La imposició de la desconeixença

La Terra és redona, però només de tant en tant. La mar és d'aigua salada i no cau als abismes siderals al final de l'horitzó. Però hi ha qui continua sense saber nadar i s'ho ha de mirar des de la vora. A més, pretén que no nade ningú ni tan sols fins a la boia groga que delimita la zona de bany, ni posar un peu en l'aigua. Eixa seria l'actitud que mostren els polítics que utilitzen com a argument el fet que hi ha ciutadans al País Valencià que no entenen el valencià. Supose que inclús podrien dir que no saben ni que existix eixa llengua. I, com que no saben nadar, que asfalten la mar.

Eixos polítics «segresten» en profit polític i ideològic propi els desitjos i els interessos dels ciutadans d'eixes comarques que corresponent a l'àmbit hispanoparlant. Per això eviten que els ciutadans d'eixes comarques puguen arribar a entendre i a utilitzar el valencià. En lloc d'acostar-los a la catalanofonia (eixa sí, forçosament hispanoparlant a Espanya) amb la ment oberta, proposen que els que entenen o inclús saben parlar en valencià el desaprenguen, i que els mitjans públics (Diari La Veu, 02.10.2019) vagen reduint o eliminant els espais i els recursos que s'oferixen en valencià.

Pam dalt, pam baix, això és el que proposen. I el mal és que la falta de cultura i pràctica lingüística democràtiques mos fa pensar que el fet que uns empitjoren fa que els altres milloren. Casualment, després d'haver llegit Una cambra pròpia de Virginia Woolf (traducció d'Helena Valentí), això em recorda l'argumentació que fa sobre la conformació del classisme (o del masclisme):

Si no ens sentim segurs, som com nens de bolquers. ¿I quina és la manera més ràpida de generar una qualitat tan intangible, i alhora de tant de pes? Convèncer-se que els altres són inferiors a tu. Sentir-se en possessió d'un avantatge innat, ja sigui riquesa, posició [...]

Veg. versió original.

Mentres els catalanoparlants espanyols estem obligats a ser bilingües oficialment, hi ha qui vol convéncer els altres que saber només «eixa llengua», l'espanyol-castellà, té un avantatge innat, de riquesa, de posició... Una cambra pròpia, en una casa compartida. Ah, i el dia que ja no parle ningú en valencià, el nostre accent no serà prou bo. Bé, això també sabem com va.