuments decorats amb cadàvers i armes d'algunes ciutats, com si la mort de les persones fora un bàlsam desitjable per a la testosterona nacionalista.

No sé si cal condemnar la violència i la corrupció com si fora una representació de teatre escolar. El que cal és actuar contra la violència i la corrupció que practiquen injustament i arbitràriament alguns funcionaris i treballadors públics, eixos que inventen presons i delictes i resulten impunes al cap dels anys, quan eixe estat de dret que tan bé funciona exposa la iniquitat de moltes acusacions i condemnes. Estem veient com alguns polítics no tan sols no ho fan ni posen els mitjans per a evitar eixa violència i eixa corrupció, sinó que es posen molt teatralment dignes i solemnes sobre el buit de les seues idees per a reclamar que altres condemnen les violències dels altres que no s'han produït, per a criminalitzar els adversaris.

En fi, per si servix per a desacalorar-se, això em recorda allò d'«els morts que mateu tenen bona salut», que no he sabut trobar si era de Molière, de Corneille, de Zorilla o de ningú, però que també podrien amollar amb un cert humor i ironia els afectats. Almenys mentres l'estat de «dret espanyol» respecte les llibertats públiques i els drets humans i polítics.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada