Catxirulos mentals

Un lletrat volant el catxirulo per la platja. Això és el que podríem considerar el més destacable del dia. I també el fet que tinga un valencià acceptable, a pesar del poc ús que en fa. I això seria la demostració palpable que les «recuperacions» poden perfectament estar amagades per a tota l'eternitat. Un silenci molt valencià.

Com que estem de festa, no mos allargarem molt més. Deixarem per a un altre dia el sentiment que mos provoca saber que hi ha diputats que fan lleis —o que hi donen suport aferrissadament— que no tenen la mínima voluntat o força ètica de complir quan es pensen que no els veuen... o que no els oloren, com és el cas dels que fumen en els despatxos de les Corts. Deixarem per ara que s'esvanixca eixe fum.

I quant a González-Sinde, que seria un objecte fàcil de manipulació, tan sols espere del sentit literal de les seues declaracions sobre els xiquets que només coneixen la llengua «materna» —torna-li amb les mares—, que s'aplique amb eficàcia en eixos llocs de l'estat on s'esdevé que hi ha monolingües castellans, sobretot perquè el monocultiu lingüístic es veu que deu ser com alimentar-se tota la vida de farinetes, i aixina li prova a Félix Ovejero Lucas en El País de hui on mostra «L'espessa cohesió d'un fangar», el que deu tindre en el cap... Diuen que va bé per a la pell. Bé, com vullguen; però hi ha els que preferim uns menús més variats.

Per a acabar, m'assabente que un gomet «també» és un pardalet. El gd62 li dóna en canvi l'accepció d'adhesiu que és la que jo coneixia. Esperem que s'estenga la proposta, ja que enganxina s'ha quedat com guixeta, com la nóvia de Pinet.