Hi ha la denúncia pública de les «compatibilitats» econòmiques —això de laboral en té ben poc— que es permeten els diputats i diputades —repetixc que a ma mare, pensionista, no li permeten determinades alegries de guanys extres—, com ara Pedro Solbes, antic comissari de la ue, Esperanza Aguirre, antiga presidenta del senat espanyol*, José Cholbi, síndic de greuges valencià que demana la prestació de desocupació (114.600 euros) pels dos dies que van passar mentres deixava de ser diputat i esdevenia síndic d'una manera ben poc ètica.
A més, el cas és que els diputats i diputades es dediquen, damunt, a votar a cegues per indicació del portaveu o síndic —el diputat penell, que diu per on bufa el vent, no fóra cas que algú saber realment què vota, figura ben «establida» en les Corts valencianes—. També tenim la «cacera» internacional contra els paradisos fiscals terrenals —allà on Zaplana pagava els contractes del seu amic Julio Iglesias pels recitals que no feia—. I, per ací també, la desfeta de Mundo Ilusión, Terra Mítica, el deute del València, la cam i Bancaixa, la Copa de l'America, la Ciutat de la Llum i resta de ciutats i edificis de Calatrava —i sense entrar en altres delingüències diverses—. No és estrany que algú li haja de regalar els vestits a Francisco Camps, perquè el reietó està nuetet nuetet —però el refredat l'agafem els altres.
Per cert, els líders de l'endeutament creatiu —segons el catecisme del govern valencià— hem esdevingut líders en desocupació, i tota la creativitat s'ha vist que només servia per al maquillatge i per a botar-se les normes de contractació d'empreses d'amics i coneguts (com ara Serafín Castellano i Construcciones Taroncher), un pou sense fons on van els diners que tots els valencians cotitzem en imposts, suposadament a canvi de serveis públics i prestacions socials.
Ahir diumenge vaig vore les primeres oronelles pel riu i els primers falciots rondant la muralla àrab de València. Elles poden constatar que «València és la ciutat europea que més patrimoni ha recuperat», segons Rita Barberá. Naturalment, no ha dit l'alcaldessa amb quines dades trau la mesura d'eixa quantitat, ni si es referix a la ciutat que més patrimoni «valencià» ha recuperat, ni si cal tindre en compte que per a recuperar-ho cal deixar-ho perdre abans.
I, per tancar amb alguna cosa de llengua, afegiré que «el dimoni està en els detalls», expressió que es veu que cal dir a tort i a dret últimament. L'expressió és comuna en anglés —the devil is in the details—, i es veu que els periodistes de la secció d'internacional s'hi han aficionat. En català (i en italià) té poques referències en Google, però en castellà i francés la cosa va en augment. Això, un detallet demoníac al final de tant de sofre: a qui no té faena, el dimoni li'n dóna.
* Esperanza Aguirre aclarix (El País, 08.04.2009) que eixa pensió és incompatible amb el seu sou actual de presidenta. Una llàstima, ¿no? No aclarix res més sobre les seues pensions per al futur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada