L'espant de la gavina

Hi ha qui és té molta capacitat de concentració i de treball. No deu ser el meu cas, atés que em costa Déu i ajuda arribar a llegir un diari i fer este apunt, tenint en compte la resta de coses que he de fer al llarg del dia. Si damunt haguera de xarrar, fer visites, eixir a fer classes, passejar, telefonar, saludar veïns, amics i coneguts... Per sort, sóc un caragolet en son cau i com menys em moc, ¡més ràpidament em passa el temps! i més m'adone com el perc sense l'ajuda de ningú.

Sense perdre'l excessivament hui, me s'ha fet l'hora de les notícies i ací estic, apuntant. Puc dir que com a cosa sorprenent m'ha semblat vore un xoriguer (o semblant) ajocat en les gàbies que fan de suport de coses diverses dalt del palau de la Generalitat valenciana. L'he vist perquè m'havia atret l'atenció un ocell que tractava d'espantar —i ho aconseguia— una gavina. Ei, i no dic que siga un senyal, però tampoc ho descarte, que no hi ha res impossible en este país.

I continuant amb Sterne, que al segle xviii retratava parisins (¿o dirigents valencians del pp?):

What a great scale is every thing upon in this city! thought I. — The utmost stretch of an English periwig-maker's ideas could have gone no further than to have «dipped it into a pail of water». — What difference! 'tis like time to eternity!

I, a continuació, el possible lema d'alguns diputats i diputades de l'hemicicle valencià:

I never would make a comparison less than a mountain at least.